dijous, 31 de juliol de 2008

Dies d'Estiu

-Provarem de dir que els dies es sobreposen, uns darrere dels altres, enganxosament. Recorde haver perdut un sac de metàfores en la meua travessia pel desert. Però no importa, la prosa és una bona àncora quan el món es deixa a la deriva. Ara però és el moment de recuperar tot allò que hi havia als calaixos rovellats. Només un doneu-me un punt, jo mouré la resta.

Ho veieu? Les platges plenes, les finestres obertes tota la nit. Com els infants que juguen botant d'un llit a l'altre. A tu et diré, bella princesa, que tanques el teu rebost amb pany i clau; aquest divendres eixiré a buidar-lo.

Parlaria de tot allò que se'ns nega, però totes les fruites de l'arbre de la ciència ja estan pansides. Llavors? Deixe-m'ho tot com està de moment, encara ens queda molt estiu per davant.

dimecres, 23 de juliol de 2008

La Pedra

-Els viatges comencem amb inquietud i terminen amb melancolia. La frase no és collita pròpia, sinó d'un tal José de Vasconcelos. Jo, per la meua part, més que melancolia el que tinc és una pedra. Sí, així mateix. Una sensació com si m'haguera menjat una pedra a Terra Santa. Des que he tornat em canse fàcilment, i dorm molt més sense arribar a descansar mai. Tinc dificultats per a concentrar-me i somnie bajanades. Al començament vaig tractar de remeiar-lo tornant a la meua vida de sempre: una intoxicació etílica, una bona sessió de sexe, treball disciplinat, lectures; però res; no aconseguisc llevar-me aquesta sensació de desfici, aquesta roca a dintre meu.

Potser els meus ulls van menjar-se una pedra al desert de Judea. O algun pàl·lid edifici jerosolimità em van donar a tastar un dels seus ampits. O potser també, el Mur de Separació se m'ha ficat dins de l'ànima. No ho sé. En tot cas m'he portat de Terra Santa el gust de la pedra, l'olor de la pedra, el tacte de la pedra blanca calcària; i ara el porte dins i no sé com desfer-me d'ell. I ni tan sols sé si vull desfer-me d'ell. Tal volta acabe cagant aquesta pedra que duc dins, o vomitant-la. En tot cas, si això passa i al final surt, espere tenir un tanc prop per poder llaçar-se-la.

divendres, 18 de juliol de 2008

Les Epístoles de Terra Santa: La Tornada

-Tinc son. L'avió està a punt de d'enlairar-se. Encara no he dormit. Si entrar en Israel va ser una tasca complicada, sortir encara ho és més. Arribava a l'aeroport a les tres i mitja del matí. Des d'aleshores fins ara (són les huit i vint), he patit tota una odissea d'estúpids controls, cues interminables, interrogatoris absurds i denigrants escorcolls. Respire alleugerat ara que per fi he arribat al meu seient.

Aclucaré en breu. Tornaré a creuar la Mediterrània de banda a banda completament dormit. Aquest cop però potser somnie amb totes aquelles imatges que em duc d'Israel/Palestina. Com per exemple aquell botiguer del soc de Jerusalem que tenia la cara trista per no haver venut res en tot el dia, o aquell vell del Mercat del Cotó que dinava una tomaca, un pebrot verd i una llauna de tonyina escabetxada, o l'insistent noi que venia postals a Hebron, juntament amb els 'Hello' d'accent britànic que repetien un cop rere l'altre els xiquets del Camp de Refugiats de Deheisheh. Somniaré, ara que no he desdejunat gaire, amb els falafels, amb el café amb cardamom, o amb aquell brou de vi i iogurt amb que els armenis cuinaven el khaghoghi derev, i, com no, amb el perfum a espècies, aigua-sal i dolços que hi ha als barris musulmans de tota Terra Santa. Potser somniaré amb el ball d'una boda àrab als carrers d'Akko, o que passe la nit a la platja menjant carn a la brasa i sentint el rondineig del mar. Potser evocaré en somnis el moment més important del dia, quan a les 22 h el barri de l'hotel es paralitzava per veure el culebró turc de Kivanc Tatlitugels, o aquells moments en què la meua minipimer i jo solcàvem les carreteres i érem els únics imparcials, i la música a la ràdio agermanava emissores àrabs i jueves. Si el somni es torna malson, tal volta somniaré amb les M16, amb el Mur de Separació o amb els controls militars, o amb aquell ocell que agonitzava en la boca del gat a la Mar Morta, o amb el colom a punt de morir a la platja a Tel Aviv, que no va reaccionar ni tan sols quan li vaig llançar aigua freda pel damunt... Ja ens hem enlairat. Ara dormiré. Probablement, tot açò que acabe de repassar es barrege dins del meu somni.

(...)

