dissabte, 31 de maig de 2008

Sous la Plage, les Pavés

-Vehicles cremats, gasos lacrimògens, el barri Llatí ple de joves en guerra. No parle pas de maig del 68, em referisc a aquell any. Nosaltres també érem joves.

Vaig arribar a França a mitjans setembre del 2005. Aleshores monsieur Sarkozy era ministre de l'Interior i ja guanyava punts per la seva carrera presidencial. Va ser l'any de les revoltes en la banlieue, va ser l'any de la vaga en contra del C.P.E., va ser l'any més feliç de la meua vida. Llavors vam viure el nostre maig francès; febrer, mars i abril més bé. Nosaltres no estàvem tan polititzats, o millor dit, no estàvem gens polititzats. Acudíem a aquelles manifestacions multitudinàries sense saber ben bé per què es lluitava. Una excusa per a omplir els temps d'entrefesta. No és la teua guerra m'advertien des d'Espanya. Però si que ho era. Estava en joc, com tants altres cops, la supervivència d'un esperit, d'uns ideals que agonitzaven. Les cançons, les pintades, la Sorbonne ocupada, tot portava perfums d'altres temps, ritmes amb rerefons d'utopia.

Recorde que un cop vaig trobar-me cara a cara amb Sarkozy. Va ser després d'una manifestació a la place du République, concretament el 28 de mars de 2006. Acostumava a fer un paseillo torero davant els mitjans de comunicació després de dissoldre violentament als manifestants. Mentre feia les declaracions davant les càmeres, un jove estudiant de banlieue que encara quedava per allà va voler dir la seua. No vaig comprendre molt bé allò que va intentar expressar, automàticament uns dotze policies el van detenir a cops de porra i l'engarjolaren sense miraments. Jo, que estava prop, quasi em duc un pal també. El policia no em va calfar perquè va veure que era blanc i estranger.

Un any més tard de tot allò, Nicolas Sarkozy guanyava la presidència de la República. Al seu míting de tancament de campanya, cofoi per l'imminent triomf, va fer un discurs on proposava "liquidar l'herència" del maig del 68. Bona jugada. Amb aquell cop d'efecte va moure els desitjos de bona part del seu electorat. "Els hereus de maig del 68 han proposat l'idea de que tot val", afirmava. "No hi ha diferència entre el bé i el mal, entre allò que és cert i allò que no; havien intentat fet creure que l'alumne val tant com el mestre (...) que no pot existir una jerarquia de valors (...) s'havia acabat l'autoritat, la cortesia, el respecte; no hi havia res gran, res sagrat, res admirable; cap regla, cap norma, res estava prohibit."

Recorde la facultat a París, tots aquell professors, tots aquells fòssils que es comportàvem com si el 68 encara hagués estat viu, com intentant revifar-ho, sense ganes d'assumir la derrota. Recorde un país (encara deu d'estar igual) suspès dins d'un somni revolucionari. Aquest mes que hui termina s'han acomplit 40 anys del maig francès i tothom ha volgut donar la seua opinió. Per la meua part, diré que el fracàs de maig del 68 (també d'altres moviments simultanis com la Primavera de Praga o les manifestacions del Vietnam) va suposar la mort de les utopies. Va marcar la fi d'un pensament lligat a la acció per obrir el camí de l'individualisme post-modern; una era més complexa i impredictible, amb les ambicions més limitades. Sarkozy, bon fill del pensament únic, intenta acabar amb tota aquella herència, tot aquell poder descontrolat. Segons el seu pensar, obrint les urnes cada quatre anys ja es fa prou, la resta s'ha de sufocar.

Aquell any, el meu any, la nostra revolució va triomfar. Finalment ho vam aconseguir. El govern va transigir i la C.P.E. fou retirada. Aquella injusta llei laboral havia mobilitzat les universitats i el país sencer. Havia valgut la pena tota aquella energia emprada, encara que no fos la meua guerra. Un govern autoritari retirava una llei injusta davant del clamor popular. Per un moment, em va ser com si tots fos possible. Totes aquelles manifestacions, tot aquell gas lacrimogen, tots aquells cotxes cremats van valer per alguna cosa.

