dilluns, 30 de juny de 2008

Panem et Eurocopa

-La notícia esportiva de l'any és, sens dubte, la proclamació ahir de la selecció espanyola de futbol com a campiona d'Europa. Més que el valor de l'Eurocopa, el més important és la ruptura del malefici o sequera de títols importants que patia l'equip nacional, que no guanyava cap competició important des de l'any 1964. A hores d'ara, el desplegament als mitjans de comunicació és colossal. Tothom comparteix l'alegria pel triomf d'ahir i vol guardar el record d'aquest moment històric. Espanya, un país bolcat com cap altre amb el futbol, ha viscut estos dies una onada general d'optimisme. És normal doncs que hui no és parle d'una altra cosa. La crisi econòmica, la pujada de la llum, el preu del carburant, són alguns dels problemes que semblen no existir ja. El circ mediàtic esportiu compleix més que mai el seu paper alienador.


diumenge, 29 de juny de 2008

El Filmax

-Per arribar al Filmax, la nostra borratxeria predilecta, cal travessar els racons més miserables del barri del Raval. Brutícia, humitat, prostitució, proxenetes, camells, lateros... Carrers foscos dels quals hom fugiria en qualsevol altra ciutat; a Barcelona però apareixen a totes les guies turístiques donada la seua proximitat a locals tan carismatics com el Marsella o el Sifó.

El Filmax no és mític ni té el més mínim glamur. Simplement és un bar barat on ens cobren tres cubates a 10 euros. Sospitem però que les begudes que ens serveixen estan adulterades. Tajinder, més conegut com el Taj, és el sommelier responsable de l'indret. A banda de servir-nos alcohol barat ens dona conversa i, esporàdicament, surt de festa amb nosaltres. Entre ronda i ronda, Taj sempre ens convida a xupitos d'una barreja desconeguda que, donat el seu aspecte i textura, hem batejat com petroli. Taj va nàixer a l'Índia però la seua biografia, segons ens conta, ha transcorregut a països tan diferents com Austràlia, Anglaterra, Dubai o Holanda. La seua novia Filipa, que era també cambrera, ja fa setmanes que no hi és; s'ha tornat a Portugal. Era una xica bruna i alta que m'encantava, i que si no haguera marxat tan aviat tal volta... Crec que Taj no porta bé la seua absència. Aquestes últimes setmanes l'hem vist molt trist i capficat.

La decoració del Filmax no té ni cap ni peus. Colors i detalls d'estètica oriental es combinen amb retrats d'estrelles del cinema clàssic. Lakshmi, tota envoltada d'elefants i aures florides, mira somrient a Rita Hayworth, aquesta li torna una freda mirada d'indiferència. També hi ha un retrat de James Dean flanquejat per l'ànec Donald i un dibuix emmarcat de Tom Cruise fet a les Rambles. Damunt de la barra i ha un mirall que porta escrit amb lletres negres: soy un espejo. Al fons, a mode d'apartat, hi han unes rudimentàries taules on mai ens hem assegut. Al racó, dues màquines escurabutxaques oblidades emeten el seu resplendor característic. El vàter d'homes no funciona des de gener.

Entre la clientela habitual trobem post-adolescents, subsaharians silenciosos, algun magrebí alcohòlic, turistes perduts, paneroles enormes i sobretot prostitutes. La Morena i el Bizco sempre ocupen una de les taules. Segons diuen ella és la madamme en cap de les xiques espanyoles de la zona. Moltes de les seues protegides en passar la saluden cordialment i acaricien el seu petit gosset.


dijous, 26 de juny de 2008

El Tema de Sempre

-A començaments d'aquesta setmana, una vintena d'intel·lectuals de reconegut prestigi publicaven un manifest on es defensava el castellà com idioma comú del regne d'España, una gran obvietat. Mario Vargas Llosa, Fernando Savater, Alvaro Pombo, Arcadi Espada o Albert Boadella eren algunes de les signatures més rellevants. Presentat a Madrid, el Manifest per una llengua comuna reclama, entre d'altres coses, la defensa del dret a ser educat en castellà o que s'ature l'obligatorietat del coneixement de les dues llengües a l'administració pública. També es demana, entre altres ximpleries, que s'acabe amb la retolació monolingüe als comerços. Casualment, la major part dels promotors de la iniciativa no viu a comunitats amb segona llengua oficial, per la qual cosa em sobta el seu judici i la seua paranoia. El PP, com era d'esperar, s'ha adherit al manifest.

