divendres, 29 de febrer de 2008

Elegia Curta Sense Títol per a un Any de Traspàs

Esta setmana he tornat a somniar amb tu.

Mai deixaré de somniar amb tu.

Aquest cop ens retrobàvem prop del mar.

O potser era la nostra casa d'Alcoi

de sempre. No ho recorde bé;

somnis ja saps.


Només sé que aquest cop et vaig abraçar

i vaig plorar com mai ho havia fet.

Deia allò que mai et vaig dir,

allò que sempre duré travessat al pit:

"Ets la persona que més he volgut,

mai voldré ningú com et vaig voler a tu"

dijous, 28 de febrer de 2008

Favada Mediàtica

-Una colla de bandarres que torna d'un cau discotequer (suposició) s'entreté pel camí rebentant tota una filera de retrovisors d'uns cotxes aparcats en un carrer d'Almussafes. Res d'especial, cap novetat. Qui més qui menys ho ha vist o ho ha patit algun cop. La novetat radica en què la malifeta és enregistrada amb el vídeo del telèfon mòbil d'un dels còmplices de l'autor, i més tard la barrabassada es penja a YouTube (a més de bèsties, ximplets). Llavors, la magnífica composició fílmica comença a circular i a fer-se popular fins que arriba a la policia, la qual identifica als autors i planteja les pertinents denúncies. Fi de la història.

Després d'açò cal plantejar-se si la favada mereix la nostra atenció. Si tan estrets cervells són valedors de la considerable presència mediàtica que se'ls ha donat aquests dies a la tele, diaris, etc. Més profundament, es pot reflexionar al voltant del futur d'una societat monitoritzada on YouTube és la bíblia i cadascú de nosaltres és un presumpte denunciador, o també una presumpta possible estrella dels mitjans per pixar al carrer un dissabte a la nit. Llibertat? Seguretat?

dilluns, 25 de febrer de 2008

El Silenci Després de la Pluja

-Després d'una nit de pluja caminava pels carrers mullats de Tarragona arrossegant la meua maleta roja. El rellotge marcava les sis i mitja del matí. Era encara negra nit: carrers buits, un llunyà servei de neteja, un vagabund dormint dins d'un caixer, un repartidor carregat de diaris. En arribar al final de la huitcentista Rambla Nova, vaig anar a tocar ferro. Dempeus, al balcó del Mediterrani, vaig deixar córrer uns minuts tot mirant la platja del Miracle. La sensació de soledat era majúscula i el dia semblava no voler arribar. Les ones salades grataven insistentment l'arena humida; un Xaloc cabut marcava el ritme. A la línia de l'horitzó les estreles es confonien amb les llums de vaixells distants. Durant uns segons vaig tenir un fondo desig d'aturar el temps, d'intentar que el sol no sortira mai més i poder així romandre per sempre dins d'aquella matinada d'aigua i bassals, dins d'aquell somni de ciutat dormida. Després d'acomiadar-me del mar vaig posar rumb a l'Estació de tren. Camí de Barcelona vaig pensar en tot aquest cap de setmana. Passarà un temps fins que interioritze totes aquestes sensacions.

divendres, 22 de febrer de 2008

Les Re.So.Bo.

-"Ja no tens edat de fer aquestes coses" els han repetit. La reacció: primer estupor, després cabreig. Són els trenta una frontera complicada, igual si estàs prop, igual si els tens, igual si els passes. "No importa, estem guapíssimes, no ho aparentem per res del món". Clar que no. Als trenta hi ha novio d'antigor, matrimoni fet o planejat i si et descuides, un xiquet. I els hàbits canvien, i ja no tens edat de sortir, i les ressaques costen molt de superar, i et ve de gust una vida més tranquil·la, més familiar: pelis a casa, diumenge de paella i família, viatges de relax i calma, i aquestes coses que fa la gent normal de trenta anys. Perquè si als trenta no t'has casat (per l’església o pel banc) "algun defecte tindràs".

Però més enllà dels tòpics, complexos i prejudicis estan les ReSoBo, republicanes, solteres i borratxes. Tota una vida escoltat “fes açò”, “fes allò altre”, “no és un lloc per xiques”, “això no ho fan les xiques”, “les xiques no tornen soles a casa”, “les xiques han d’estar guapes sempre” “les xiques açò”, “les xiques allò”. Un món d’homes que dicta normes d’homes. I clar, arriba un dia que dius: a la merda! I aleshores l’espill torna allò, que no és la portada del Cosmopolitan però ets tu. I no ets la més guapa, ni la més esvelta, ni la més alta, ni la que més èxit té al negocis o al amor; però ets tu. I llavors, trencat tot allò que ha vingut abans, esgarrant tota la solidesa d’un món fet només per a uns pocs, dius: “Sóc jo, i estic orgullosa”.

