diumenge, 31 d’agost de 2008

L'Últim Diumenge d'Agost

-El colom volava molt prop, quasi pegat al tren. Crec que mirava de competir amb aquell aparell de ferro que no podia arribar a comprendre. Devia sentir-se molt petit. Jo aquest diumenge també em sent molt petit dins del tren que torna del Prat.

Acabe de deixar a Amélie a l'aeroport amb el braç trencat com a resultat d'una nit massa trash. Ha tornat a París després d'una setmana a Barcelona. Jo he de tornar també algun dia a París.

Ha arribat setembre. Ha portat uns núvols freds i un cel encapotat. L'estiu acabarà aviat. Comença la nova temporada.

divendres, 29 d’agost de 2008

La sutura no tanca: París

-Aquests dies em trobe carregat de treball. A la feina normal de la redacció he afegit una proposta que em va fer l'AIET; i ara porte el servei de premsa de l'espectacle La sutura que s'estrena el proper 9 de setembre a la Biblioteca de Catalunya. Un treball complicat al què he d'afegir la meua falta d'experiència. A més a més, tinc visita, la casa plena i les responsabilitats pròpies del bon amfitrió. París, nord enllà, m'envia els records que mai vaig fruir, l'estiu que mai vaig passar allà, la dona que mai vaig trobar nua, embolicada als blaus llançols de solitud.

diumenge, 17 d’agost de 2008

Eclipsi de Lluna

-He vingut a passar el cap de setmana a ma casa d'Alcoi. Hi ha lluna plena. Un fresc vent de gregal mira de fer callar l’estiu. Tot el dia ha estat presidit per núvols grisos carregats d’una pluja que finalment no ha caigut. Quan ha arribat la fosca, el cel s’ha descobert completament. Els gossos han començat llavors a lladrar. “Quan els gossos lladren per la nit és perquè ha marxat algú; ho pressentissen i criden al veure passar la Mort tota vestida de negre”, em deia la meua iaia quan jo era xicotet. Altres cops m'explicava: “criden els gossos perquè veuen passar l’ànima del mort que va perduda pels carrers buscant consol”. Jo llavors pensava, com ara, que hi ha moltes coses que encara no s’han pogut explicar. Com per exemple el perquè hui, lluna plena, eclipsi lunar, tots els gossos del meu barri d’Alcoi es posen d’acord per lladrar tots plegats. Jo m’he solidaritzat amb ells i m’he begut tota la dosi d’insomni que em quedava a l’ampolla del desfici. Tot estirat al meu llit de sempre, el de ma casa, comence a enredar-me entre els llençols. El veí campanar de Sant Maure anuncia les hores. Jo no vull contar les campanades per no desesperar-me més. Uns segons més tard sonen les del campanar de Santa Maria, i si la nit fora més clara i el vent acompanyés, s’escoltarien també les del Parterre i les de Sant Roc. Però hui no és el cas, i jo, tot estirat al meu llit de sempre, veig un tros de cel per la finestra. En ell es veu Venus amb el seu punt més brillant de l’any. Per confortar-me, per mirar d’escalfar una mica el meu esperit i trobar l’assossec que em permeta dormir, pense, una rere l’altra, les dones que han passat per aquell llit tan vell i sorollós. Els diferents perfums, les distintes escalfors, els diversos ritmes de respiració. Peces d’un trencaclosques, rostres que són amalgama d’altres rostres, noms que s’entrellacen. M’arrape fort al meu pesat coixí de plomes d’ànec, i tot imaginant que és un cos nu i calent, aconseguisc per fi trobar la pau. (Mentrestant, el gossos lladraran fins a trenc d’alba).


dimarts, 12 d’agost de 2008

Perseides

-Si ajuntes, una darrere l'altra, totes les hores d'insomni que té una nit d'estiu, la imatge que em ve al cap es la d'un somriure glaçat. Els minuts d'inútil espera es condensen nerviosament. Cada hora és com una blanca dent lluent. Mitja nit en vetla, mig somriure traïdor.