Visc a Catalunya des fa vora nou mesos. Com a valencià, com a bilingüe militant, admire profundament el grau de normalització lingüística assolit per la societat catalana. Òbviament, la situació en certs aspectes és més aviat diglòssia que no pas bilingüisme, i, naturalment, cadascú agrana cap a sa casa a l'hora d'emetre judicis. És ben curiós que mentre els intel·lectuals ataquen des de Madrid la situació catalana, en Catalunya aquests dies s'entaula un debat al voltant de l'obscur futur del mercat editorial en català.

No m'agrada aquest tema, i voldria no haver de parlar d'açò en molt de temps. Si ho faig és perquè aquesta setmana m'he vist immers, en contra de la meua voluntat, en acalorades discussions al voltant d'un suposat problema lingüístic. M'he adonat que bons amics meus madrilenys que m'han vingut a visitar portaven les butxaques plenes d'un irracional i grotesc odi envers una situació que només coneixen pels mitjans o per boca de polítics irresponsables. Per a l'única cosa que serveixen aquestos debats és per generar una discussió que fa la papereta als interessats revifadors d'un conflicte fratricida que no existeix.

Vaig criar-me en un carrer on la meitat dels xiquests parlava valencià i l'altra meitat parlava castellà. Tinc el bilingüisme dolçament impregnat al cervell. Per mi és un gran privilegi el poder-me expressar indiferentment en dues llengües. Em sembla reduccionista i ridícul atacar una situació que intel·lectualment ens aporta tant.

Puntualitzaré però dues coses. La primera: als senyors intel·lectuals els aclariré que mai no he conegut cap espanyol que no parle castellà, ni crec que ho faça en tot el temps que em quede de vida. No comprenc, per tant, la utilitat del manifest. Segon: en cas d'estèril debat, sempre defensaré a David, alies peix petit, front a peix gran Goliat, car aquest últim no necessita cuirassa.


diumenge, 22 de juny de 2008

Sōnar

-Tot aquell espai, tota aquella gent. Qui són aquests? Madness, els que posen la sintonia a la major part dels anuncis d'electrodomèstics i d'assegurances a la tele. No, no desentonen, simplement cal clarificar el concepte de bastardisme com punt axial de la ideologia, del segell propi d'aquest esdeveniment. Llavors, on està Antònia Font? Toquen a València dissabte, potser. "Qui ets? Sóc el Sōnar"

Estem al festival que és la icona entre les icones de la modernitat musical del país. Òbviament es fa a Barcelona, on si no?. I malauradament és el meu primer cop com assistent, ja que, amb molta mala baba, l'organització sempre fa coincidir les dates de la fita amb els exàmens de juny. Avui serà el meu desflorament. I ballant-ballant, els Pinker Tones van servir per retrobar-la. Entre els quatre pavellons, entre les 23.334 persones, casualment es va produir l'encontre. "No m'ho puc creure" va dir amb els ulls plens d'alegria sincera.

Més tard Justice va ser com una comunió, amb altar i tot. La gent ballava extasiada en mig d'una eucaristia on les hòsties es quantificaven en watts i decibels. Sens dubte, el millor concert del divendres. I si tanta bona música us deixa sense energia i necessiteu benzina de qualsevol tipus, visiteu els banys, l'amagatall ideal per al qual, sorprenentment, no hi havia cua. A les quatre del matí, quan Hercules and Love Affair intentaven reflotar el vaixell, nosaltres levitàvem a 7 metres del linòleum.

Després, la nit més curta de l'any dóna pas a un nou dia radiant. A trenc d'alba, al descobert Sonarpub hi havia organitzat espontàniament un concurs de pupil·les dilatades. Ulleres de sol, botelles d'aigua, xiclets i una felicitat completa, gratuïta i estúpida. La música vora les sis i mitja del matí ha perdut qualsevol tipus de melodia, trobem soroll per soroll. Pierre Henry gaudiria de valent. "Pablo?, no pot ser". M'he trobat amb aquest fosc personatge en els lloc més innombrables d'Europa. Assidu del Pulp dels dimecres parisencs, en tornar a València hem coincidit a llocs que es millor no nomenar per no acabar amb la meua moribunda reputació. Els amics del que ara s'ha convertit en un responsable banquer castellonenc donarien per escriure un bestiari. Si em quede molt temps amb ells potser m'estavellaré.

Ja son les set i mitja del matí, és hora de marxar i continuar amb la música en altra part. Un pis al barri de Sans potser un bon lloc on amagar-se d'aquest sol i d'aquest estiu que ha arribat sobtadament.

