dilluns, 31 de març de 2008

Esperits

-Tinc febre. Mai—crec—havia escrit amb febre. Fora plou amb força. Escolte com les gotes colpegen els vidres de la finestra que tinc just damunt del capçal del meu llit. He hagut d’encendre el llum, agafar el meu petit quadern i posar-me a escriure. Necessitava sortir de la catedral de deliris a la qual em trobava presoner. Tinc les galtes bullint. He passat en pocs minuts de la gelor d’ossos a la suor freda. M’he pres tres analgèsics i no he aconseguit mitigar la febre. Tinc por de què a l'apagar el llum tornen aquells malsons tan angoixants. La novel·la que he acabat de llegir abans de dormir parlava de morts. Això m’ha suggestionat i he acabat somniant amb els meus fantasmes. Recorde que entre els meus deliris s'ha aparegut l’esperit de Saül el mort. Al seu rostre, difuminat per la boira de l'oblit, portava dibuixat un somriure burleta. Se m’acostava i a cau d’orella i em xiuxiuejava: "Tot açò et passa per dormir en el cul a l'aire!".

dissabte, 29 de març de 2008

Somnis de Ruda (o la primavera que no arriba)

-És com aquella vesprada que buscàvem plantes abortives pels floristes i herbolaris de Gràcia. Infusions de julivert, pizza amb pinya i altres beuratges d’antigor. La natura és sàvia, però cal donar-li una espenta. No? Encara tenim aquells núvols negres coronant el mar plata. Núvols secs que no mitiguen aquesta horrible sequera que patim. Trobe a faltar el blau del cel de ma pàtria (és la primera vegada que ho dic, no serà l’última). I el bitxet es resisteix a marxar-se, per més que ja només hi queda un boci d’allò que va ser, o que va intentar ser, millor dit. Malgrat les festes que fem per celebrar l’equinocci, encara no és temps de mànigues curtes i de minifaldes. Un toc de tradició pagana ara que la pasqua ja ha passat. Tal volta, només cal deixar passar una mica més de temps. Tard o d’hora, les coses sempre arriben, i més si són inevitables. Per cert, la xica d’anit volia que li fera mal, que li estirés dels cabells, volia sentir-se estrangulada. S’han vist coses més fosques, però són ara els meus ulls els que les veuen. Ja saps, finestres al abisme, només m’agrada treure el cap.

dimarts, 25 de març de 2008

Estacions de Pas

Abans d'arribar a l'Estació del Nord faig unes trucades. Passaré dues hores a València fent el transbordament entre el tren d'Alcoi i el de Barcelona i vull aprofitar el temps per retrobar algú. Un parell de negatives em servixen per comprovar la rapidesa amb què certs lligams es desfan. Quan ja em pensava que passaria dues hores i mitja de solitària lectura, rep una telefonada.

Mentre arriba la meua cita, faig temps escoltant música davall d'un tímid sol de final d'hivern. De sobte se m'acosta un home i comença a parlar-me sense que jo l'escolte. Al llevar-me els cascos, Juan Carlos ja havia començat la història de la seua vida. Agafe el fil tot just amb les paraules: "visc al carrer". Primer pense que em vol demanar diners, quan comprove que només vol conversa pare atenció a la seua narració. Té els cabells rapats i el rostre desfet, potser pel fred o per alguna malaltia ja passada. No deu arribar als quaranta, però aparenta molts més. Va ben vestit, una mica desconjuntat, però no brut. M'explica que la dona el va deixar, que els seus fils no volen saber res d'ell. Tot i que és natural de Quart de Poblet, ara s'ha traslladat a València confiant que els servicis socials de la capital l'ajudaran a refer la seua vida lluny del perill de les amistats de sempre. "Tens família?", em pregunta. "Sí", conteste. M'explica que ell no, que sa mare el va abandonar quan només tenia dos anys. L'ha vist un parell de cops, però no en vol saber res de qui el va abandonar. Quan va sortir de l'orfenat, la seua vida ja no anava gens encaminada. "És molt difícil construir-te un futur quan estàs sol al món i no tens ni el més mínim suport", diu amb recança a la veu. La seua dona era gairebé una xiqueta quan es va quedar prenyada. Després de "moltes coses", el va abandonar, i malgrat que la va denunciar per abandonar la llar, ella va acabar obtenint la custodia dels fills. "Les dones sempre tenen la raó", diu abans de començar un llarg discurs sobre la protecció jurídica femenina. Quan comença a ensenyar-me papers de denuncies, amablement m'acomiade, ha arribat la meua cita. Abans de marxar, li regale els meus auriculars, no em funcionen bé i diu que ell els pot reparar.

