dilluns, 27 d’octubre de 2008

Cap de Setmana Musical

Track 1 - Vive la Fête (Sala 2, Razzmatazz) 24/10, 22 h.
Poques formacions poden presumir de tenir un directe tan potent com els belgues Vive la Fête. Poderoses essències rock damunt d'una base electro penetrant, cabassos de glam i desvergonyiment en la veu d'Els Pynoo, contundència i perseverança a la guitarra de Danny Mommens; això és el què ens ofereix aquest grup cosit a força de carretera i manta. Per damunt de productes en sèrie, reedicions, retrobaments i altres fórmules de màrqueting diverses, els Vive la Fête saben imposar-se allà on ha de destacar un músic, damunt de l'escenari. Els cada cops més nombrosos seguidors els coneixem gràcies als seus divertidíssims shows, una explosió d'adrenalina ballable que va saber a poc donat la criticable fórmula Razz del concert expres.
Web
MySpace

Track 2 - La Maga i El Club de la Serpiente (Teatre Romea) 25/10, 21 h.
Quim Lecina va reunir als experimentats i solvents SwingSet acompanyats per la veu versàtil de Laia Porta i una convincent Andrea Fantoni interpretant a la mítica Maga; tots plegats escenifiquen musicalment un dels més colpidors capítols del gran clàssic del segle XX Rayuela. El jazz, un dels grans protagonistes de la primera part de la novel·la, per fi pren cos. Les nombroses mencions musicals que hi ha al llarg del text es transformen en melodia i es fan presents per a les nostres orelles. Lecina crea jazz des de l'admiració, com ho plantejava Cortázar. Partitures i versions que passen directament del paper a l'escenari. Un concert 100% recomanat per a tots els fans de la gran Rayuela.

Track 3 - Pablo Mannise i la seua troupe (Live in his house) 25/10, 23 h.
El bo de Pablito ens convida a sopar un ben presentadet pollastre al forn. Té un nou pis al Born que ens vol ensenyar. Carmela i jo, botella de vi en mà, ens deixem caure en sortir del teatre. Després del pertinent àpat, i amb les copes ja quasi buides, el binomi Pablito-Claudio treu els instruments. Els acompanya com pot un jove i prometedor Marco Llano. Improvisen els hits de sempre: Barcelona, Montevideo i les noves Un lugar debajo del agua i Sueños clónicos. Melodies senzilles, les lletres encara més; un músic de cult... ocult, que malgrat tot compta amb l'estima dels seus gràcies a tantes vegades com l'hem escoltat.
MySpace


Track 4 - The Infadels (Sala Bikini) 26/10, 20 h.
Aquests sanguangos es mouen entre el típic rock de ràdio-fórmula rebel i unes bases electro sense cap tipus de brillantor. Tot i això tenen un directe presentable i una presència vistosa en escenari, en bona part gràcies al carisma i vàlua del cantant, la seua millor carta de presentació. Sobre les seues esquenes tenen un mínimament interessant treball de debut. El segon disc els va llançar a perdre. El futur dirà si fan alguna cosa més de profit. De moment ahir van fer un bon concert, i això ja és prou.
Web
MySpace


dijous, 23 d’octubre de 2008

La Paperassa de Fuster

-Ahir vaig anar a fer-me una copa de cava en honor a Joan Fuster. L'excusa? L'Istitut d'Estudis Catalans inaugurava una exposició sobre els arxius personals de l'assagista de Sueca. Una tímida--i reduïda-- recopilació del material que es va poder veure a la Nau de la Universitat de València entre gener i març de 2006. Després d'haver recorregut ajuntaments i cases de cultura diverses, l'expo arriba finalment a la capital del Principat. El material havia de passar per Barcelona, va expressar en termes d'imperatiu categòric l'il·lustre senyor President de l'IEC, Salvador Giner (els més puristes dels xovinisme poden pronunciar el cognom apitxant com si es tractara d'un president de diputació de "lo Regne"). I ací està la paperassa, ben presentadeta en unes vitrines molt llustroses, que reuneixen per a l'ocasió les més dignes i cultes epístoles intercanviades amb personatges de la mida de Josep Pla i, quasi al costat, els retalls més banals de la vida personal de l'autor. Tot plegat, el material ens ajuda a fer-nos una idea de l'esperit fusterià, de les seues manies i de les seues preocupacions, però, sobretot, rememora una època concreta de la història recent del País Valencià, de la qual Fuster és un (per no dir "el") pilar principal.