Després, camí de casa vora les tres, davall del sol encrespat i amb tota la xafogor del migdia atacant, la seua frase m'aturmenta: "Quan ja no vulgues veure'm, m'ho diras?". Potser és cert, jo sóc el dolent.


dimarts, 17 de juny de 2008

Aniversari

-S'ha de veure el got mig ple, gaudir la sort d'estar encara viu. Això diuen. Però no. És la data a partir de la qual ets un any més vell. Un dia qualsevol, un dia normal de feina, un dia gris amb trenta minuts de pluja per la vesprada, i de sobte, ja els tens. Com si un tot un any tinguera l'espessor d'un dia. Com si esclatessin de sobte totes les estacions en tan sols vint-i-quatre hores. Tot conjurat en contra teua i a favor del rellotge.

Si fem la mitjana, he rebut un missatge o una telefonada gairebé cada mig hora, la qual cosa m'ha ajudat a allunyar una mica la tristesa d'un dia com aquest. M'he regalat a mi mateix el llibre dels viatges a Israel que Josep Pla va escriure el 1957. Per la vesprada, he fet una bona becada perquè el dia passe més ràpidament. He somniat coses confuses. Algunes tenien relació amb la què ja és, des d'ahir, la meua ex-feina. Res més. El dia no ha tingut res de destacable.


dimarts, 10 de juny de 2008

Zona MOR

-Un moment. Vull contar açò. Sortia de l’estació de França amb un tren que encara no s'ha inventat. Viatjava a París, i recorde que costava 4 hores i 45 euros arribar. Allí m’esperava la meua gent, sobretot Paola. Tots els meus amics encara vivien allà i el retrobament era molt emotiu. La ciutat gaudia la primavera que aquí ens falta, i tota la llum era de capvespre (daurada, tèbia, alegre). Banyats pel sol, un fum de nous edificis havien crescut a la part nord, al Boulevard de la Chapelle. Dins d'un d'ells m'esperava la noia que és mil cares però cap en concret.

Tot ha passat en només uns segons. Després he despertat. Encara plou.



dilluns, 9 de juny de 2008

La Passionària

-Per celebrar el meu autocomiat de l'empresa, m'acaba d'arribar una sanció administrativa que comporta la suspensió de treball i sou durant un dia. Falta lleu l'anomenen al informe que m'han passat. Per què? Doncs respon al meu rebuig sistemàtic de les noves responsabilitats que no figuren en el meu contracte, com tampoc figuren al d'altres companys. Segons m'han explicat, tothom va signar una clàusula segons la qual l'empresa pot fer de nosaltres tot allò que vullga. Estem a total disposició de la campanya i tenim l'obligació d'acomplir qualsevol de les funcions que figuren al conveni del sector del telemàrqueting, per denigrants que aquestes puguen arribar a ser. Les condicions orals sota les quals vam ser contractats se les endú el vent; clar són orals.

Com que els convenis son tan ambigus, com que els contractes són tan laxes, com que les empreses tenen tan poca vergonya, dia a dia es colen milers d'abusos que no guanyarien un judici, però que serveixen per a humiliar als més desvalguts. Els treballadors, en la major part dels casos, es troben nugats de mans i peus davant de l'obligació de mantenir una hipoteca, uns papers de residència, una família. I els sindicats? Tothom que s'ho ha passat per les mans ja coneix la inoperància dels moviments sindicals; uns cops per la seua pròpia corrupció, altresla major partperquè la legislació tendeix a afavorir a Goliat front a David. Puc entendre que als gestors els resulta complicat mantenir la solvència d'una empresa, però casualment sempre són el mateixos els que paguen els plats trencats.

Jo, que tinc la sort de no necessitar papers, de no tenir ni hipoteca ni família al càrrec, i que, a més a més, deixe l'empresa per que tinc una altre feina millor, m'he permès el luxe d'alçar la veu i oposar-me a ser considerat com un animal al servei de la producció. No critique al meus companys per la seua decisió d'acatar les noves funcions, molts no podrien quedar-se sense nòmina. Però només caldria estar tots units per evitar aquestes injustícies. És un raonament molt simple: la unió fa la força. No és qüestió d'ideals, és qüestió de dignitat. Tothom però mira cap altre costat. Jo faria el mateix si estiguera en la situació d'alguns d'ells. De les misèries dels miserables viuen els canalles.