Els meus somnis es trenquen. M'ha despertat, crec, una olor, un perfum singular. Fa uns minuts (hores?) un senyor gran i lleig dormia al seient contigu. Ara, quasi al meu costat, una preciosa xica bruna amb amb trets marcadament jueus somnia alguna cosa. Tothom ha canviat de seient per estar més còmode i a mi m'ha caigut un àngel que du mig pit fora. És el primer miracle de Terra Santa. Espere a que desperte per donar-li una mica de conversa. Quan ho fa em mira confusa. Té uns enlluernadors ulls blaus. Bromege al voltant de la incomoditat del seient de l'avió. Encaixa bé la broma i riu discretament. A partir d'eixe moment xarrem una bona estona. Després juguem a cartes per matar l'avorriment i finalment em convida a menjar dolços del seu país. La seua bellesa és indiscutible, indescriptible. Torne a creure en l'Estat d'Israel.


dijous, 17 de juliol de 2008

Les Epístoles de Terra Santa: Dia 10

-Assegut a les antigues muralles de la vella ciutat de Jaffa, contemple el sky-line del nou Tel Aviv. No estat mai a Miami, però es deu d'assemblar bastant a la forma en la què s'ha planificat aquesta ciutat. Platja, hotels, centres comercials, gratacels enormes, grans avingudes... Una ciutat que no té ni cent anys construïda de forma extensiva al nord de l'antic nucli musulmà de Jaffa, del qual només queda un restaurat centre històric que ara és el refugi de galeries d'art i de parelles que van a fer-se les fotos del dia de la boda. Com a record del passat musulmà de Jaffa, han deixat en peu els antics minarets, i ara, a la posta de sol, el muetzí recita amb dedicació les seues pregaries. Ningú però sembla escoltar-les.

Quan he despertat aquest matí a la platja de Haifa ja havia sortit el sol. He visitat, abans d'endinsar-me a Tel Aviv, les ruïnes romanes de Cesarea. Força espectaculars, més encara si les visites a les huit del matí quan encara cap turista ha arribat i el sol no castiga al visitant. Després de desdejunar a una gasolinera propera, he passat cinquanta minuts en un embós de trànsit camí de la gran ciutat. Un cop arribat a Tel Aviv, m'ha fet falta una altra hora de rellotge per trobar la maleïda agència de lloguer de cotxes. Després d'acomiadar-me de la meua Minipimer groga, he anat a buscar llit a un cèntric i barat alberg. He deixat la motxilla i he pres una dutxa. Quan el sol ha baixat una mica he anat a visitar la ciutat.

Mor el dia a l'antiquíssima Jaffa. S'endinsa el sol en una Mediterrània blava i tranquil·la. El muetzí recita amb devoció uns càntics que no puc comprendre. La moderna i occidentalitzada Tel Aviv es prepara per a la nit del dijous, la més moguda de la setmana. Els despreocupats fills i néts dels creadors de l'Estat d'Israel sortiran a divertir-se alegres, tranquils. Jo contemple el panorama i no puc parar de pensar en la maledicció de la Terra Santa.


dimecres, 16 de juliol de 2008

Les Epístoles de Terra Santa: Dia 9

-Quan casi no s'ha fet de dia em trobe en una de les ciutats més antigues del món, Jericó. Contemple els seus deu mil anys d'història davall el taronja del primer sol matutí.

A mig dia, ja he remuntat tot el riu Jordà i observe la Mar de Galilea. Comprove el gust dolç de les seues aigües i visite Tiberias, la seua ciutat més important; un lloc que no ofereix cap detall d'interès al turista. És una ciutat de vacances com qualsevol altra.

A l'hora de dinar, sóc a Natzaret, menjant-me un falafel prop de la Basílica de l'Anunciació. Les esglésies, la vida àrab del centre de la ciutat, els mercats... aquest racó de món em sedueix. No sembla una ciutat d'un estat que es declara jueu.

Per la vesprada, ja quan cau el sol, visite el modern port d'Haifa, i la ciutat enfilada en la muntanya. Un exemple, molt contrastat, de ciutat cosmopolita de l'Estat d'Israel. Grans edificis, exclusives zones residencials, centres comercials... vida despreocupada que mira cap a occident.

Sope un altre falafel a Akko, l'antic port d'Acre, ciutat medieval perfectament conservada poblada per una humil comunitat àrab. Un dels racons amb més encant de Terra Santa. Als carrers, la gent segueix mitjançant el canal Al Jazeera la festa per l'alliberament dels presos d'Hesbol·là al veí Líban. Israel ha canviat dos cossos de soldats morts per cinc presoners que ara celebren la llibertat com un acte de feblesa de l'enemic.

Acabe passant la nit dins del cotxe a una platja veïna de Haifa, camí ja de Tel Aviv.


dimarts, 15 de juliol de 2008

Les Epístoles de Terra Santa: Dia 8

-La Mar Morta és un lloc fosc i tètric. L'angoixant passatge, l'insuportable xafogor i l'ambient humà, barreja d'hospital i ciutat de vacances, creen una atmosfera no gens recomanable. Concretament em trobe a una casa d'hostes a Neve Zohar, i la major part del dia la dedique a passejar-me per les luxoses instal·lacions d'un hotel dels propers resorts d'Ein Bokek. Quasi tots els residents d'aquí són malalts de dermatitis, psoriasi o alguna altra dermopatia. Passen les hores al sol sense fer res i el seu desfici és important. La resta dels hostes són vells, en la seva major part russos, que han vingut a relaxar-se. Els hotels, les platges, els centres comercials que hi han per tot arreu participen d'aquest enorme parc temàtic de la salut. Per matar el temps he visitat Masada (ruïnes històriques que són un símbol modern d'Israel) i algun kibbutz de la zona.

Acabem el dia en Arat, un assentament construït al bell mig del desert i poblat per nous immigrants jueus. És una ciutat horrible, feta amb molt mal gust i amb una estètica artificialment americana. Hem vingut per assistir a un petit festival musical que sembla no tenir molt èxit de públic. La població es mostra hostil davant els turistes com nosaltres, desconfien.

