dimecres, 30 d’abril de 2008

La Cara del Bé

-La natura no és ni bona ni dolenta, simplement fa, discorre. El bé i el mal són conceptes humans. Un lleó no se sent cruel quan es menja una zebra, i el volcà no sent cap remordiment quan arrasa un poblat indígena; de la mateixa manera, quan dues galàxies col·lideixen no desprenen el més mínim sentiment d'aquesta inimaginable catàstrofe. El bé i el mal són conceptes que no es poden expressar matemàticament, ni tenen cap sentit fora de l'entorn humà que els va generar. Per tant, si alguna cosa fa bé o mal ho decidim nosaltres. Quan un senyor fa mal a voluntat els professionals de la salut tenen via oberta per aplicar-li una malaltia catalogable dins de l'espectre psiquiàtric. Però què passa quan es fa el mal intentant fer el bé? Si ambdós conceptes son relatius, no universalitzables, com distingir entre el mal fet a voluntat i el mal fet amb bona voluntat?

Ceaucescu, Stalin, Hitler, Hernán Cortés, Neró o altres dolents de la història no eren conscients de fer el mal quan el van fer. Més aviat pensaven que estaven fent el bé, això és clar. De la mateixa manera que Rouco Varela pensa que fa el bé quan veritablement fa el contrari. Cal desconfiar de la gent que pretén fer el bé, a més de ser pedant i paternalista, és hipòcrita. Sempre m'ha agradat la novel·la negra, llegir al poetes maleïts, fins i tot submergir-me dins dels basals de la misèria humana; les putes, la droga, l'alcohol i totes les coses que porten l'etiqueta "prohibides". Mirar al mal cara a cara serveix per exortitzar-lo. El mal i el amor només existeixen com absència acabe de llegir aquests dies. Estic d'acord, sentir-se dolent és la manera de fer present el mal, i per tant, anul·lar-lo. Mai no ens sentim tan enamorats com quan l'amor s'acaba, i mai ens sentim tan vius com quan la mort ens passa prop. El bé es percep acostant-se a l'abisme.

dimarts, 29 d’abril de 2008

La Cara del Mal

-Monstre, bèstia, abominació, inhumà i tot el ventall possible d'adjectius del camp semàntic dels malsons han sigut el recurs habituals dels mitjans els darrers dies. Tots els mecanismes de la moral global s'han activat esta setmana i, presa del fàstic i del morbo, s'ha bramat d'impotència en contra de l'espantós crim del segrestador austríac. Violència física, sexual, psicològica, a més d'incest, segrest i tot el delictes possibles o imaginables són la carta de presentació de Josef Fritzl, la nova icona de l'horror contemporani, que, com sol ocórrer en aquests casos, semblava un home normal i feia una vida cívica i tranquil·la al seu poble junt a la seua família. Traçut treballador o veí exemplar són el qualificatius emprats pels que es van creuar amb ell durant la part de la seva vida normal. Però el senyor Fritzl amagava un gran secret: A escassos metres de sa casa, dins d'un búnquer que ell mateix havia construït gràcies a les seues habilitats com a electricista, va mantenir segrestada a una de les seues filles durant 24 anys, i fruit de les repetides violacions a les que la sotmetia va engendrar set fills, tres dels quals va adoptar a dins de la seua vida cívica, altres tres que mantenia tancats amb la seua mare sense que hagueren vist mai la llum del sol, i un últim que va incinerar a la caldera de casa després d'haver mort al part. El cas ha sortit a la llum al portar a l'hospital a una de les seues filles-netes perquè la tractaren d'una malaltia genètica degenerativa que, segons els metges que l'han diagnosticat, és causa directa de l'incest.