Davall les llombardes no hi havia la platja, però potser davall la platja hi han llombardes.


divendres, 30 de maig de 2008

Pudor de Mort

Algú ha mort a l'edifici. L'escala és una autopista de desconsol. La família de llatinoamericans que viu al tercer ha patit una desgràcia i celebren una vetla multitudinaria que probablement dure tota la nit. Els homes, silenciosos i capficats, seuen al saló enfront d'una taula plena de tasses i café. Separades dins d'altra cambra, les dones ploren totes juntes al voltant d'una senyora que crida amb gran força i amargor. S'escolten per tot l'edifici els seus crits d'impotència i desesperació. Ay Dios mío, repeteix insistentment. Un trist cerimonial nocturn que esguita el desllunat d'una terrible pudor de mort.


dilluns, 26 de maig de 2008

Jerusalem

-Al principi em va semblar una idea absurda, desgavellada, sense caps ni peus. Va ser precisament aquest pensament el que em va fer decidir-me. Vaig pensar que si la meua pròpia ment m'imposava límits calia desfer-los. He actuat en conseqüència.

Va ser el primer destí que em va passar pel cap. Volia sortir d'Europa i no tinc massa diners. El Magreb seria un recurs massa fàcil. Així que no m'ho vaig pensar més: Aniré al Pròxim Orient, aniré a Jerusalem.

M'acabe de comprar els passatges d'avió, tinc una sensació estranya a l'estomac. Aquest és el principi d'una gran aventura.

_

diumenge, 25 de maig de 2008

Reconstrucció

-Quan he obert els ulls de seguida m'ha arribat la pregunta: Que vaig fer ahir? No recorde res. L'ultima imatge que conserve és a mi mateix apurant una botella de cava i encetant la segona. Després ja res. M'he despertat a les cinc de la vesprada, i ni tan sols recordava com havia arribat a casa. He tractat de concentrar-me, però res. Tan sols recordava que vam anar al Karma, aquell forat fastigós que deteste; el fet que pagara l'entrada confirma la gravetat de la meua intoxicació etílica.

Donada la serietat de l'assumpte, he hagut d'aconseguir la informació que em faltava. He esperat que es feren les 18 h (que és quan comença la tarifa plana del meu mòbil) i he començat a telefonar a tots els meus amics per tractar de reconstruir la nit. Santi m'ha comentat detalls significatius:"Vam acabar al Karma perquè no em van deixar entrar al Sidecar per lo cego que anava", m'ha dit. Això m'ha fet entendre que Santi no era la persona adequada per donar-me la informació que em faltava. Acte seguit he trucat a Carmen. Ella sí m'ha ofert dades clau com el viatge en metro, el final d'aquella festa plena de gent que no coneixia o noms de persones amb qui vaig intentar lligar. Tampoc m'ha servit de molt però. Carmen va marxar passades les cinc i jo encara em vaig quedar una bona estona més. Amb qui? No ho sé.

La trucada a Celeste i Belén m'ha aclarit que vaig tancar l'antro; em van veure cap al tard, però tampoc m'han revelat moltes coses més, no vaig estar amb elles durant la nit. He mirat la cartera i no em vaig gastar molts diners, la qual cosa m'ajuda a descartar haver fet bestieses molt sofisticades. Tot i que també podria haver tret diners del caixer.

Finalment, regirant les butxaques del pantaló he trobat un misteriós paquet de xiclets i una mistera que m'ha fet recordar un rostre de dona, algun fet tèrbol. He repassat el registre de l'agenda però no hi havia cap telèfon nou.


dimarts, 20 de maig de 2008

Unknown Epistle

-Ningú no volia parlar del tema. Era com si l'intent de suïcidi de Paco mai haguera existit. Més de cent punts de sutura al coll, tot va passar al Rébel. Informadors de tercera mà van parlar de pastilles, de ganivets, de bassals de sang, de causes, de culpables; tot molt difús, tot molt per damunt.

No fingiré que érem grans amics, perquè no ho érem. La nostra conversa mai no va passar del posa'm un plis-plai. Era aquella part silenciosa del Rébel, sempre assegut al cantó, darrere de la barra, amb un got a la mà. Recorde que un cop vaig arribar a vore la Llibertat als seus ulls. Va ser una nit, a una d'aquelles timbes de pòquer il·legals que feien durant 14 hores seguides. Llavors em va semblar diferent, li brillaven les pupil·les. Potser perquè anava guanyant i hi havien milers d'euros en joc, potser per la cocaïna. No ho sé, escric sense saber.

Vaig baixar a València per tractar d'acabar amb una època, per mirar de matar aquesta nostàlgia que no vol deixar-me. Darrerament sovintegen les trucades de veus que són com udols de portes mig obertes, de rondalles sense final possible. Vaig marxar, potser, abans d'hora, abans que el tren s'estavellara, i València es va quedar com un cadell de gos abandonat a vorera, ploriquegen dins del meu cap els seus records, fins i tot els seus perfums.