Demà, quan surta el sol, agafaré la meua Minipimer groga i marxaré nord enllà.


dilluns, 14 de juliol de 2008

Les Epístoles de Terra Santa: De l'Altre Costat

Antje és el prototip de l'habitant moderna d'Israel. Tot i no haver nascut ací, va arribar ja fa molts anys. Treballa de traductora entre l'hebreu i el seu idioma natal, l'alemany. Té passaport israelià i ha complit un dels cursos preparatoris de l'exercit per tal de defendre's de l'enemic. "Jo també sé disparar" comenta amb una barreja d'orgull i resignació. Estiueja des de fa molts anys a la Mar Morta, i ací l'he trobada. Després de sopar al centre comercial dels Resorts propers, ens proposa unes cerveses al jardí de sa casa. Giuliano i jo acceptem. Quan ja portem una bona estona de conversa, em decidisc a treure tots aquells temes que semblen ser tabú per als ciutadans de l'Estat d'Israel. Ella contesta, no sense adoptar un rictus seriós amb tan espinós tema.

Seguretat
Quan va tenir lloc la primera intifada, jo estudiava a la universitat. Tots els matins agafava un bus per tal d'arribar a la facultat. L'autobús creuava barris àrabs i per tant era una ruta perillosa. Cada dues setmanes, aproximadament, la línia patia un atemptat. Casualment puc contar açò perquè el dia que em tocava a mi vaig arribar tard i no vaig agafar un bus que va explotar. (...) Jo ja sé que no tots els àrabs són terroristes, ni de lluny, però és una reacció totalment humana el girar-se cap al seu seient quan baixa un musulmà per mirar si hi ha una bomba. És un sentiment de supervivència. Jo intente fer-ho amb educació, i per no ofendre ningú espere a que la persona haja baixat del vehicle. Llavors em gire i comprove que no haja deixat cap paquet. Tothom reaccionaria igual.

Armes
Ho trobe totalment normal que tothom compre armes per a la seua defensa personal. No pots confiar en que les forces de seguretat vagen a estar ahí en el moment oportú. (...) El noi que vas veure l'altre dia amb un fusell al parc probablement estava fent el servei militar. Ací dura tres anys, i durant tot eixe temps els nois i les noies han de dur amb ells les seues armes per tal d'entrar en acció en el moment que siguen necessaris, a l'hora que faça falta (...) Jo no recorde mai que haja hagut cap accident, ni que s'haja disparat a algú per error. Açò no són els EUA, ací la gent no compra armes per diversió. Ací la gent les compra per defensar-se d'una amenaça real, quotidiana.

El Mur de separació
Comprenc que resulta un problema social, humanitari, ecològic, paisatgístic i sobretot no aporta cap solució al conflicte, sinó que més aviat al contrari, agreuja les diferencies. De tot això sóc conscient. Però comprenc que hi han determinats bastions del terrorisme dels qual de mica en mica van filtrant-se individus responsables de les accions terroristes. Són les persones que es pretén aturar. Desgraciadament sempre la majoria pateix les conseqüències dels actes d'uns pocs.

Àrabs
El seu problema és social. No parle només dels habitants del West Bank (Territoris ocupats), sino també dels àrabs de l'Estat d'Israel. Pateixen marginació, pobresa, subdesenvolupament. Es treballa per retallar les diferències. Però mentre el conflicte perdure, és molt difícil avançar en aquesta direcció.

Palestina
Són una població sense estat. No poden tenir passaport, no poden construir noves cases, no tenen unes forces de seguretat reals, i damunt les seues autoritats són corruptes i poc eficients. Nosaltres, excepte els més radicals, no som contraris a la creació de l'estat Palestí. Però òbviament açò s'ha de fer garantint unes condicions de seguretat. No es pot consentir la creació d'un estat que automàticament declare la guerra a Israel. Sinó aniríem desfent el camí. L'estat Palestí es crearà quan la pau estiga garantida. Arribats a aquest put no crec que hagi cap problema.

Pau
No serà possible. Almenys en la meua generació. Ens hem creat la imatge de l'enemic. I fan falta molts anys per desfer-la. A més a més, la situació no dóna indicis de millorar, més aviat al contrari, les postures són cada cop més radicals.


Les Epístoles de Terra Santa: Dia 7

-Estas com una cabra! És el primer pensament que em ve al cap només despertar-me. Em trobe al punt més baix de la terra, la Mar Morta. Davant de mi, el sol surt per les veïnes muntanyes de Jordània. L'escena està presidida per les blanquinoses aigües d'aquesta mar tan estranya, i pel seu paisatge sec i desèrtic. He arribat ací gràcies al meu nou amic, el Fiat Panda Groc que he llogat i al què he batejat amb el malnom de Minipimer, degut a que compare el seu "potent" motor amb el d'una batedora. He fet nit dins del cotxe, i ara m'acabe de despertar envoltat de corbs i coloms.

Després de perdre'm dues o tres vegades per les carreteres d'Israel, vaig aconseguir enfilar la via correcta. El camí que uneix Jerusalem i la Mar Morta és un itinerari espectacular. Si la ciutat es troba a 760 metres d'altura, envoltada d'un paisatge verd i muntanyós, el llac salat se situa a 416 metres per davall del nivell de la mar envoltat pel desert de Judea. Però la distància que els separa és només de 35 quilòmetres. Una pendent de vertigen, un canvi radical de clima i de paisatge. La calor i la humitat són brutals aquí baix. Pel camí m'he creuat fins i tot algú grup de nòmades que viu al desert, amb els seus respectius camells.