Costa imaginar tant horror, i costa imaginar la cadena de pensaments, sentiments, angoixes, penediments i altres sensacions humanes que han passat per aquelles ments al llarg d'aquestes dues dècades i mitja d'infern. La realitat sempre supera qualsevol ficció possible per més aberrant que esta arribe a ser. Dins d'aquesta era de patologies psiquiàtriques i moralitats relativitzades, el cas Fritzl ens cohesiona dins d'unes fronteres de l'horror humà universal, demostrant que el mal es pot definir i té uns trets concrets taxonomitzables. Ara bé, fins fa només una setmana i durant 24 anys, Fritzl va ser un veí respectable i exemplar al seu barri, com nosaltres ho som ara mateix. Què ens separa de Fritzl? Quin va ser el pas que ell va donar un dia i que nosaltres no hem donat? Algú té por d'esdevenir un Josef Fritzl?

diumenge, 27 d’abril de 2008

Malhumorós

-La meua petita habitació està pigada de postals d’Itàlia, i al petit llit de pedra sempre hi ha posats llençols blaus de solitud i la meua estimada manta. Per atraure la pols tinc a les prestatgeries una petita biblioteca de sis mesos i unes quantes revistes i diaris acumulats. Res d’importància, ni tan sols hi ha mètode selectiu ni criteri hemerografic. A la paret hi ha un sol pòster que encara no he canviat i que hem posa nerviós cada cop que el veig. Damunt la tauleta de nit blanca de l’Ikea hi ha el llum—també de l’Ikea—i algun llibre recorregut o recentment oblidat. Aquesta setmana hi havia també un minúscul bri de safrà que em va aparèixer misteriosament entre les dents després de somniar alguna cosa que no arribe a recordar. Tinc la finestra just damunt del capçal del llit; si alce el cap puc arribar a veure les estrelles per la nit, i també les primeres clarors del dia. Al desllunat polsós sempre hi ha l'amanyac d'algun colom i aquests dies de primavera també el cant d'una cadernera. Mai he sentit meua aquesta habitació... És el primer pensament que tinc només obrir els ulls. Em pesa el cap i tinc la boca seca. La ressaca és lleugera.

Diumenge. Per no repetir-me massa intentaré no parlar de com de tristes i miserables són les vesprades del diumenge. Parlaré de la feina, que també és força desagradable. Mentre tota la resta de la humanitat assaja el ritus dominical de la sofasíntesis, jo em trobe dins d’aquest edifici gris comunicant-li a la gent que acaba de ser estafada via on-line i que nosaltres ens llavem les mans. Realment és una feina prou ingrata i bruta. Malgrat tot, encara no em puc permetre el luxe de deixar-la; vull estalviar per viatjar en vacances i el periodisme amb prou feines em dona diners per menjar. Viure en una de les ciutats més cares d’Europa i ser jove és una combinació funesta. Més encara quan descobreixes a les acaballes de mes que ni amb dues feines arribes a viure amb dignitat. Hui estic de mal humor, crec que ho he deixat entendre. Malhumorat cap de setmana d’una setmana malhumorada.

dimecres, 23 d’abril de 2008

Roses a l'Exili

-Igual perquè a mi les flors sempre em recordaran aquelles vesprades de diumenge al cementiri passejant de la mà de la iaia, o igual perquè tanta senyera junta m’atabala, o potser és culpa del meu escepticisme en front dels best sellers; no ho sé. Aquests dies visc amb amargor el trobar-me lluny de casa per Sant Jordi. Sense els colors de festa Barcelona es viu en blanc i negre, sense olor a pólvora no té cap sentit veure la gent al carrer, sense litrones de mentireta no veig útil muntar tendetes al carrer... No deixe de pensar que allà, sud avall, dalt de les muntanyes, la meua gent estarà repetint els mateixos rituals de sempre, però amb la renovada alegria de la primavera. Mai havia estat fora a festes d’Alcoi, no és fàcil, i probablement si continue escrivint acabaré per composar un d’aquets poemes de jocs florals que feia Valls quan arribava l’abril. Puc intentar desviar l’atenció, mirar cap altra banda, però ací es difícil: és el dia dels enamorats i jo no tinc amor, és el dia del llibre i no tinc res a llegir, és el dia de Sant Jordi i no tinc ressaca de café-licor. Que més puc dir ja?

dissabte, 19 d’abril de 2008

El Joc de les Mirades

Aguantar la mirada és un exercici difícil. Tot comença quan tens aquella sensació estranya, una percepció que no saps d'on ve, un curiós pressentiment que t'obliga a girar-te i de sobte allí ho trobes, uns ulls que et miren fixament. La meua primera reacció instintiva ha estat sempre apartar la mirada, sóc un poc tímid per a certes coses. Però últimament he deixat de fer-ho, ja no aparte la mirada. Aquesta última setmana, el meu joc favorit dels viatges al metro ha estat aguantar la mirada.