Allà baix, tot continuava com si no haguera passat res. Estàtics, grollerament aturats, romania cadascú al seu lloc de sempre amb els quotidians posats d'indiferència. Reconec el meu grau de mesquinesa, de tafaneria, de voler trobar en els altres respostes per a preguntes que només em formule jo. Vaig descobrir que les coses no canvien de la nit al dia, que tothom ha d'afrontar una batalla diària amb si mateix. No vaig trobar la paraula fi escrita enlloc. Si de cas, vaig trobar cossos més estropellats, pols i brutícia a llocs que abans relluïen. Un univers inamovible i cada cop més gris. La humitat de València tot ho rovella, tot.


dilluns, 19 de maig de 2008

Unknown Rebel

-Unknown Rebel, més conegut com el Rébel, va ser el garito de les nostres nits dolentes. Allí acudíem dos o tres cops per setmana per submergir-nos en la foscor. Entre la parròquia hi havia jugadors de pòquer professionals, disc jokeys techno, addictes al speed, consumidors insaciables de farlopa, camells petits i traficants de droga, talents desaprofitats, algun poeta frustrat, femelles histèriques, borratxos de cor, panxitos hip-hopers, neo-hippies drogats, ravers insaciables, nimfòmanes desesperades, zelosos patològics i violents, un mag que encenia neons amb les mans i feia volar cartes, algun punki perdut, molts artistes frustrats, algunes guiris grosses, un gos amb nom de bisbe, pastillers amb els nervis desfets, xiquets que intentaven semblar majors, algun marica desorientat, alguna bulímica mig despullada, músics sense instrument... crec que mai vaig trobar una puta de servei, o potser sí...

Fa temps, recorde que hi havia un pòster de Superman; més tard van omplir els murs de graffitis no massa elaborats, arribat el moment
però feien el paper dialogant amb les al·lucinacions. La barra llarga ho presidia tot. Unes tauletes baixes amb tamborets folrats omplien el racó més fosc. La pista de ball esperava al bell mig les nits més animades. Completaven el mobiliari un joc de de dards, una maquineta electrònica per jugar al trivial o al solitari i uns projectors que vomitaven imatges dels 80, series japoneses d'animació o alguna pel·li porno. Sempre tot senzill, rudimentari, i la llum molt baixa, penombra penetrant. Els vàters (al fons a la dreta) malgrat la seua brutícia permanent eren una de les parts més concorregudes d'aquell cau, sobretot el de les ties, que s'oferia com un discret amagatall per les practiques adictives. La veïna de dalt ja hi havia ficat diverses denúncies i la policia es passava un cop al mes per expedir sancions exemplificatives.


A l'estiu, el públic baixava considerablement malgrat les quatre tauletes que ficaven a la porta a mode de terrassa; la gent prefereix els bars vora la mar quan arriba la calor insuportable. Els dijous hi punxaven reggae o drum&bass, el divendres techno i els dissabtes un popurri rock-pop-electro combinat de forma grotesca i tosca. Algun dia especial (Sant Joan, aniversaris, falles) s'organitzaven afters d'estranquis que començaven a la sortida del sol i duraven fins migdia. Les birres estaven una mica aigualides, els gots de tub quasi sempre bruts i a l'ambient hi havia una barreja irrespirable de fum de tabac, alcohol i productes de neteja. Abans de tancar, els peus s'apegaven al terra.

Paco i Javi eren els responsables del local. Eren pols oposats: Paco tímid i silenciós, Javi obert i histriònic. Van triar el nom d'Unknown Rebel en honor al rebel desconegut que es va apostar davant dels tancs a la plaça de Tiananmen armat amb dues bosses de la compra. Així ho recordava una de les pintades centrals del bar. Recorde la frase que vaig dir la primera nit que Paola i jo xafarem el bar: es nota que un bar és bo quan el cambrer va més borratxo que els clients. Aquella nit Javi regalava xupitos d'absenta casera feta per ell mateix mentre el mag feia el clàssic truc d'encendre neons amb les mans. Em va fer gràcia que serviren els pis-plays a l'alcoiana (sense gel i amb una part de café-licor per cada part de coca-cola).


dissabte, 17 de maig de 2008

Unknown València

-Un cop més em trobe al tren camí de València. Aquest viatge fet en ple dia és d'una bellesa considerable. El tren gairebé no es mou, sembla flotar al bell mig d'aquest paisatge mediterrani pur i profund. Tots els blaus, els pins i l'arena de les platges se situen a mà esquerra. Són les 15.20 h, hem arribat a Tarragona, a mà dreta el teatre romà.