La seua sonora rialla... No havia tingut notícies d'ella des de la meua partida vers Barcelona. Allò nostre va ser curt, momentani, ocasional. Però tanmateix, intens. Certa mirada, algunes carícies, certes paraules que es queden gravades a foc al record. Em conta que no té diners, que ara viu amb els seus pares, que va tenir greus problemes, que tantes vegades va xafar els límits que ara no pot desfer-se'n de les conseqüències: "Se me'n va l'olla. Ja saps. He hagut de fugir. Estic amb psiquiatres, amb pastilles. Tot ixe rollo. M'agafen depressions molt fortes. Necessite refer-me i trobar un sentit a tot açò". Conforme avança la conversa anem apropant-se. Es nota certa necessitat de contacte físic. Massa solitud. De camí de tornada a l'estació em demana, "et molesta que t'agafe?", "No, clar", conteste. Em passa la mà per la cintura, jo faig el mateix. El capvespre ha pintat de fúcsia tots els núvols que recauen a ponent. 19:30, el tren va a sortir. A l'hora d'acomiadar-se, li encomane amb cert to paternalista "cuida't!". Ella em respon amb un somriure i tot seguit afegeix "Espere vore't prompte".

Brecht, Cucarella i més tard una profunda becada. Quan desperte ja sóc prop de Barcelona. No recorde que he somniat, però sembla que mentre dormia he trobat algunes respostes.

dissabte, 22 de març de 2008

Refugi Espiritual

-Han sigut unes setmanes intenses. Amb la necessitat d’una pausa, he fugit uns dies de Barcelona. He aprofitat les vacances de pasqua per tornar a ma casa. Alcoi i el seu paisatge presidit pel sol mediterrani, pel blau pur del cel, pel verd fosc dels arbres i pel gris pedra de les muntanyes. Em trobe ací amb la necessitat d’establir una pausa al bell mig de tanta velocitat viscuda aquestes darreres setmanes: la meua primera portada de la revista, les falles, els llits (un cops plens, altres massa buits), l’embaràs (al qual he d’aclarir que no he tingut res a vore) i finalment els gabinets de crisi.

No és res complicat, són els avatars de la vida, ja ho sé. Malgrat tot, la velocitat amb la qual es mouen les coses impossibilita ni tan sols un petit moment de reflexió. Molt prompte s’acompliran els sis mesos des de la meua arribada a Barcelona. Podem dir que les coses marxen bé, que van a bon ritme. Però si em deixe arrossegar pel corrent, potser acabaré a la riba errònia. És necessària una xicoteta reflexió per aclarir el rumb futur. Són necessàries unes estones de tranquil·litat per retrobar la meua veu, amagada al capdavall de tant treball, de tanta festa, de tantes emocions viscudes. Dempeus ací, a ma casa, envoltat dels meus llibres, dels meus objectes i de la meua vida de sempre, la meua veu comença a ressorgir, aquella veu dels viatges, aquella veu de París, aquella veu que s’amaga entre les línies dels llibres estimats i entre les notes dels millors discos. Espere, simplement, la tornada de la meua veu. Hem de parlar de moltes coses.

divendres, 21 de març de 2008

Bíblia, Rosario y Portishead

Safata d'entrada
data
21/03/2008 12:47
assumpte
biblia, rosario y portishead

"Buenos dias,

Acabo de descubrir que mi compañero de piso tiene una biblia y un rosario al lado de la cama, dios! esto se merece otro plato.