Pels corredors de Sitel Ibérica Teleservices, a la plataforma que presta servei a eBay España, la gent en broma em saluda alçant el puny, m'anomenen Trotsky, Che Guevara, Pasionaria. Em causa un somriure irònic comprovar que aquestes coses sonen molt passades de moda.


diumenge, 8 de juny de 2008

Primavera sense Primavera

-Un dissabte, un dissabte qualsevol. Una barra de bar, la nostra barra de bar. El local del Tatx s’ha convertit en el nostre refugi espiritual, en la nostra borratxeria. Un Ballantine’s-cola, un vozka-Red Bull. Penombra, una flaire encara per definir. No ho dic en veu alta, però he vist dues paneroles arrossegant-se paret amunt. Carmela es moriria de fàstic si s’adona.

Plou, deixe que l’aigua em llepe el rostre. Després d’un fosc hivern de sequera, la primavera ens ha arribat plujosa, estranya, indefinible. Aquesta primavera temperada morirà aviat, ho sé, i l’estiu es presentarà de sobte; grotesc i poderós. No estic preparat per suportar-lo, ens consumirà, ja ho veuràs... ens rosegarà l’ànima.

Aquest dies, mentre faig la revolució, mentre deixe Sitel Iberica Teleservices, mentre Jerusalem pren forma dins del meu cap poc a poc; trobe a faltar alguna cosa. No sé què és.


dilluns, 2 de juny de 2008

Hierro al Metro

Esto, tan real y tan absurdo,
sucedió, pero sigue sucediendo.
Y no sé lo que significa
José Hierro

-Paula, Clara, Marta, les xiquetes guapes no agafen el metro al de matí, és més cosa d'obrers, de les gents brutes que s'apilen els uns damunt dels altres fins omplir tots els racons, fins consumir l'última gota d'oxigen que hi ha al vagó. I els xiulits, ja he parlat moltes vegades dels xiulits que desprenen les portes del metro abans de tancar-se. "Pròxima estació: Urquinaona". Cada dia he d'agafar el tren per mirar de trobar-te a la frontera. Però mai arribe, sempre em quede dormit i em passe d'estació. Ametlers esvelts respirats des d'un soterrani, i el llit tan fred que ara es refreda.

"No queda nadie que pueda perdonarte,
que pueda perdonarme, perdonarnos"

Cinc caps per a cinc estacions:
Primer cap: Joanic
Segon Cap: Verdaguer
Tercer Cap: Girona
Quart Cap: Passeig de Gràcia

Cinquè Cap: Urquinaona
Ara toca canviar de línia,
intermedi ombrívol:

"Si agafe el tren justament quan falten vint minuts per a les nou em trobe amb aquella xica de cames llargues. Fem el mateix recorregut (inclòs el canvi de línia), i com que som els dos igual de metòdics ens trobem gairebé cada matí als mateixos vagons, als mateixos racons de suor i espentons. Entre badalls i lleganyes, passem vint minuts cada dia junts, hi ha vegades que molt junts, quasi esclafats l'un contra l'altre. Malgrat tot, mai ens saludem"

, fi de l'intermedi ombrívol.

Fosques papallones, crepuscles nuvolats. El vodka fa gust de llàgrimes, de somriure rovellat. Sagna el capvespre del diumenge, sempre per la mateixa ferida. Fa anys que no vaig a Mallorca, però aquesta setmana he rentat tots els meus vêtements amb aigua de pluja. Per fi s'ha acabat la sequera. Però al metro no plou, no plou davall terra. Allà baix canviem temps per espai pur, espai sense memòria. "Pròxima estació: Urgell". Carolina, Azucena, Lola, em trobareu a l'andana palpant grapats de fum, fent sonar la plata de les campanes, olorant plantes sense nom.


diumenge, 1 de juny de 2008

Carta de Renúncia

-Acabe de posar el punt final a la carta de renúncia del meu lloc de treball. Demà l'entregaré. D'acord amb el terminis legals el 16 de juny serà el meu últim dia de treball a la grisa i trista multinacional estadounidenca a la qual dedique les vesprades. A partir d'eixe moment viuré només amb el meu esquifit sou de redactor. La situació no em preocupa--de moment--gràcies als quatre duros que he vingut estalviant aquestos mesos.

Tindré més temps per mi, més temps per solucionar totes les mancances que encara arrossegue com a periodista professional. Podré preparar com cal el meu viatge a Israel-Palestina; podré gaudir de l'estiu alleugerant una mica la meua jornada laboral. Després d'aquests mesos de dur treball trobe a faltar moltes coses de la meua vida personal, entre elles la lectura.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...