Giuliano, el company italià dels primers dies a Jerusalem, em va donar el nom i un telèfon de la casa d'hostes on ell viu. És cap allà que em dirigisc. Però malgrat ser un espai tan petit i despoblat, sembla que a la Mar Morta ningú coneix el lloc al qual he d'anar. Estic perdut i desorientat.

Si el món té un cul, segurament serà la Mar Morta. I jo sóc ací sense saber ben bé on vaig. Estic boig.


diumenge, 13 de juliol de 2008

Les Epístoles de Terra Santa: Dia 6

-Toca acomiadar-se de Jerusalem i de l'hotel. Aquesta nit he sentit per darrer cop el cant del muetzí de la mesquita de l'Ascensió. Ja m'havia acostumat a les seues pregaries i crec que fins i tot les trobaré a faltar cada nit vora les quatre de la matinada. Una veu, una música, una essència d'aquest barri tan obert i a l'hora tan maltractat. La eterna cançó de la Jerusalem eternament maleïda.

Aquelles paraules, aquell lament del músic exiliat:

Si mai t'oblide, oh Jerusalem
que la meua dreta oblide.
Que se m'enganxe la llengua al paladar
si mai deixe d'evocar el teu record,
si no posara Jerusalem
al capdamunt dels cants de festa.

(Sl 137, 5-7)

M'acomiade desitjant-li a Jerusalem allò que el seu nom significa: "ciutat de pau". Tot i que sé que això mai ho veuran els meus ulls. Potser tampoc els seus.


dissabte, 12 de juliol de 2008

Les Epístoles de Terra Santa: Dia 5

-Assaborisc les últimes hores de la meua estada en Jerusalem fent una llarga passejada. Primer, un complet recorregut per barri hebreu de la ciutat vella. Llueixen els increïbles contrastos que existeixen entre els moderns habitatges i infraestructures dels jueus i els miserables carrers àrabs contigus. Una imatge: un grup de joves amb edats calcule que al voltant dels 18 anys, es reuneix al parc. Un d'ells, perfectament vestit amb les gales del dia de festa, parla amb una noia. Penjat del muscle porta un fusell d'assalt. Sembla una escena quotidiana.

Més tard, visite també els espais que em faltaven de la part oest, la més nova. Veig el nou pont que Calatrava esta construint i que, com sempre, ha generat molta polèmica. Segons els detractors és una construcció massa moderna per a una ciutat com Jerusalem. A mi m'agrada, com quasi tot el què fa el paisà. Un dia he de fer un post parlant de la seua obra. No m'agraden tant el edificis governamentals de l'Estat d'Israel. Una barreja estranya entre socialisme, minimalisme, tocs clàssics i un pessic de zen. El mes destacable, el Ksnesset o Parlament, una aposta arquitectònica arriscada per esdevenir símbol de l'Estat.

Els carrers de la vesprada del sabath estan deserts. No es veu gairebé ningú. Com que porte la música posada i per tant estic contradient la llei ortodoxa de no fer servir aparells elèctrics en el dia sagrat, algú m'ha llança un parell de glaçons de gel. No li he donat més importància.

Desprès, de tornada al centre, he decidit parar a descansar prop de l'Ajuntament, encara en la part nova de la ciutat. He aprofitat el moment per fer una comunió a tres bandes entre Bach, el meu Ipod i jo. Als pocs minuts se m'ha acostat un jueu ultra-ortodox de mitjana edat. Lluint un barret enorme i fent servir unes exquisides maneres m'ha dit senyalant l'aparell de musica pecador:

-Disculpe gentil senyor, no sap que és sabath?

I jo, que generalment em dic pacific, he descobert que no ho sóc tant quan tinc els peus ferits de caminar i em trenquen el moment Bach. Fent servir les seues mateixes embafoses maneres li he respost amb un anglés que semblava assajat:

-Disculpe senyor, jo com que no tinc Déu i soc un home lliure no tinc por de cap càstic diví.

El pobre jaredim (que traduït del hebreu vol dir "el que tem a Déu") s'ha posat blanc i ha fugit ràpidament sense dir res. Crec que li he ferit els sentiments.

Les Epístoles de Terra Santa: La Nit del Sabath

-Són vora les dos del matí i un helicòpter sobrevola el barri àrab on es troba l'hotel. Amb un llum escorcolla un dels molts cementiris que hi han entre la Vall de Josafat i el Mont de les Oliveres. Com que tinc la maledicció del gat i no em puc estar parat, em calce i isc a veure que ha passat. L'home de recepció em diu que no és res important, ja deu estar acostumat. De totes formes vull veure-ho amb els meus ulls. M'aprope el necessari, des dalt del turo es veu tota la jugada. El llum de l'helicòpter dóna suport des de l'aire a una cinquantena de policies que busquen alguna cosa entre les tombes. Sembla l'escena d'una pel·lícula d'acció. Hi han una vintena de patrulles de la hiper-militaritzada policia israelià, gossos, llanternes, el transit aturat. El barri es troba pràcticament sota setge. Em vaig al llit sense saber exactament el que ha passat. Quan el muetzí canta vora les quatre del mati, encara no m'he pogut dormir.