Si surts al balcó en plena nit d'estiu per escoltar el silenci, s'hi perceben les respiracions de tota Barcelona. També les roncadisses. Totes les finestres de la ciutat estan obertes. És l'època dels desitjos, les Perseides es desfaran hui abans de tocar terra. Si voleu veure-les, espereu que baixe la lluna.


Per acabar afegiré una cosa: dormir sol és un crim espantós.


dimarts, 5 d’agost de 2008

La Tata a Barna

-Després d'un any lluny, molt lluny, una bona amiga arriba a Barcelona per a quedar-se. Donem doncs la benvinguda a un nou personatge que omplirà moltes pàgines d'aquest blog.

Tata, et trobava a faltar. Amb tu a prop el sol serà una mica més fàcil d'alçar cada matí. Una cosa et diré però, cuida't de la sentor de nit que sotja amagada pel Raval; i també ves amb cura amb els falsos prínceps blaus que esbateguen basals de semen i alcohol. No parlaré de la resta, ja aniràs descobrint-lo tot. Barcelona com la Lluna, recorda, brillant pel davant, fosca i gèlida pel darrere. Enmig el gris quotidià.


dilluns, 4 d’agost de 2008

Cultura Fem (el Meu Tresor)

-Acabe d'arribar a casa i estic particularment content. Quan tornava de la platja, a la vora d'un contenidor he trobat dues caixes. Dins hi havien prop de quaranta volums de literatura castellana; entre ells els clàssics de la novel·la (La Celestina, La Regenta, El Lazarillo, El Buscón, Novelas Ejemplares, Baroja, Unamuno i un llarg etcètera), del teatre (Lope, Calderón, Tirso, de Rivas, Zorrilla), de la poesia (mística, épica, barroca, romàntica, etc.) i fins i tots alguns volums d'assaig tan remarcables com els escrits de Larra. Un autentic botí de valor incalculable. Tapes dures, enquadernació de col·leccionista, pròlegs amb edicions crítiques i tot en perfecte estat; només amb una fina capa de pols al damunt. He sigut molt afortunat. Altres han passat per davant, o fins i tot han escorcollat les caixes, i no ha sabut apreciar tot el valor que hi havia dins. Ara, el tresor passarà a formar part de la meua biblioteca. Les obres que tinc repetides les regalaré.


divendres, 1 d’agost de 2008

Epístola de la Música que ens queda

Dedicat a l'amic Jordi Enjuanes-Mas.

-Aterràvem, i el comandant, o potser una hostessa, va posar Bach. No un Bach qualsevol, no, sinó el segon moviment del Concert per a dos violins i orquestra en Re menor BWV 1043. Seguint els paràmetres de l'estil italià, el cantor de Sant Tomàs va introduir en la seua escriptura una harmoniosa variació de tempos: vivace, largo ma non tanto, allegro. El segon moviment, que es correspon amb el temps lent, és la composició perfecta, d'una bellesa insuperable. Jordi, segur que l'has escoltat. Dos violins, enfrontats al mateix pla, s'alternen per fer-se càrrec d'una senzilla melodia. Poc a poc a força de repeticions van treballant-la, rimant-la amb cura, fent-la créixer lentament, introduint nous bocins que automàticament reben la resposta de l'altre músic. De mica en mica, aquella petita melodia del començament es transforma en les estrofes d'un poema que creix a cada nova variació, en la definició de tot allò sublim que hi ha al món, inclòs l'amor, en un pessic d'eixe perquè que tots busquem en la vida. L'orquestra, en un segon pla, no pot sinó acompanyar lleugerament a la melodia que naix del no res i poc a poc esdevé el tot.

Tel Aviv, sortia el sol. L'avió estava a punt de tocar terra. Escoltant aquella música vaig comprendre moltes coses. Bach tenia la clau perquè jo pogués arribar a escriure bé. Només devia escoltar-lo. Així volia escriure jo, així s'havia d'escriure. Un fet petitíssim, imperceptible. Una cançó, a penes uns minuts. No obstant, va omplir-ho tot de sentit.

Ànim, força i coratge. Ens queden molts instants per omplir, molt per escriure, molt encara per descobrir.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...