***

Dissabte de sol. He sortit del llit quan passaven 17 minuts del migdia, per un cop, sense ressaca. M'he dedicat una estona a posar ordre a la discoteca digital del meu nou Mac, sobretot als meus nous discos. Entre les noves joies descarregades il·legalment està el nou disc de Portishead, que té uns quants temazos excel·lents i una atmosfera de viatge nocturn per carretera estadounidenca. Abans d'eixir de casa, he repassat els portals de notícies i he desdejunat mirant-me el Qwerty. Al quiosc m'esperaven totes les revistes d'abril que encara no havia comprat. M'he assegut a un banc del parc de la plaça de Joanic i m'he dedicat a llegir una llarga estona. Feia temps que no em podia permetre una estona de relax per gaudir de la lectura i del dolce fare niente; ho necessitava. M'acompanyaven, entre altres, la Benzina, el Cahiers du Cinema i una petita joia que vaig trobar a la FNAC, el llibre complet Agenda de José Hierro. Mentrestant, al voltant del meu banc, el coloms mascles tractaven de seduir a les femelles amb el seu pit unflat i l'altivesa del seu amanyac.

He tornat a casa cap mitja vesprada, amb un pot de llentilles a la butxaca. He dinat i m'he posat a escriure. No sabia què contar, però tenia ganes d'escriure. He recordat una notícia que volia comentar i arxivar. M'he posat a llegir-la però no he sigut capaç d'afegir-hi res. Ja parlava ella tota sola:

"El Periodico.cat
Detingut a Múrcia quan deambulava amb el cap de la seva mare després de presumptament haver-la decapitat
EUROPA PRESS
MÚRCIA
Efectius de la Guàrdia Civil han detingut avui un individu, de qui no ha transcendit la identitat, quan deambulava per la plaça de l'Ajuntament de Santomera (Múrcia) amb el cap de la seva mare embolicat en un drap sota el braç després d'haver-la presumptament decapitat, segons han informat fonts del Centre de Coordinació d'Emergències i del Consistori.
El telèfon únic d'Emergències 112 ha rebut la trucada d'un veí a les 21.25 hores alertant de la presència de l'home passejant per la plaça amb sang a les mans i el cap embolicat amb un drap.

Al lloc hi han anat immediatament efectius de la Policia Local del municipi --la comissaria està ubicada davant de la plaça--, que han aconseguit interceptar l'individu i han confirmat que segons sembla havia tallat el cap a la seva mare, que regentava un dels estancs del municipi.

***

Anava distret, donant-li forma a mental al paràgraf d'un reportatge; portava un llibre de Brossa a les mans. Va ser dimarts o dimecres, no ho recorde amb exactitud, però va ser un dels dies que plovia d'aquesta setmana. Anava jo al metro, línia roja arribant a Universitat. De sobte aquella sensació. Quan vaig alçar el cap una dona bruna, d'uns trenta anys i escaig, em mirava fixament. La meua primera reacció, quasi instintiva, va ser baixar el cap novament cap al llibre. Malament, havia perdut el primer punt del joc que jo mateix havia inventat. Acte seguit, amb orgull, vaig tornar a pujar la mirada. Els seus ulls negres encara m'observaven a escassos dos metres de distancia, entre els caps de la gent. Era guapa, d'una bellesa serena, ben vestida amb roba cenyida que marcava un cos petit, esvelt i robust. El nostre enfrontament va ser llarg. Serien 20, 30, 40 segons a tot estirar, però va semblar un instant etern. La seva expressió barrejava seguretat, orgull i seducció i el seu posat de femme fatal intimidava d'allò més. Jo intentava posar a meua millor mirada, tractant d'implicar tot el desvergonyiment que em caracteritza. Una dura gesta que finalment vaig guanyar; va ser ella qui va apartar la mirada. El seus ulls van fugir dels meus, passant a mirar a la foscor que hi ha més enllà dels vidres del metro. Tota la seua altivesa es va transformar en la inseguretat tímida d'una xiqueta. Fins i tot em va semblar molt més jove després d'haver-la derrotat. Quan va arribar la meua parada, vaig passar pel seu costat per agafar el meu premi. Vaig acostar-li el nas a uns 20 centímetres del seu coll i vaig fer una fonda ensumada. Ella em mirava de gaidó, mig vergonyosa mig còmplice. La seua olor era una combinació entre vodka i gespa acabada de tallar.