Hui he trobat la següent noticia:

(Euronews.net) "Estado de alerta máxima hoy en Jerusalén después del tiroteo registrado ayer en la parte oriental de la ciudad ocupada y anexionada por el Estado hebreo en 1967, un acto considerado por las autoridades israelíes como un atentado en el que dos policías han sido heridos.
Las fuerzas de seguridad israelíes desplegaron anoche un importante contingente para intentar localizar al hombre que abrió fuego contra los policías. Hoy, siguen rastreando varios sectores de la capital, así como localidades palestinas limítrofes para intentar encontrar al agresor al que, pese a las imágenes de una cámara de vídeo, no han conseguido identificar.
El ataque tuvo lugar en la llamada Puerta de los Leones, una de las que da acceso al casco antiguo. El agresor disparó contra los policías desde un cementerio musulman contiguo, hiriendo a uno de los agentes en la cabeza y al otro en el pecho
."
Aquest mati he caminat per aquestos espais (el cementiri, la Porta del Lleons) sense saber que havia passat. Tanta policia m'ha semblat normal.

divendres, 11 de juliol de 2008

Les Epístoles de Terra Santa: L'Islam Gai

-Durant uns dies he agafat el costum de menjar-me un falafel a la Porta de Damasc abans de regressar a casa per la nit. Els ven un noi molt simpàtic que té una parada ambulant prop d'allà. Esta nit, mentre menjava, un grups d'àrabs m'ha dirigit la paraula. Eren homes de mitjana edat, molt hospitalaris i amables. Un d'ells s'ha vingut a seure al meu costat. Li deien Ziad; tot i aparentar molts més, m'ha dit que només tenia 33 anys. Portava els cabells rapats i semblava tenir un principi d'albinisme. La nostra conversa comença amb qüestions polítiques. Em diu que ha estudiat en la universitat d'Hebron i acte seguit m'ensenya les ferides de guerra. Durant la Primera Intifada els dispars dels soldats israelians van provocar-li una coixesa irreversible i un dels seus ulls blaus ja no li funciona. Em demana ajuda per sortir de Palestina, per viatjar a Europa per poder continuar els seus estudis i trobar un metge que puga ajudar-lo.

Coincidint amb la marxa dels altres àrabs que hi havia prèviament, el to de la seua conversa es desvia radicalment. Comença a parlar-me de l'única relació d'amor platònic que ha tingut en la seua vida. Una companya d'universitat, pel que m'explica. Parla d'ella amb una educació i una dolçor que sonen desmesuradament ensucrades per a unes orelles occidentals. La relació que van tenir mai es va consumar, malgrat tot ell guarda aquest record com un dels millor de la seua vida. Ziad pensa que les dones s'han de respectar, i que mai de la vida s'ha de deshonrar si no tens pensament de casar-te amb elles, car la seua família et podria matar. A més, té tota mena de llegendes i mites al cap al voltant de les dones que no són verges. Creu que són portadores de malalties, malediccions i altres estupideses fruit de la ignorància.

El to de la seua conversa es cada cop més descaradament sexual. Comença a relatar una rere l'altra, tota mena d'anècdotes sexuals viscudes pels seus coneguts (ell es declara "pur"). Comence a percebre que tracta d'excitar -me amb les seves històries. Amb molta educació tracte de fugir. Com que li he dit que m'hospede al barri àrab s'ofereix a acompanyar-me durant el tros de camí que compartim. Intenta transmetre'm la seua excitació amb tota mena de tàctiques que sembla tenir molt assajades. En un moment de la conversa arriba a insinuar que per poder ser bo en el llit cal provar primer les coses, que tal volta podríem "practicar" per baixar l'excitació. Seguidament, li pregunte que si sap que vol dir l'homosexualitat. No s'ho pren bé. Sembla que he pronunciat una paraula tabú. Ziad canvia de tema i es mostra més distant. Minuts desprès s'acomiada amablement. La seua frustració és ben visible.

Milions d'homosexuals viuen al món islàmic sense poder acceptar-se a ells mateixos. La civilització que un dia va ser sinònim de modernitat allà on s' instalava, ha perdut el tren del progrés. Segons els entesos, els escrits alcorànics no mencionen res al voltant de les relacions entre persones del mateix sexe. Vint-i-sis països islàmics però prohibeixen explícitament l'homosexualitat; en nacions com Aràbia Saudí, Iran, Iemen o Mauritània comporta la pena de mort. La societat palestina no és de les més radicals del seu entorn; tot i això, les relacions entre persones del mateix sexe són una pràctica intolerable. Els homosexuals són exclosos, marginats i vilipendiats. L'infern quotidià que travessen només ells el coneixen.

Les Epístoles de Terra Santa: Dia 4

-Consagre tot el matí a la lectura i a navegar per Internet. El dur dia d'ahir m'ha deixat esgotat. Per la vesprada isc a fer una passejada. Aquest cop sol; els meus col·legues ja han marxat: Giulano ha posat rumb al Mart Mort, Sergi a Barcelona. Per primer cop en aquest viatge puc gaudir una mica de la solitud. Tenia pensament de solucionar l'afer del cotxe llogat, però malgrat estar advertit del calendari festiu hebreu, m'adone de l'estricta observança en el compliment de la vespra del sabath. Tot està tancat, veritablement tancat, i no com els dissabtes europeus. Aprofite la tranquil·litat per visitar els barris més moderns i comercials, que es troben balsàmicament deserts. Quan ja he recorregut mig carrer Ben Sira se m'acosta un grapat joves jueus ultra-ortodoxos. Prediquen rituals arcaics de la vesprada del sabath. M'han confós amb un dels turistes americans que visiten Israel per motius religiosos, objecte principal del seu intent de purificació.