Coincidint en el temps, i sense aparentment cap relació, el diari La Vanguardia publicava ahir un interesantíssim número especial del suplement Cultura|s dedicat a "València" (tot i que pretenien amb aquest terme capitalitzar al País Valencià sencer). Entre algunes poc rigoroses columnes i d'altres molt tresullades (pense en l'anàlisi estrictament monetari que fa Llàtzer Moix en referència a l'arquitectura valenciana), es colava una interessant article: "¿Qué queda de Joan Fuster?". Un plantejament simple, 14 personalitats de diferents àmbits de la societat valenciana contesten quina va ser la intervenció més fonamental de Fuster en el debat valencià i quines són les pervivències d'aquelles aportacions. En la seua majoria, entrevistats com Joan F. Mira, Antoni Furió o Joan Romero coincideixen en afirmar que Fuster va posar sobre la taula la Qüestió nacional valenciana, que fins a aquell moment ningú s'havia atrevit a formular. De cara a respondre la segona pregunta no hi ha tantes coincidències.

Tal i com es va subratllar ahir en la presentació, la publicació el 1962 de Nosaltres els valencians va ser un dels fets més significatius de la cultura pròpia des de la desfeta d'Almansa. Fuster argumentava humilment que no era tasca seua fer aquell assaig, sinó que era més bé un encàrrec per a sociòlegs, historiadors i altres científics. Com que ningú es va posar, fou ell mateix l'autoencarregat, convertint-se per a la posteritat en l'escriptor d'una bíblia política (amb tots els inconvenients que allò comporta). Les teories i plantejaments que en l'obra s'esposen van ser el millor revulsiu per a una societat que llavors patia una greu malaltia vírica. Però aquell virus (franquista, rural i endèmic) ha mutat després de 46 anys, i la realitat del País Valencià actual s'assembla poc o res a aquella dels seixanta. Cert és que les conclusions de l'argumentació històrica encara continuen d'actualitat. Malgrat tot, les tesis que es defenien han demostrat (es pot dir amb la boca petita o a viva veu) tenir nul·la o escassa penetració al teixit social i polític valencià (tret d'ambients exquisidament catalano-intel·lectuals).

Fuster va reconèixer, trenta anys després de la publicació, que potser calia refer o dir d'altra manera tot el que Nosaltres plantejava. S'havien perdut moltes batalles amb l'edificació de l'actual Democràcia, i encara quedaven moltes altres escabetxines que Fuster ja no veuria després de la seua mort el 1992. De cara al segle XXI, els valencians ens hem de replantejar moltes coses, entre elles tot el que Fuster va suposar per nosaltres. Però hem d'avançar i calen nous estris. Algú s'anima a escriure un assaig?


dilluns, 20 d’octubre de 2008

Strindberg dins l'Infern

-Arran d'un article publicat a la revista la passada temporada vaig entrar en contacte amb la figura de l'escriptor suec August Strindberg, un personatge ben curiós. Allò que més em va interessar en un primer moment va ser la fertilitat de la seua obra, en especial la del gènere autobiogràfic. Fa unes setmanes vaig pagar 20 euros per la primera edició completa en castellà que s'ha publicat d'Infern, relat basat en els episodis d'una de les més fosques èpoques de la seua vida.

L'infern d'Strindberg va discórrer entre França i alguns racons d'Alemanya. Concretament entre 1894 i 1897 (any de l'escriptura de l'obra). Segons sembla el desencadenant d'aquesta crisi va ser el seu segon divorci. Després del trencament amb la periodista austríaca Frida Uhl, sol i arraconat dins d'un París huitcentista que es prestava a ser font d'inspiració però també de perdició, el dramaturg i novel·lista va aïllar-se en ell mateix, concentrant-se les seues activitats en tasques que precisament li havien reportat la desgràcia sentimental. Parle de l'ocultisme, l'alquímia, les drogues, les gatzares nocturnes i un greu empitjorament de la malaltia que el va acompanyar la major part de la seua vida i que mai sabria detectar: paranoia i mania persecutòria.