dilluns, 14 d’abril de 2008

Carles Santos

-La llegenda diu que té tants coloms blancs i negres com tecles té el piano, que acostuma a composar de nit conduint entre Vinaròs i Barcelona i que algun cop s’ha endinsat mar enllà amb el seu piano per oferir concerts als llagostins, entre altres històries encara més fosques. Iconoclasta, anticlerical, eclèctic i sempre sorprenent dins la seua faceta artística, Carles Santos és un personatge humil cara a cara. Pantux i d’ulls eixits, mira per damunt de les ulleres amb el cap inclinat i un posat d’interés. Desarranjat, de formes més aviat deixades, es podria adaptar al tòpic del geni llunàtic. Vesteix senzill (taronges, marrons, cinturó nugat alt, abric roig de mercadet, calçat de diumenge, complements del xino), el seu equipatge cap a dues bosses de plàstic, una de la FNAC i l’altra del Caprabo. Camina amb aire pensatiu i banyabaix, sense prestar atenció a l’entorn. Sembla sempre rumiar alguna cosa.

De seguida s'endevina que és music. Té aquella forma característica de canturrejar notes mentre repassa partitures de memòria. Als corredors del teatre tothom el saluda i el seu equip l'idolatra, s'hi percep un aura d'estima al seu voltant. Al tracte no interposa cap tipus vanitat altívola. Quan comença l'interrogatori es mostra atent, però al poc temps es veu que va perdent l'interés; és un home d'acció i no li agrada justificar-se. Quan ja li he tret tota la informació que necessitava pel reportatge faig un gir per tractar de mantenir-lo uns minuts més. Recorde una pregunta feta per ell mateix a un dels seus textos "Els valencians podem ser també avantguarda?" De sobte es capgira, i per un moment sembla respondre amb passió: "Al valencians se’ls ha de fer una vasectomia i que no crien en dos segles!". Apague la la gravadora per que estiga més còmode i comencem a parlar del País Valencià, de les causes i de les raons, de la censura i de l'autocensura, dels exilis i dels desaprofitaments. Tot i que confessa pertànyer a Barcelona, "treballe ací des de sempre", el seu cor es manté fidel als orígens. Fins i tot, al punt de comparar tarannàs, es permet qualificar de moixos als catalans. Però Santos tampoc no es casa amb ningú, i com a senyor il·lustrat renega de pàtries i símbols nacionals; tot és món Vinaròs enllà.

La llarga conversa que vindria després va descobrir un home enèrgic, incisiu, passional, bon orador i bon escoltador. Un home que des de la saviesa i el virtuosisme es mostra obert i dialogant. Un exemple a seguir sense cap dubte, tant per la gosadia com per la la disciplina que ha mantingut dins del seu treball. "Adéu mestre" li dic. "Es tornarem a veure al món de la faràndula" em respon.



dijous, 10 d’abril de 2008

Nana de Primavera (o cançó de bressol del mai-parit)

-Plora-plora-plora el mai-parit, plora que plora que plorarà; i plorant-plorant l’hivern s’acabat.

La primavera per fi ha arribat, bufa un llebeig joiós (porta del sud flaires de murta i de flor del taronger). Al cel hi ha un blau impol·lut i a l’horitzó no s’albira cap boira. Ja ens podem tallar totes les mànigues i treure les plantes al balcó.

Dins d’un poal de brossa, al racó oblidat d’un tètric hospital, el bitxet mai-parit plora totes les fredors d’aquestos mesos de tempesta seca.

