dilluns, 29 de setembre de 2008

Crisi, Futbol i Rock'n'roll

-Verd: Àlex Rigola ofereix aquests dies una autèntica lliçó escènica al Teatre Lliure gràcies a un magnific text de Tom Stoppard. Una entremaliada narració de la Praga de l'altre costat del Teló d'acer contraposada a l'occidentalitzada i academicista Cambridge. Una personal crònica de l'ensorrament de les grans ideologies revolucionàries del segle XX i de l'ascens capitalista de l'individualisme postmodern. Un complex compendi polític que el director del Lliure ha trasformat en espectacle sense caure en el pamfletisme. Rock'n'roll és recomanable a tots els nivells i obre una temporada teatral que promet bons moments.

Groc: L' administració Bush té previst concloure hui la tramitació d'un pla de rescat de l'economia estatunidenca que marcarà un històric precedent mundial. Davant la greu crisi financera que aquests dies sacseja els mercats globals, el Govern del EUA posa en marxa un pla de suport econòmic que injectarà 700.000 milions de dòlars al mercat. La mesura no és més que una nacionalització encoberta dels capitals bancaris de risc que han desencadenat l'actual crisi. Enfront als teòrics del lliuremercat radical, l'actualitat prova la irracionalitat del sistema econòmic mundial i posa de manifest, al mateix bressol del capitalisme, la necessitat d'un ens regulador, l'Estat, que garantisca la estabilitat i la cordura del sistemes financers.

Roig: El derbi futbolístic del cap de setmana, Espanyol-Barça, s'ha transformat novament en un camp de batalla. Els radicals han campat a voluntat amb la permissivitat dels dispositius de seguretat dels clubs. Violència-futbol torna a ser un binomi d'actualitat. Si tenim en compte la importància de l'esport a la nostra societat, aquests esdeveniments haurien de ser motiu d'alarma per tothom.


dissabte, 27 de setembre de 2008

Un lloc al món

Me gustaría que me dijeras como hace uno para saber cual es su lugar. Yo por ahora no lo tengo. Supongo que me voy a dar cuenta cuando esté en un lugar y no me pueda ir. Supongo que es así. Ya va a aparecer. Todavía tengo tiempo para encontrarlo.
Adolfo Aristarain - "Un lugar en el mundo"

-El gris pedra tacat de verd fosc, el perfil de llum d'unes muntanyes concretes, la primavera amb perfum de pólvora i música al carrer. La pàtria en majúscula no existeix, és un invent de feixistes i d'altres gents pobres d'esperit. La pàtria és un conjunt de petits detalls que recordats a distància ens posen la pell de gallina, un nus a la gola i et fan venir unes petites ganes de plorar. La pàtria són els records d'infància, el carrer que ens va vore créixer, les persones estimades, els amics de veritat i aquell vell primer amor (l'únic autèntic) amb el que vam perdre la virginitat. La pàtria pot ésser una grisa i trista rutina quotidiana amb pols i sal, o l'enyorança perpetua d'aquells que vam abandonar-la.

Un dia agafes una bossa i amb un bitllet de tren, groc o esgrogueït, marxes nord enllà, o oceà a través, no importa. A força de caminar, i sobretot, després de fer la vista enrere, descobrixes que has fabricat noves petites pàtries onsevulga que els teus ulls han mirat fixament. Totes aquelles amistats, barres de bar, les olors nacrades de capvespre o de trenc d'alba, i sobretot els llits; el llits que foren casa o presó, una nit o una temporada; els llits, ara recordats, sí que foren les meues pàtries. Els enyore tots. Quantes pàtries caben dins l'esperit d'una persona?, em pregunte ara que Barcelona m'acull amb el seu ritme feroç.

Barregem, als moments de debilitat, totes les nostàlgies amb la misèria del dia a dia. I és llavors que ens sembla que a nuestro parecer cualquiera tiempo pasado fue mejor. Però no, em resistisc a pensar-ho, i mire tot allò que ens queda pensant que només hem fet la primera part del camí. No és temps encara de escriure versos, d'omplir solituds amb biografies. Resten moltes pàtries per davant. Pàtries que seran el marbre de les nostres col·lumnes i també l'arena de les nostres runes. Si mai trobes el teu lloc al món, Celeste, recorda hissar la bandera de la nostra pàtria. Assegurat que estiga tacada de café-licor.

dimarts, 23 de setembre de 2008

Entrefesta

-Celeste plorava a les escales del bany. Carmela se li va acostar un parell de vegades i li va dir sense tocar-la: "Açò s'ha de passar". Mentrestant, a la pista de ball, Dane, el serbi, trencava autoprejudicis (i en creava nous) culminant la seua visita a Barcelona amb una sessió d'espontani amor en directe que acabaria al llit de Belén. Just enfront, a la barra, Santi patia un intent de violació. El perpetrava una lloba en zel que s'encarcarava el sostenidor dient: "és el que hi ha". Una altra història que acabaria tacant de passió els llençols d'un pis compartit. La resta ho intentarem també, alguns amb més èxits que altres. El temple era un viu mercat de pubertats eternes i post-adolensències alcoholitzades.

Tot açò va ocórrer dissabte, i hui torna a ser festa: La Mercè, grisa i plujosa. El metro obert tota la nit.

Celeste, no vull que plores al llegir açò, però no puc evitar escriure que només ens queda una setmana.


dissabte, 20 de setembre de 2008

Dissabte Gris

-Trenc d'alba. Ella dormia profundament, havia arribat molt borratxa a ma casa i el seu cos nu feia pudor d'alcohol i fum de tabac. Al desllunat els coloms parrupejaven amb força davall d'un cel gris que començava a clarejar. Va passar una bona estona fins que vaig aconseguir recuperar la son.