Infern és una narració angoixant pels meandres psicològics d'un malalt mental amb prou geni i capacitat per canalitzar tot el turment que patia a través d'uns exercicis de reflexió força delirants. Testimoni d'una època on encara flotaven a l'aire les reminiscències del romanticisme i on Strindberg edifica tot un corpus de fantasies patològiques que farien les delícies del psicoestudiosos. Un calidoscopi de bogeria amb el marc d'allò real com a teló de fons.



Infierno
d'August Strindberg. Títol original: Inferno. Ediciones El acantilado, Barcelona 2002.

diumenge, 19 d’octubre de 2008

Papasseit

Deixa't besar i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.
Joan Salvat-Papasseit - Mester d'amor

-Titelles penjades (o són nines enforcades?), sis birres a mig refredar i el gust del vodka amb suc de bresquilla en lloc de taronja. No donen ombra les palmeres, no són elles les que projecten damunt nosaltres aquesta negror magra i allargada; és el desig que circula corredor a través i que ens assaltarà d'un moment a l'altre amb una ferocitat que no podrem controlar. El desig, o la lascívia, esperant-nos als lavabos, a la pista de ball, a la barra al costat del cubata. El desig, claríssimament, que ens fa esclaus i ens domina, ens arrossega per polsosos racons, per atzucacs miserables, per caus de dependències.

La festa, el taxi o les escales del club, que més dóna! Allà érem, allà havíem parlat (ens vam conèixer ja fa uns mesos però). Entre les coses que es repartien anit hi havia mans lubricades, boques plenes de baba bullint, suor freda on acaba l'esquena. Tu et feres un lloc al bell mig de tot això, i recordant aquell París que els dos vam viure però que mai vam compartir, et vas acomiadar besant-me la boca. Jo en va vaig intentar retenir-te.

Papasseit vas dir. Anaves molt borratxa i als teus ulls hi havia necessitat poesia. Portaves malament la càrrega de nostàlgia que ens entra a tots a l'hora de marxar. Sabem que ens espera la solitud d'un llit fred. Ell és el més gran, el poeta del poble. I jo et vaig respondre no, l'únic que és poble és Estellés. I citant a Fuster vaig recordar que els poetes catalans són tots persones d'un altra mena.

Tenies raó, m'equivocava, tot i que no t'ho vaig dir. Vas marxar massa prompte. T'esperaven al taxi. No vas voler donar-me'n el teu telèfon. Ja ens tornarem a trobar segur vas dir, però no he pogut deixar de somniar-te hui.

Si m'hagueres donat la mà, t'hauria portat per la riba
ben a la vora del mar

El desig ens hauria donat la mida de totes les coses.


dissabte, 18 d’octubre de 2008

Film d'encàrrec

VICKY CRISTINA BARCELONA

ANY: 2008

DURACIÓ: 96 min.

PAÍS: EAU, Espanya

DIRECTOR

Woody Allen

GUIÓ

Woody Allen

FOTOGRAFIA

Javier Aguirresarobe

WEB OFICIAL

http://www.vickycristina-movie.com/

REPARTIMENT: Javier Bardem, Penélope Cruz, Scarlett Johansson, Patricia Clarkson, Kevin Dunn, Rebecca Hall, Chris Messina
-Woody Allen, eixe genial cineasta i tal i qual, que ens té acostumats a grans films, però també a treballs menors, acaba d'estrenar un de molt fluixet. Per tant, ens reservarem els afalagaments per a quan ens presente una altra Mach point (per dir alguna de les poques coses bones que li han sortit darrerament) i posarem al seu lloc una pel·li que tal volta, per les circumstancies que l'han envoltat, havia despertat massa expectacions.

Vicky (Rebecca Hall) i Cristina (Scarlett Johansson) es traslladen per motius diversos a passar un estiu a Barcelona. Un cop arribades comencen a cardar a tort i a dret amb Juan Antonio (Javier Bardem), un pintor abstracte que viu a una mansió i condueix un descapotable. Més tard s'incorpora María Elena (Penélope Cruz), ex-parella de Juan Antonio i que amb la seua bogeria afegeix un punt surrealista a la trama.