Me quedan 20

Cuidaos mucho

Besos"

dijous, 20 de març de 2008

24 Plats

-Hui, la noia del bitxet estava a ma casa. Amb aire mig reflexiu i un toc de vergonya ala veu ha dit quasi textualment:

"Tinc 24 plats i això va a durar la meua pena.
Aquest matí estava a casa. Escoltava una cançó. De sobte, m'ha entrat la pena. He anat a la cuina, he obert l'armari i he tret un plat. L'he estavellat contra el terra. Ho he netejat i he anat a fumar una cigarreta. És millor trencar plats que plorar.
Em queden 21 plats"

dimecres, 19 de març de 2008

Gabinet de Crisi

-Exercicis de preparació: esborrar els mails, els sms, les imatges del fotoblog, defer-se dels petits objectes d’aquell viatge, i de tota la resta dels records ja pansits. Calfar la boca amb malediccions, paraulotes i altres ofenses greus. Escoltar cançons de Los Planetas, fugir de les estones de soledat i visualitzar els seus budells (o els seus collons) arrencats i estavellats contra el terra.

La reunió comptarà amb vi, cervesa, papes, sopar copiós i de postre gelat. La xocolata tampoc pot faltar. Els amics es reuneixen al voltant de la dona abandonada i escolten aquella narració barreja de pena, desconsol i ràbia continguda. Hui és ella i només ella l’única protagonista.

I aquell perot malparit... Abandona dona carregada amb bitxet, a la seua sort de metges, clíniques i raspats quirúrgics. Ja ho sabeu, que us he de dir, els homes som així. És el moment de generalitzar, d’intentar consolar allò inconsolable. "El demà no existeix" li vas contestar a l’últim missatge. Açò no és cap folletí, ni cap pel·lícula d’Almodovar. És pitjor, és la vida real, la qual sempre supera a la ficció.

dimarts, 18 de març de 2008

Sentir Falles

Olors: el taronger que despunta la flor, algun cirerer perdut d'un parc, l'arbre que dona aquell fruit verdós de textura tan viscosa al carrer dels Vivers i que té una retirada d'olor a semen, les paelles i la resta de guisos que els casals cuinen amb llenya al bell mig del carrer, aquella barreja de pixats i alcohols dels cantons i atzucacs, la suor de la gent que s'amuntona al metro o a les zones de sol de la mascletà, la sentor d'estable i mort de la part de darrere de la plaça de bous, els fregits de les paradetes de bunyols, el flaire dolç de les tendetes de caramels, l'encens dels mercadets hippies, la gasolina cremada dels grups electrògens que donen llum a les falles més grans, el baf cursi i barroc dels clavells del mant de la Mare de Deu, pólvora i més pólvora...

Sons: trons, bandes de musica interpretant pasdobles amb més alcohol que traça, trons, camions de neteja que agranen els carrers bruts, trons, la berbena de barri amb orquestra barata, trons, el bram de la gentada, trons, Valencia en fallas de Vicente Ramírez, trons, els gossos que lladren als trons, trons i més trons: coets, carraques, petards, canyes, fallers, masclets, xinos, traques, castellets, candeles, piules, bateries, bengales, crackers, abelles, torxes, borratxos, el castell de focs d'artifici, la mascletà...

Sabors: Café-Licor: en plis-plai o en mentira, cassalla, mistela, el vodka roig d'aquella xica, cervesa dels lateros, paella, fideuà, arròs caldós, esgarraet, braves, xurros, porres i bunyols, papes, roses i pizza, els macarrons ràpids per a la ressaca, el fuet, la mortadel·la i el pa del ressopó de les set del matí, el gust amarg del sofre de la pólvora cremada...

Tactes: l'oli dels fregits (xurros, porres, bunyols), la vibració d'un coet llançat amb la mà, la pedra de la mistera, la metxa d'encendre metxes, l'abraçada als amics (benvinguda o precoç comiat), el vidre d'un got (o el plàstic), una gamba pelada, uns dits que s'entrellacen amb cura i pràctica a l'hora, els llençols rojos d'aquell llit calent, el tacte del seu cos nu, tantes voltes estimat, mai oblidat...