Ens hem alçat ben passat el migdia. Com que tinc la nevera buida hem sortit a dinar fora. Plovisquejava i als carrers de Gràcia no hi havia ningú. Més tard, he anat a tallar-me els cabells. En tornar a casa m'he mirat a l'espill: cap rapat i el color d'estiu que comença a perdre's. M'he tornat a ficar al llit a les cinc de la tarda i no he sortit fins que he acabat aquella novel·la que tenia arraconada per falta de temps. Dos correus electrònics que havia rebut m'han aclaparat una mica.

Ara em posaré música alegre, m'afaitaré i sortiré. Esta nit hi ha una gran festa. Acomiadem Celeste. Tornaré molt borratxo, més que probable, a trenc d'alba.


diumenge, 14 de setembre de 2008

Màniga Llarga

-Despertars. Tinc un llit molt petit, tot i que la major part de les nits em sembla enorme, descomunal. El matalàs feble, el coixí no és ni tou ni consistent. Ja fa vora un any que pense: he de canviar el llit, he de comprar llençols, un coixí nou. En tot este temps no ho he fet. Tot, tot sembla provisional, com si encara acabés d'arribar i patira la desorientació del nouvingut. Vull un nou pis, m'agradaria viure sol, desitge una habitació més gran on ficar un llit enorme per perdre'm i perdre-les a elles i després, en mig de la nit, buscar el seu cos nu perquè em done calor. Sembla que Barcelona m'arrossega, i jo em deixe fer, com si tinguera l'ànima gastada.

Calor. Hi ha el moment de la passió. De les ungles contra la carn. Dels besos que són al mateix temps mossos. La suor, llavors, porta el gust del sofre, com si transpiréssim l'infern quotidià en cada orgasme. Després, amb la quietud, m'acostaré i dormirem arrapats. A les sis del matí, quan la mort estiga més a prop, t'agafaré fortament. Tu, sense despertar-te, emetràs un sospir, un gemec, al sentir que els meus braços t'estrenyen amb fruïció.

Cercles. Ara que setembre ens espenta cap a una tardor que no anhelem, ara que la platja es vesteix lentament de vesprada d'hivern, ara és temps de tornar a les mantes, de tancar les finestres i dir els adéus pertinents als amors d'estiu. Aquests mesos, si algú em busca, estaré en la barra d'aquells bars. Copa o birra. Només vull dormir amb tu. Recorda, cada cop que tanquem els ulls la mort s'acosta, fa un passet.


dijous, 11 de setembre de 2008

Les Nits que ens Queden (o el compte enrere)

-La fulgor del vodka-red bull (més conegut com tio Santi) no serà hui prova de clarividència, ni tan sols vestigi de ritual, només un remei en contra de la covardia, de la por als adéus o a qualsevol paraula que sone a retòrica sentimental. Estic segur que és més fàcil fugir cap a un segon estiu que suportar un altre trist hivern de portes de metro que es tanquen, d'escales que no pugen, de botelles buides i diumenges de ressaca.

Sembla que ja he desfet la barrera del paper en blanc i em dirigisc cap a un punt d'incertesa argumental.

Posicionem, llavors, un rere l'altre, cadascun dels pensaments que s'han trencat al llarg d'aquest any. Són una mínima part de tot allò que planifiquem entre dilluns i divendres. Després, ja ho sabeu, el Raval ha covat els moments més foscos, que són també els més alegres. Però no és encara el moment de parlar de records, car és massa prompte, massa d'hora. Per ara és millor no pensar en el blau dels aeroports.

Si voleu podem imaginar que un oceà és una distància petita.

dimecres, 10 de setembre de 2008

Un Colom Dormint a l'Ampit de la meua Finestra

-Mentre dormia vaig sentir un batre d'ales. Un cop al vidre em desperta. Trenca un dels somnis de morts que últimament em turmenten. Més tard, un segon soroll em va fer reaccionar. Alçant la cortina vaig descobrir un colom que dormia a l'ampit de la finestra. Havia caigut allà amb un cop sec i ara jeia arrupit, immòbil, com si s'haguera empassat tot el pes i l'angoixa d'un malson de morts. Vaig donar un parell de cops al vidre però no es va moure.

Malgrat tots els intents de Julià, finalment els coloms van aconseguir niuar al desllunat. La passada primavera un petit forat al pis de dalt els va donar repòs. Molts cops m'he trobat plomes dins l'habitació, o damunt la tauleta de nit; i quan obria la finestra, la sentor de fregits i brous es barrejava amb la pudor de corral d'aviram. A l'estiu, a l'hora de la becada, sentia molt cops el xiscleig del colomí demanant menjar. Ara ja no s'escolta. Els petits ja no deuen ser petits i han aprofitat el vent de setembre per volar lluny.

Dos cops més al vidre de la finestra i el colom es va despertar sobtat. Les seues ales van emetre un xiulit espès quan van començar a enlairar-se fugint d'allò que desconeixien. Enmig de la nit i la foscor, el seu plomatge gris semblava blau i confús.


divendres, 5 de setembre de 2008

Fracàs

-Amagats a la porxada gòtica els ionquis. Parle de l'Hospital de la Santa Creu, l'actual edifici de la Biblioteca de Catalunya. No es pot dir que la primera roda de premsa que organitze haja sigut un éxit. Més bé al contrari. El fracàs sotja amagat entre les ombres d'un pòrtic del segle XV. Entre paper de plata socarrat, entre xeringues usades, entre la gent desarrelada que dorm durant el dia recuperant allò que va perdre durant la nit. A banda de la vida, de les ambicions, també existeix la decadència.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...