Allen torna a demostrar que és un gran conductor dels sentiments humans i que se'n sap sortir a l'hora de parlar dels afers del cor. Les creïbles motivacions dels personatges són un cop més els punts a favor de la cinta. No era d'esperar, per altra banda, que un estatunidenc que es congratula d'ésser el lobby del savoir affaire europeu als EUA construís un artefacte tan carregat de tòpics. Barcelona en mans d'Allen és un pastiche turístic amb moltes poques pinzellades de realitat i versemblança. L'escriptura presenta més ombres que llums i la primera part del metratge sembla més un tractament que no pas un guió acabat. L'injustificat i barroer abús de la veu en off no té cap sentit més enllà de reflectir el cansament d'un cineasta que tal volta hauria de pensar més en la qualitat i no en la quantitat dels seus treballs. De cara a la interpretació, és trist destacar que una actriu tan poc brillant com Penélope Cruz siga la responsable, dins la segona part, de salvar un film rodat amb la mà esquerra. La resta dels integrants del repartiment estavella les seues bones intencions amb una direcció molt poc rigorosa. La música, repetitiva i eixordant. El ritme, desconcertant i desigual.

Fluix acostament d'Allen al nostre territori. Un encàrrec que sembla haver-se completat ràpidament i amb desgana.


diumenge, 12 d’octubre de 2008

Els Premis de l'Espistolari Blau 07-08

-Hui es compleix justament un any des de que es publicara el primer post d'aquest blog. Ho celebrarem fent un homenatge a totes aquelles manifestacions que al llarg d'aquesta temporada han inspirat i estimulat la nostra percepció sobre la realitat que ens envolta.

Obrim també un concurs de selecció del millor post entre els 130 i escaig que fins ara s'han publicat. El guanyador l'heu de triar entre els pocs però ben avinguts lectors d'aquesta humil bitàcola. Entre els participants es sortejarà una botella de Café-licor Cerol. Mireu la secció de comentaris per a votar.


Premi EB a la Millor Pel·lícula
-There will be blood (Paul Thomas Anderson)
Exel·lent contribució cap a l'exploració dels nous llenguatges de la postmodernitat cinematogràfica sense perdre l'empremta característica de la tradició i al mateix temps sometent els codis font a un particular homenatge, revisió profunda amb altes dosis de crítica estilística i moral.

Accèssit:
[REC] (Jaume Balagueró i Paco Plaza)



Premi EB a la Millor Obra d'Arts Escèniques
-Tirant lo Blanc (Joanot Martorell, Calixto Bieito, Marc Rosich i Carles Santos)
Adaptar una novel·la escrita al segle XV al teatre del segle XXI és una tasca complicada. Més encara si parlem d'un clàssic cabdal de la literatura de tots els temps. Sorprenent i expressiu, el Tirant de Bieito deixarà per a la memòria alguns dels millor frescos del teatre contemporani. Sublim el moment final del retaule, orgasmic.

Accèssit:
Rock'n'roll (Tom Stoppard i Àlex Rigola)

Premi EB al Millor Disc
-Third (Portishead)
Després de nou anys de silenci, Portishead va treure el seu tercer àlbum d'estudi a l'abril. Lluny de repetir velles fórmules, Third explora noves fronteres musicals sense perdre ni un pessic de la genialitat que caracteritza al trio britànic.

Accèssit:
Bach. Conciertos (Café Zimmermann)

Premi EB al Millor Llibre
-Quina lenta agonia la dels ametlers perduts (Toni Cucarella)
Es pot escriure una novel·la universal recreant-se en els aspectes més singularment locals d'una cultura petita i oblidada? Cucarella demostra que sí, que front a les dialèctiques de la globalització i la pèrdua de les identitats pròpies les arrels són la nostra millor ferramenta per a crear bellesa.

Accèssit:
Agenda (José Hierro)

Premi EB a la Millor Exposició
-Olafur Eliasson La naturalesa de les coses (Fundació Miró, Barelona)
Els camins de l'art contemporani són múltiples i diversos. Entre els exploradors més precisos es troba Eliasson. La introducció en les seues composicions d'elements naturals com la llum o la interactivitat pròpia de l'art contemporani, a més de la incorporació d'elements tècnics colpidors, doten d'una gran frescor a l'obra d'aquest artista suec. Tant en les macro-instal·lacions com en les petites obres de galeries menudes sap deixar el millor del seu geni. Gran encert per part de la Fundació Miró premiar-lo i organitzar aquesta exposició.