Aquest encontre em suggereix la possibilitat de visitar el barri de Mea Shearim. Els ultra-ortodoxos o jaredim habiten aquesta miserable part de la ciutat. El seus carrers, que presenten un aspecte endarrerit i huitcentista, són inclús més lamentables que molts dels racons dels camps de refugiats. La seua radicalitat els conduïx a autoaïllar-se, ja que creuen que la vida ideal es l'estudi de la Tora. La resta d'activitats econòmiques o productives tracten d'evitar-les per no barrejar-se amb el impius, la qual cosa els ofega econòmica i socialment (una quarta part d'ells viu per davall de l'index de la pobresa). Segregats en barris específics, tenen fins i tot el seu propi diari. Sorprenentment, aquest moviment dóna signes d'estendre's entre el nascuts a l'Estat d'Israel (els habituals matrimonis pactats donen com a fruit una mitjana de 7 fills) i ja representen el 8% de la població total d'Israel. Políticament es mostren reticents, quan no hostils, al sionisme, i històricament han rebutjat fets com la introducció de l'hebreu com a llengua comuna (ells creuen que es sagrada) o els canvis socials que han acompanyat a la modernitat (feminisme, laïcisme, internacionalització). Vesteixen segons la norma centreeuropea del segle XVIII (pantaló i abric negre, camisa blanca amb grans barrets dels quals sobresurten dos llargs rinxols per cada costat de la cara) i sempre caminen amb presa, com si arribaren tard. Al tracte (quan gosen de parlar amb impius o gentils) són embafosament educats. Visitar els seus barris és com agafar una maquina del temps.

Desprès d'una passejada per la Colònia americana del nord de la ciutat, baixe a la Ciutat Vella per assistir al rituals del vespre del sabath. Quan cau el sol, el Mur de les Lamentacions s'omple de gent. Més que un ritual d'oració, la reunió és una festa per als milers de jueus que s'hi congreguen. El joves baixen entonant càntics de festa, abraçats en senyal de fraternitat. Turistes jueus de tot el mon, sobretot americans, s'afegeixen a l'esdeveniment. Un home em recorda que no puc utilitzar aparells electrònics en veure'm traure la càmera. M'atabala tanta religió.

dijous, 10 de juliol de 2008

Les Epístoles de Terra Santa: Dia 3

-Els cants del muetzí vora les quatre del mati em tornen a despertar. Mig adormit, entre somnis, el seu lament m'embriaga fins fer-me particip d'un món que no arribe a comprendre, que se m'escapa.

A les huit en punt del matí, Sergi i jo esperem a la Porta Nova de Jerusalem el transport que ens ha d'apropar als Territoris ocupats. Hem contractat un tour guiat per la zona sud de la Palestina ocupada. Per arribar-hi, agafem un mini-bus on entren el conductor i 8 persones. En acompanyen dos australians joves, un parell de funcionaris noruecs i una parella de periodistes estadounidencs: A ella li diuen Aly i treballa a Massachusetts, a ell Tim i ocupa un càrrec a la corresponsalia de Hong Kong del Times.

Passem sense problemes el control militar que hi ha a la carretera de Betlem. Al travessar la frontera tenim el primer contacte amb el Mur de separació que construeix el Govern israelià. Sembla un paisatge d'altres temps, una imatge que esgarrifa. Les posicions militars són estrictes i ben armades (ací tothom porta unes enormes metralletes M16), i els controls estan dissenyats per intimidar d'allò més (garites, formigó, càmeres, filferro, torretes). Llargues cues de palestins esperen per passar a peu la frontera, un bus els transportarà a Jerusalem, que és troba a escassos dos quilòmetres. Els esperen els seus treballs i la seua misèria quotidiana, a la qual han d'afegir tot el temps que han de perdre cada dia amb els estúpids tràmits del Mur de separació.

En arribar a Betlem, canviem de guia i de vehicle. Samer Kokaly ens rep i ens explica per damunt la dinàmica del tour. Samer és un Cristià vell dels molts que habiten a la zona de Betlem. El seu malestar amb l'Estat d'Israel li ve provocat pel nombre d'abusos que ell i la seua família han patit al llarg dels anys, simplement per ésser un habitant dels territoris ocupats. Sembla que per raons polítiques no pot accedir a Jerusalem i és per això que ens espera a Betlem. El canvi també afecta el vehicle: un nou mini-bus amb matrícula verda serà positiu per a facilitar un trajecte sense tensió.

Comencem la marxa, el guia des del primer moment deixa entreveure clarament la seva postura encontra de l'ocupació i els mètodes de l'exèrcit israelià. Per la ruta ens va mostrant les posicions fortificades militars, que són nombroses, i totes les terres ocupades pels nous assentaments israelians i, per tant, inaccessibles al poble poble palestí. La presencia militar és constant i amenaçadora, posició que contrasta amb el visible subdesenvolupament que pateix la població local. Els pobles, els carrers, les cases, tot es troba ple de banderes, cartells i pintades. Malgrat no poder llegir l'àrab, s'hi percep el malestar.