Però, afortunadament, això ja no ens importa. Hui floreixen tots els colors que recauen de vesprada al Ponent. Arruixem el carrer doncs, traguem les cadires a la porta, serviu plis-plays i mentireta que ja ha arribar la primavera a Barcelona.

dimecres, 9 d’abril de 2008

Epístola del Mig Any

Avui s'acompleixen 6 mesos des de la meua arribada Barcelona. No és molt temps i, jutjant-ho fredament, no estic tan malament. Quan vaig arribar em plantejava una sèrie d’objectius, la major part dels quals ja s’han assolit. Treballe com a redactor, a una redacció de continguts culturals, i si no fos per que només estic a mitja jornada podria dir que és un bon treball. Sembla que ja he passat el període de prova, i si algun ensurt no ho canvia, puc contar amb relativa estabilitat. És un gran plaer treballar fent allò que m’agrada, és un consol que alleugera la difícil tasca de sentir el despertador tots els matins.

Malgrat tot, per estalviar i sobreviure dignament estic obligat a mantenir dues feines, la qual cosa m’exprimeix anímica i intel·lectualment. La bruta feina de la multinacional estadounidenca em destorba i em distrau. Si no hi malgastara tant de temps fent aquest treball suplementari, podria dedicar-li més temps a corregir tots els errors que comet al meu treball seriós. Arribats a aquest punt, és el moment de clarificar si és millor ser un bon periodista pobre, o un mal periodista amb diners i sense temps lliure per gastar-los.

Per tant, dia de reflexió: Què he fet? Quins objectius em plantege de cara a l’altra meitat de l’any? On vull estar dintre de sis mesos més?... Mentre reflexione, se m'ocorre d’organitzar una festa per celebrar-ho. Dit i fet:

"Benvolguts xiquets i xiquetes:
Avui és dia de felicitar-me. Però tranquils, no és el meu aniversari (als despistats us recorde que és al juny, perquè no se us passe com jo he oblidat aquesta setmana el d’Alícia). La celebració té a veure amb què hui, dia 9 d’abril, acomplisc 6 mesos d’estada a Barcelona. I com que estic molt feliç ací amb el civisme, l’AVE, la sequera i aquestes coses, doncs he pensat que aguantar tant de temps als catalans ben que mereix una festa. Per això mateix, us convide a tots i totes a una petita velada commemorativa que tindrà lloc al meu humil apartament el proper dissabte. Ja sabeu: café-licor, picadeta i alguna sorpresa. Confirmada assistència dels ravaleros de la Cutxipandi de la Calavera, Absentor i altres tòpics dels bestiari barceloní.
No falteu i ja sabeu, no feu res que jo no faria"

dilluns, 7 d’abril de 2008

Carta dels Núvols Secs

-Tens l'hivern ficat dins de l'úter. Ja ho sabem. Aquesta història és ja massa llarga i repetitiva. El bitxet, o el que queda d'ell, no se'n vol anar, i aquí ens té pendents de metges i quiròfans. Però tranquil·la, l'anestèsia no és pitjor que el garrafó que ens posa el moret del Raval els caps de setmana. Quan despertes serà ja primavera, i aquesta història serà només una mala ressaca. Estaràs neta de les restes d'aquest hivern tan fosc que ja agonitza. De moment, avui dilluns, ja han tornat aquestos núvols grisos i secs que no mitiguen la sequera. Semblen voler recordar-nos que encara queda una última prova, una última estació, una última davallada de termòmetre. Demà, a estes hores, tot haurà passat. Comptem doncs les hores que falten per a la arribada del bon temps.

diumenge, 6 d’abril de 2008

Vi de Flor d'Ametler

-Ja ho tinc: La seua flaire era com un vi afruitat que ha envellit en bóta de fusta d'ametler en flor. Una metàfora prou barroca, però tanmateix efectiva. Després, a la pell hi tenia una retirada d'olor a salnitre, tot i que potser açò últim és producte de la meua imaginació, o del meu fetitxisme amb els perfums corporals que cada cop és més pronunciat. Ara visualitze un avió; destinació, un cop més, París. Imagine que travessar un núvol és com travessar un pensament, una cosa minúscula, molt petita, imperceptible i sense soroll. Ara, finalment i després de tot, aquesta foscor de nit, una negror que termina definitivament amb vesprada miserable del diumenge, el moment més groller de tota la setmana. Un cansament, un cruiximent a certs muscles, una fatiga dolça i una solitud que crema per moments. Tot això i altres moltes coses que no sabria descriure, clar, el desfici és una cosa difícil d'explicar.

Demà, amb el dilluns, tornarà l'insuportable xiulit que emeten les portes del metro abans de tancar-se.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...