La imatge: un tren tornant cap a Barcelona, un capvespre, una trucada: "M'ha deixat", escolte entre plors.


divendres, 14 de març de 2008

Nana del Coco

-Ja se’n va el coco, el coco dels malsons. Fuig dels trons que allà, sud avall, anuncien la primavera. Ja fuig amb la boca plena de mentides, amb les butxaques plenes de caramels, amb les sabates plenes de pixats. El coco fuig.

dijous, 13 de març de 2008

Nana del Bitxet

-Dorm, dorm. No feu soroll. (ambdós mig suspesos al vagó d'aquell tren d'alta velocitat tornant de Saragossa). No t'amoïnes, aquestes són coses de la mala sort i ja està. Aviat tot passarà. És com un problema en el paper, com un plànol mai construït, un guió mai filmat. Una equació potencial que mai es representarà. Però ara dorm, descansa. Somnia. Aviat passarà tot. Cal aprendre dels errors, no carregar amb ells.

No ho escoltes? Allà, sud avall, ja sonen els trons. Anuncien la primavera. L'hivern passarà i se'n durà l'angoixa ben lluny.

dimecres, 12 de març de 2008

Moments Condensats

-Un post de cansament. Una estona grisa de nit, de sirenes udolant al carrer, de dits que piquen tecles. I al record, aquell embolcall de llençols d'aquests darrers dies. Una barreja difuminada d'alcohol, fregits greixosos i llargues estones de treball amb ressaca. Imagine un avió cap a París, aquest cop sense mi però amb la meua olor dins. Imagine també carrers que es desperten tossint malsons i penediment. Imagine, finalment, un tren d'alta velocitat carregat amb ella i el seu "bitxet".

diumenge, 9 de març de 2008

Positiu

-Un test barat. Una angoixa molt fonda. Un segons d'espera. Uns petits segons d'espera. Després apareix aquella ratlleta. Positiu. Una petita ratlleta, una minúscula taqueta de només un centímetre. Un fet petitíssim que de sobte et canvia la vida.
Més tard el metge ho va confirmar. I vas veure allò dins d'aquella pantalla. L'ecografia era com a una finestra al teu ventre.
"No lo quiero", vas dir.

dilluns, 3 de març de 2008

Sang Nova, Sang Vella

-El cinèfils tenen una cita que no poden deixar passar. Es tracta del magnífic film de Paul Thomas Anderson There will be blood (em negue a fer servir l’absurda traducció que empra la versió doblada). Trobem classicisme dins de cert ús de la norma, però al mateix temps també ens trobem davant d’una narració que destria i desenvolupa els nous modes de representació de l’última onada de cineastes a la qual pertany Anderson (pense en els esguits a càmera). Sembla que la desorientació artística i social que ha patit el cinema i la cultura estatunidenca als últims anys s’està resolent en favor d’un retorn a la norma i als mites clàssics, però no amb voluntat de plagi, sinó més bé amb una intenció d’autocrítica i de reelectura/reescritura del llocs comuns de la cultura i el llenguatge. Pense per exemple en el treball de Gus Van San a la nova Psicosis, del retorn de Tarantino als gèneres B dels 70 o el western d’Andrew Dominik amb El asesinato de Jesse James por el cobarde Robert Ford, per no parlar del retorns als orígens d’altres cineastes més consolidats com Scorcece amb l’horrible Gangs of New York o amb l’acceptable El aviador o la oberta visió de la Segona Gerra Mundial del díptic d’Eastwood.
There will be blood és un retorn al western, una reescriptura del melodrama de grans homes fets a si mateixos, als punts de partida del somni americà, al herois que forjaren els mites de la nació. Però no es tracta d’un remake nostàlgic, és una recol·locació dels esquemes per tractar de fer, sinó cítrica, reflexió dels punts axials d’una cultura que necessita un fondo qüestionament de si mateixa. Carlos Losilla ens ho descriu magníficament quan afirma: Cuando se escribe muchas veces sobre la misma superficie el resultado es una serie de grafías confusas y desorientadas, pero también un mapa tan ilegible como deslumbrante. Mientras en la superficie se agitan títeres estupefactos, bajo la piel reverberan los espectros de otros tiempos. Y si se mira a contraluz, emerge la totalidad de la Historia, todas las historias.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...