Prop del nostre primer destí, Hebron, una de les ciutats mes conflictives i poblades de Palestina, un control israelià ha provocat un embós de més de dos quilometres en sentit contrari al nostre. La gent s'ho pren amb resignació. El nostre guia pregunta si ha passat alguna cosa. Un home de mitjana edat li respon que no ho sap, que la situació es repeteix des de fa una setmana. Els dos fan broma dient al mateix temps "raons de seguretat", que sembla ser una frase molt injuriada. El centre d'Hebron és gairebé una zona fantasma. El control militar israelià de determinades zones ocasiona unes situacions força absurdes. Dividit el poble en dues meitats, determinats habitants no poden creuar depèn quins carrers. L'exemple més clar es la la Tomba dels Patriarques, una mesquita/sinagoga monument sagrat per totes dues religions. L'exercit israelià defèn als 600 jueus que viuen prop d'allà i que cada dia acudeixen a pregar. Per accedir al monument s'han de travessar barris separats, carrers segregats i més de tres controls de seguretat, que inclouen escorcolls, arcs detectors i interrogatori. Camins separats per accedir al mateix lloc d'oració; car les dues religions comparteixen els mateixos referents mitològics. L'únic punt en comú del santuari, la tomba d'Abraham, també es troba dividit en dues meitats. Les parts en conflicte es veuen de lluny, sempre amb una reixa i una pantalla protectora per impedir el contacte de qualsevol tipus.

En sortir, un grapat de xiquets desesperats ens persegueixen per tal que els comprem alguna cosa. Arribats a un punt, es queden drets com claus sense atrevir-se a creuar la frontera invisible que hi ha al mig del carrer. Des d'una torreta, soldats vigilen l'escena amb les seues armes. Seiem a una petita botiga d'un amic del guia. El propietari àrab, amb l'hospitalitat que els caracteritza, ens ofereix cafè i te. La seua historia ens sorprén. Sembla ser l'únic que manté la tenda oberta; la resta de comerços del carrer han tancat per sempre i sobre les portes hi ha pintada l'estrela jueva. Els militars han declarat el carrer zona de pas per a jueus i han obligat als àrabs a buscar una altre habitatge. El botiguer ens comenta que tot i mantenir-se allà no esta autoritzat sortir de sa casa, que nomes ho pot fer per la porta de darrere. S'exposa a ser detingut.

No molt lluny d'allà, un soldat israelià badalla. No deu tenir molt més de 18 anys. Segurament ja porta moltes hores sense fer res. El seu avorriment és ben visible. Mentre mou els braços per desentumir-los la seua metralleta cau al terra i fa un soroll metílic i estrident que nomes coneixia per les pel·lícules. S'afanya en arreplegar-la del terra. Mira al seu voltant amb por. Ningú l'ha vist. No ha passat res.

Mes tard, passejant pel soc de la ciutat, s'hi respira la tensió. En travessar un carreró algú ens llança pedres. Els botiguers, que estan encantats amb els turistes i busquen per tots els mitjans de traure'ns uns shekels, boneguen de valent la canalla responsable, advertint-los que no som jueus. La major part de les tendes estan tancades, quasi tots els botiguers han marxat. El soc àrab esta protegit per una tela metàlica per tal que els jueus ultra-ortodoxos no llacen pedres o altres objectes. Quan encara no hem arribat a la meitat del nostre recorregut per la ciutat, una patrulla de soldats de l'exèrcit israelià es creua amb nosaltres. Com a mesura de protecció un dels soldats de la patrulla no deixa mai d'apuntar-nos amb la seua M16. Un cop marxats els militars, el guia decideix suspendre la visita a la ciutat. Ha estat parlant per telefon i li han recomanat fer-ho. No seria el primer cop que es queda atrapat a Hebron amb un dels seus grups per culpa dels combats. De tota manera, ja hem vist suficient.

Següent parada: el camp de refugiats de Deheisheh, que es troba sota protecció de l'ONU. Parlem amb refugiats i cooperants, ens conten les seves histories, la vida diària d'un lloc com aquest: ens relaten els durs anys en els quals el camp es trobava tancat i custodiat per l'exèrcit, comptant només amb l'ajut de la creu roja. Una dura situació davant la qual no es por ser imparcial. Més tard dinem tots junts menjar típic de la zona. Per baixar l'àpat fem una passejada pels carres del camp. Després d'haver vist fotografies antigues dels anys 60, la situació sembla haver millorat una mica als últims temps en matèria d'infraestructures i sobretot en llibertat. Malgrat tot, la gent que habita aquelles cases són desplaçats de guerra. Molts d'ells encara guarden les claus de les cases que un dia van deixar i que probablement mai tornen a veure.

La darrera parada del tour és l'Església de la Nativitat de Betlem, el lloc on diuen que Crist va nàixer. L'edifici, com tants altres monuments de Terra Santa, es troba dividit entre confessions cristianes: ortodoxos grecs, armenis i catòlics romans. Particularment interessant és la historia del setge que va patir el santuari el 2006, quan uns 200 palestins no van tenir mes remei que amagar-se en l'església davant una violenta incursió de l'exercit israelià en la ciutat. Un exemple massa proper que testimonia la vigència d'aquest conflicte.