Accèssit:
Mark Rothko (Palazzo delle Esposizioni, Roma)

Premi EB a la Millor Festa

-Festa Calé (Carmela)
Los Chichos, Los Chunguitos, Las Grecas, Ràdio Teletaxi, una estètica i una cultura que es mereixia vesar una botella de cava per les parets i el sostre del bany de l'amfitriona. Només Carmela podia assolir un nivell tan alt. Immillorable poder de convocatòria.

Accèssit:
-Festa d'Acomiadament de Celeste (Celeste i Belén)
Boníssima i molt emotiva, amb els punts forts del serbi i Belén i Mireia i Santi. Malauradament, la prematura nostàlgia ens mantenia l'estomac encongit.

Premi EB al Millor Local
-Sidecar
Per la música, poti-poti agradable per a tothom. Per la seua proximitat a les borratxeries del Raval. Pel seu ambient liberal i per la seua acceptable mitjana d'edat. Però sobretot pel reclam dels set euros amb consumició gràcies al qual es carrega la resta de la competència.

Accèssit:
-Filmax
Seria sens dubte la millor tria. Els banys trencats durant sis mesos, la cambrera borde i els dos euros de més que ens cobren pel Red bull l'han fet perdre punts.

Premi EB al Millor Personatge
-
El Quartet
En grup que va ser un tot, nosaltres quatre, vosaltres que heu estat sens dubte el millor d'aquest any. Primer de tot Celeste. Amb el seu estil seré, la seua conversa profunda, culta i entranyable. La seua presència constant dins de les nostres vides ha estat la gran troballa d'aquest any. La lamentable i prematura tornada a casa ens ha deixat tocats a tots. Et trobarem a faltar. Carmela, per totes les pàgines que ha aportat a aquest blog. Pel seu neuroticisme. Per ser la gran capitana del nostre grup. La gran presència catalana, base i ànima de les nostres vides. Per últim Santi. Per les seues santiagades, per les nits que l'han tirat de les discos o per les que l'ha segrestat una dona amb la que "no volia gitar-se". Per ser el nostre gran bufó i la pila que carrega els nostres caps de setmana.

Accèssit:
Josef Fritzl

Premi EB al Millor Blog
-Ya que voy a estar lejos (Holler3)
Per posar les emocions al servici de l'escriptura, per fer la crònica sentimental de l'inoblidable any erasmus i per tenir sempre la finestra oberta a la possibilitat d'un món millor.

Accèssit:
-Rime Sparse (Jordi Enjuanes-Mas)


dissabte, 11 d’octubre de 2008

Al Dissabte, Tenebres

-El sol anava sortint i cada cop l'habitació era més fosca. Presoners dels llençols, d'un llit sense horitzó possible, tota la nit va ser sexe, també el matí. Després vindrien els retrets, les dutxes de culpabilitat. Hi ha per un costat la cocaïna i la birra batejada amb MDMA. I als locals de sempre repeteixen un cop rere l'altre aquelles cançons que parlen d'odiar-nos. Seguidament, ja ho saps, els taxistes: uns cops silenciosos, altres massa xarraries. Més tard les cases, els corredors i els silencis trencats per gemecs.

Sóc el típic tio torracollons, immadur i bandarra, no ho negue. També és cert que ja seria hora de fer un pensament i terminar amb aquesta farsa. No mourem fitxa però, els dos som massa covards i és ara que les nits es fan més llargues.


dijous, 9 d’octubre de 2008

Un Any

Posant el primer peu a terra vaig dir: ja hi sóc ací. I d'això ja fa un any. Com passa el temps.