Després d'un profunda becada, desperte passat l'Ebre. El paisatge ha canviat. A mà esquerra una costa atapeïda fins a l'extrem d'habitatges fets amb molt mal gust. Massificació, sobreexplotació, grues que han anat assassinat poc a poc el paisatge. Només sobreviu una mica d'horta acorralada, desesperada. La Patacona mai tornarà a ser el refugi tranquil per anar a vore sortir el sol, ara construïxen un nou poble prop la platja d'Alboraia. Hem arribat a València.

València té una cara sempre amable, acollidora. Però també té una creu, un monstre amagat, un costat fosc. València té a l'aire perfums de les més variades flors que sorgeixen tot l'any amb fulgor i llum; també flaires de mar, d'horta, de fruites selectes (taronges, dàtils, albercocs). Per l'altra banda, hi ha sentors de claveguera, de pixats d'home i cagats de gos, de les falleres mortes que hi ha soterrades al subsol. Aquesta barreja d'olors et sedueix fins deixar-te sense consciència, t'enlluerna completament fins absorbir tota la teua racionalitat, tot el teu trellat. Una primavera eterna que va matant-te poc a poc. Quan arribes a donar-te compte ja has perdut mitja vida damunt d'una barra de bar, dins d'un prostíbul qualsevol, a l'aparcament d'una discoteca miserable. A València no s'ama, més aviat es vomiten els desitjos damunt l'altra persona. Tots els els amics són traïdors en potència i els llits sempre són lubricats camps de batalla. Tot es culpa d'aquesta llum tan potent que et crema les boles dels ulls, d'aquesta humitat eterna i llefiscosa que se't fica dins dels ossos, d'aquesta nit boja que acaba per fer-te perdre l'enteniment.


divendres, 16 de maig de 2008

Pegar a Fugir

-Ara que és de nit. Ara que no m'escolta ningú. Vull deixar escrit que precisament hui he encetat un punt d'inflexió a la meua vida. Estic ací, a soles al despatx, sentint només el lleuger soroll que desprenen les tecles. A estes hores encara queda una mica de trànsit al carrer. El veí de dalt ja s'ha llitat i el bebé del costat dorm en pau.

Pensava quedar-me a Barcelona aquest cap de setmana, no tenia un altre remei, no trobava altra alternativa. I he de reconeixer que no m'abellia. Necessitava airejar el pensament pegant a fugir uns dies. Només em calia una excusa. Finalment l'he trobat. Ho he rumiat durant tot el dia i fa uns minuts ho he decidit. Tot va començar ahir passada la mitjanit. Després d'escriure el post, just abans de llitar-me, vaig fer unes trucades. A una d'elles vaig rebre la informació: "No li ho digues a ningú, i sobretot no ho publiques al teu blog. Paco s'ha tallat el coll".

dimecres, 14 de maig de 2008

Ganivet, Pernil i Vacances

-L'altre dia, dilluns concretament, quan arribava a casa a les huit i mitja del matí, vaig aturar-me abans d'anar al llit per tallar una mica de pernil del cuixot ibèric que vam comprar el meu company de pis i jo. Com era d'esperar, per culpa de la borratxera el ganivet se'm va escapar i em vaig fer un bon tall al dit índex, el dit d'assenyalar.

Tal dia com hui, fa seixanta anys, el lider sionista d'aquell moment, David Ben-Gurión, proclamava l'Estat d'Israel hores abans de que expirara el mandat britànic a la zona. El nou país no va tenir temps per a celebracions; el dia següent, una coalició de països àrabs declarava la guerra al nou Estat. Després de 15 mesos de conflicte, entre 600.000 i 900.000 àrabs van haver d'emigrar de la terra que els va veure nàixer. Els conflictes es van repetir al 1956, 1967 i 1973, i encara hui es manté una guerra diària entre Israel i els territoris que l'envolten.

Seixanta anys després, l'Estat d'Israel és una democràcia consolidada i el seu index de desenvolupament és el més alt de la zona, situant-se al lloc 23 del món. Com que no té estat, la població àrab de la zona, el poble palestí, no es troba als index globals, tot i que es calcula que la corrupció i el subdesenvolupament presenten nivells d'escàndol. L'ONU situa Palestina al lloc 106 dels 177 països que estudia.

Amb el dit index sagnant i embolicat amb paper de cuina barat, vaig continuar amb la feina de mutilar el cuixot. La fam que tenia per culpa de la ressaca imminent em feia devorar a mos rodó els enormes trossos de pernil que anava tallant. No vaig tardar molt més en fer-me el segon tall al dit gros, el dit més important de la mà. Com que no estem preparats per ferides a casa meua i no tenim ni un trist pot de iodo, em vaig llitar amb les ferides obertes embolicades amb una rudimentària bena feta de paper de cuina barat.