Un cop regressats a Jerusalem, malgrat el cansament acumulat, aprofitem per sortir de copes. El dijous és el millor dia per fer-ho en aquest país. La part nova de la Jerusalem jueva, ja fora de la barreja de la ciutat antiga, és com qualsevol altra ciutat occidental dels nostres dies. Restaurants asiàtics, discos lounge, cerveseries a la carta, dissenys mínimal, djs de totes les tendències. Els jerosolimitans, barrejats amb un gran nombre de turistes nord-americans, viuen la nit d'una manera fresca i despreocupada. Ningú no vol sentir parlar del que ocorre a l'altra bada del mur. Si se t'acut de preguntar, et guanyaràs el rebuig i la desconfiança del jovent. Hem vingut a divertir-nos, no?

dimecres, 9 de juliol de 2008

Les Epístoles de Terra Santa: Dia 2

-Vora les quatre de la matinada els megàfons del minaret de la Mesquita de l'Ascensió, que tinc just davant de la meua finestra, han començat a bramar la seua pregària. Ho he assumit com una cosa pintoresca. Probablement no m'ho prendria igual si portara un mes ací.

Torne a estar molt cansat. He fet un tour de 14 hores per Jerusalem, i, malgrat ser un espai tan reduït, no he pogut ni mirar de fer-me una idea completa. He començat el dia amb Getsemení, la tomba de la Verge, el Sant Sepulcre i altres llocs sagrats del cristianisme. M'ha sobtat molt la tensa convivència entre les diferents sectes cristianes. Després de dinar a un restaurant armeni, hem visitat el barri jueu i alguns dels seus llocs sagrats. Acabem la nit al soc àrab comprant postals, fruita i falafels.

Jerusalem és mil ciutats en una sola ciutat. Un resum de la historia d'occident en uns pocs metres quadrats. Si deu existira, per probabilitat, segur que viuria entre els murs d'aquesta ciutat.

dimarts, 8 de juliol de 2008

Les Epístoles de Terra Santa: Dia 1

No és gens fàcil travessar les fronteres d'Israel si viatges sol i no tens una causa justificada per venir-hi; has de donar moltes explicacions. La calor?, no molt diferent d'altres ciutats conegudes. El paisatge?, molt més verd del que m'imaginava. Per arribar a Jerusalem des de l'aeroport de Tel Aviv he pres un sherut. Els sheruts són uns petits taxis compartits que agafen passatgers i van repartint-los en funció del seu destí, sempre i quan el teu hotel no estiga en un barri àrab, com es el meu cas. Al mateix vehicle he conegut a dos companys de viatge que s'allotgen al mateix hotel. Giuliano és un professor d'italià milanés que viu al Japó des de fa 35 anys. Visita Jerusalem de passada i romandrà uns dies ací abans de marxar al Mar Mort a curar-se una malaltia de la pell. L'altre company, que deu tenir la meua edat, s'anomena Sergi i és de Barcelona. Com a bon estudiant de fotografia ens fa perdre molts minuts buscant els millors enquadres. Hem passat tot el dia junts.

Estic molt cansat. Són moltes impressions en un sol dia: els monuments, el conflicte, la misèria, els perfums del soc, la seguretat. El primer lloc que hem visitat ha estat l'església del Dominus Flevit. Segons la tradició el temple s'erigeix al lloc on Jesus va plorar al contemplar la bella Jerusalem. Segons es narra en l'Evageli de Lluc (19:41-45) "Quan Jesús va arribar prop de Jerusalem i veié la ciutat, arranca a plorar per ella i digué:
Tant de bo en el dia d'avui també tu hagueres reconegut allò que et donaria la pau! Però ara els teus ull son incapaços de veure-ho. Vindran dies en el que els teus enemics construiran al teu voltant un mur de setge, t'encerclaran i t'atacaran per tots els costats. Et rebatran per terra, a tu i als teus fills, i no deixaran pedra sobre pedra
"

Per la vesprada, quan el dia moria, damunt d'un increïble cel violat, hem vist l'estrela fugaç més preciosa de les nostres vides. Per un petit segon, els meu companys han pensat que es tractava d'una desgràcia. M'ha donat temps a demanar un desig.

dilluns, 7 de juliol de 2008

Les Epístoles de Terra Santa: Dia 0

18 h: Hui comença el meu viatge. Mentre escric açò prepare els últims detalls del meu equipatge. En dotze hores xafaré Terra Santa.

23.49 h: Per uns petits contratemps consecutius, he estat a punt de perdre el vol. Tan sols uns minuts de retard i el punt de facturació ja havia tancat. Desprès de molt discutir, la dona ha consentit fer-me una targeta d'embarcament assumint per la meua part amb disgust la responsabilitat de passar la meua motxilla com equipatge de ma. La broma m'ha sortit cara per culpa de la ridícula normativa de seguretat aèria:

Desodorant: 4 euros.
Protecció solar: 10
Crema d'afaitar: 6 euros
Tisores: 6.50 euros
Agafar l'avió per començar aquesta aventura no té preu.

Mentre s'enlairem, s'observen uns llunyans focs d'artifici. Un poble festeja l'estiu a mitjanit. El comandant del vol, amb un elegant accent argenti, explica amb gran detalls l'itinerari que seguira l'avió. La Costa francesa, l'Alguer, Sicília, les Illes gregues... Tota la Mediterrània de banda a banda. Somniaré amb tot açò durant el vol.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...