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Epístola Tanguera (primera setmana)

And take it, take another little piece of my heart now baby
Break it, break another little bit of my heart now darling
Yeah, have a, have another little piece of my heart now baby
you know you got it and it makes you feel good
Oh yeah, yes it does
-Les tonalitats de l'horabaixa, el moment de la birra, els diumenges sense les nostres trucades i la esquina tanguera poc transitada. Solitaris cinemes de versió original, butaques buides als teatres de la ciutat i les places de Gràcia sense l'eco de la teua rialla explosiva i cridanera. A tot açò afegeix-li l'eterna espera dels teus correus durant el matí de feina, el desfici d'una vesprada sense plans i el cap de setmana encara per organitzar a dimarts.

Benvolguda i estimada Pandémica,
A punt d'acomplir-se una setmana de la teua partida i Barcelona en suspensió. Circula pels carrers una barreja de melancolia i desorientació. La nostàlgia cadascú l'afronta com pot. Ací la gent tracta de repetir els mateixos rituals (afrontant cara a cara la teua absència). Primer Taj sense Pande, buf! Dur... em va esemessejar Carmela dissabte de matinada. Segons em va explicar, a Santi li va caure una multa de 150 euros per pixar al carrer i després el van haver de dur a casa quan ja havia vomitat unes quantes vegades a la porta del Sidecar. Ja saps, allò de sempre. Jo vaig aprofitar per fer una tornada a escala menuda per veure la família i els amics. Tot continua igual en aquell Alcoi que tu vas conèixer. Si pel cas, tot una mica més vell, i els meus quintos que ja comencen a casar-se, clar, entre muntanyes poca cosa més es pot fer.

Parlem pel méssenger, em contes que tractes d'aclimatar-te a Baires, a la nova primavera que dius que encara no ha arribat. I el teu nebot que aviat naixerà. Mirant de trobar feina per després buscar apartament. Una nova vida a l'altra part del món, al teu racó. Justament ara farà un any que vaig començar aquesta meua nova vida on tu t'havies obert un petit-gran forat. Ara la teua marxa enceta una nova temporada amb uns conseqüents processos d'adaptació. Adaptar-nos a les absències: dura tasca.

I crec que de moment això és tot. Et mantindré informada, però ja saps, no faces res que jo no faria. Com a posdata et diré que et trobe a faltar.


dilluns, 6 d’octubre de 2008

Homo Digitalis

-Estava aquest cap de setmana a ma casa d'Alcoi. Vaig aprofitar el matí de dissabte per escriure unes línies i avançar feina al meu vell PC. Diumenge, mentre feia l'equipatge, vaig descobrir que no tenia cap dispositiu de memòria portàtil per transportar el treball fet. Havia oblidat el pendrive a la redacció i el meu ipod no accepta documents de text. Internet descartat, no hi ha connexió al pis ni cap veí té el WI-Fi alliberat. Tampoc puc fer una còpia en el vell disquet ja que el meu ordinador de Barcelona ja no té entrada per al l'antic format de 3'5 polzades ni per a cap altre semblant. Tampoc tenia ni CDs ni DVDs a mà, i com era diumenge, no hi havia cap tenda oberta per poder comprar-ne. Vaig intentar enviar l'arxiu al mòbil via bluetooth, però el meu Motorola no accepta emmagatzemar formats que no siguen música, vídeo o imatge. Desesperat, vaig optar per fer una foto a la pantalla amb la càmera del telèfon, però la insuficient resolució en megapíxels del dispositiu feia impossible distingir els caràcters d'un document de text fotografiat d'una TFT.

Ressacós i esgotat, vaig parar-me un moment a reflexionar. Eureka! Se'm va ocòrrer una idea genial. Amb paper i bolígraf vaig fer una còpia manual del document. Vaig tardar menys en copiar-ho tot que en pensar totes les solucions anteriors.


dijous, 2 d’octubre de 2008

La Tornada/La Partida

-Ens endinsàvem silenciosos sobre una Barcelona crepuscular. No vam dir ni un mot en tot el camí que ens allunyava de l'aeroport. Anava de paquet en la moto de Carmela i mirant de no plorar més vaig tancar els ulls. El trajecte em va semblar una interminable caiguda, una eterna precipitació vers el buit absolut, vers la fosca rigidesa d'una ciutat sense la teua veu ressacosa.

Mentrestant, dins d'una terminal blava, executaves la dolorosa tornada. Uns avions que et portarien cap a una nova primavera, tot fugint d'aquesta tardor que s'apuntala sobre un estiu que mai va existir.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...