Tota aquesta setmana he tingut les ferides mal curades, amb tota la coentor. És hora d'anar pensant en comprar els bitllets per a les meues vacances.

divendres, 9 de maig de 2008

"Mamà, la pizza s'assembla a mi" (La Moda Fritzl)

Les ressonàncies del cas Fritzl continuen. Els principals diaris comencen a ressuscitar l'oblidada i menystinguda secció de successos. Morbo? Tafaneria? Benvinguts al circ de l'horror:


Una dona va amagar tres nadons al congelador durant 20 anys
EL PERIÓDICO
BERLÍN
Una veïna de la localitat alemanya de Wenden-Möllmike va confessar ahir que va amagar durant dues dècades al congelador de casa seva els cadàvers de tres nadons que va tenir a finals dels anys 80. La dona, que va ser detinguda acusada d'homicidi, va assegurar que va amagar els embarassos al seu marit i als seus altres tres fills. Segons sembla, va ser un d'aquests últims, de 18 anys, qui va descobrir els cossos de les criatures embolicats en tovalloles i ficats en bosses de plàstic quan buscava una pizza al refrigerador del soterrani de casa seva, dissabte passat.
Herbert Fingerhut, cap del grup d'homicidis de la policia alemanya a Hagen (a l'oest del país), va informar que la mare, de 44 anys, es trobava ahir en "estat de xoc" i que durant la seva declaració "no va fer res més que sanglotar i tremolar". El mateix agent va explicar que la dona és de constitució física corpulenta, "de manera que és possible que ningú notés els embarassos".
Després de trobar els cadàvers, el fill petit de la detinguda ho va explicar als seus germans, un noi de 22 anys i una noia de 24. Els tres germans van esperar que arribessin els seus pares, que s'havien agafat un cap de setmana de descans a la Selva Negra, al sud d'Alemanya. Quan van tornar, els fills van comentar el descobriment als seus progenitors i, diumenge a última hora, la germana gran i el matrimoni van anar a la policia per denunciar els fets.

dilluns, 5 de maig de 2008

Aniversaris Revolucionaris

-Era l’1 de Maig: café-licor, la borratxera dins d’aquell cau i el retrobament amb aquella xica italiana de París. Hi ha cercles que mai es tancaran, continuaran oberts per a l’eternitat. A la vida no és possible tancar-ho tot com es tanca una porta, una finestra, un sentiment. Mentrestant, qui va sentir parlar dels sindicats? "La distancia que ens separa del terra és massa curta", pensaria Santi quan va caure de la bici tornant borratxo a casa a trenc d’alba.

Era el 2 de Maig, bicentenari, però açò no és Madrid, no hi ha alçament ni memòria que ho recorde. El poble espanyol va prendre consciència de sí mateix alçant-se a favor de l’absolutisme i en contra dels ideals igualitaris de la Revolució Francesa. Quin panorama. Afrancesats tots!... No sé que he volgut dir amb tot açò. Tornaré a començar: Era el 2 de Maig, hi havia alcohol i Raval, i novament aquell cau de sempre, i el vodka, i l’amargor del tequila, i la ressaca novament. Aquest cop Santi no va caure, però el civisme el premià amb una multa per beure birres al carrer, també a trenc d’alba.

Era el principi de maig, i vaig arribar massa tard al teatre dissabte. No hi havia la platja davall les llambordes, la mar es troba a la línia groga: "propera estació Barceloneta". Qui ha parlat de sindicats, d’alçaments, de la Primavera de Praga o de Maig del 68? No va ser la revolució aquell any que es cremaven cotxes a París i aquella xica italiana de l’altre dia corria pels carrers del Quartier Latin? No puc contestar, és millor donar l’esquena a les preguntes massa complicades. Com a compensació puc oferir oceans d’alcohol amb les seues respectives ressaques; o millor, llargues escenes de sexe brut amb tots aquells condons usats espargits pel terra i els llençols blaus tacats de carmí o rímel. Recorde haver estat tancat dins de la meua cambra, simplement follant, simplement deixant que passara els temps, submergit dins d’una atmosfera d’ombres grotesques, de perfums dolçament embafosos, de vidres entelats de bafs de plaer i uns ecos barreja d’orgasmes i dolor. Una trucada a les cinc del matí, uns besos oliosos, un penediment inexistent, una perversitat reconfortant. Qui ha parlat de revolució?
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...