Ací les tenim: una disco, un dissabte qualsevol. No cauen en la tirania dels tacons i dels artefactes carnavalescs. Vaquers, molt de morro, un cubata a la mà i a conquerir la pista. Al seu voltant no trobaràs el zum-zum molest dels moscons, però ningú balla com ballen les Re.So.Bo. I si cal beure’s una ampolla de whisky sencera, avant. D’abusos en comet tothom. El cos ho aguanta tot.

El diumenge ja serà un altra cosa. Quan arribe el capvespre del diumenge—el brut i trist capvespre del diumenge—que és el capvespre més miserable de tota la setmana; serà aleshores quan arriben les preguntes de sempre: Per què jo? Tothom dubta, clar.

dissabte, 16 de febrer de 2008

Epístola dels Moments de Pedra

-Des d’aquest trist racó de treball, contemple la mar davall d’una pluja taronja de sol de capvespre. I no puc evitar que un pensament s’esmunya vers Llevant, vers Itàlia. No voldria posar-me excessivament retòric una vesprada de dissabte, però tinc mig cor buit i prove d'omplir-lo. Unes notes de piano rellisquen dels cascos i cauen a dintre les meues orelles, i voldria poder expressar tot açò sense caure en l'horterada. Et trobe a faltar. Si jo ja sé que estàs bé, que fas la teua vida, que no es necessitem per fer discórrer la bruta rutina, que podem viure en la distància i lligar-li cintes blaves, i que podem cremar bitllets d’avió per escalfar el racons buits, i tota la resta de la teoria que ja hem assajat altres cops, altres moments d’absència viscuts o més bé arrossegats. Ja ho sé tot, però et trobe a faltar. També sé que aviat tornaràs, i que abans que acabe l’estiu tindré el fulgor verd dels teus ulls alleugerant el pes de tants moments de pedra. Tot això ho sé, tanmateix et trobe a faltar.

Tata, torna aviat.

divendres, 15 de febrer de 2008

Les Últimes Llunes d'Hivern

Després d'una setmana intensa em trobe al cel mitja lluna empal·lidint els meus somnis de vesprada i divendres. Al despertar no sé ni on sóc. Aleshores m'aferre als meus records immediats: la setmana, el xiulit que desprenen les portes del metro abans de tancar-se, els pesats moviment líquids amb que es mouen les gents lleganyoses pel matí. Un dia i un altre, i després un altre més. Sóc a Barcelona i les coses van a bon ritme.

Dilluns varem perpetrar un sentit homenatge al crític de teatre Gonzalo Pérez de Oleguer amb motiu de la presentació d'un llibre que recull els seus articles publicats a la revista. Va ser una velada emotiva (adjectiu precís) en la qual es van veure el bo i el millor del teatre català. Jo feia el paper del nouvingut, tot i que, de mica en mica, comence a entendre les claus bàsiques del gremi. Queda molt per fer.

Ferrant Torrent ha presentat esta setmana la seua última novel·la. "Dubte que acabe la vida com autor en català" ha afirmat. Visiblement cremat pel panorama, ha malparlat del gremi, de la Fira de Frankfurt, i a soltat unes quantes perles adreçades a polítics i institucions. Fins ara havia sigut l'exemple de què es podia arribar a viure escrivint en català. La seua fatiga és la de la València acorralada, perduda. Trista sort la de la meua terra, i aqueixos núvols grisos que no deixen veure l'horitzó.

Gràcies a El País escolte ara flamenc amb insistència. Em compre els discos d'una col·lecció força interessant. Confie en sortir la crisi musico-intel·lectual que patisc des de fa un parell de mesos. El cinema roman una mica arraconat amb tant de teatre i tanta estrena. Confie posar-me de nou en breu. I en llibres, he tornat a Pla. Llegisc un diari de viatges per la Mediterrània. Sempre és un plaer llegir la seua prosa neta i fluida.

La trista, grisa i miserable empresa estadounidenca per a la qual treballe per les vesprades ha emprés una guerra psicològica per tal de fer fora uns quants treballadors. Fan la vida impossible a aquelles persones que més temps porten dins, són perillosos perquè ja tenen drets i són molt costosos a l'hora d'acomiadar-los. El "bulling" és més senzill. Celeste ho va resumir perfectament: "Què trist açò de treballar per al capitalisme i no poder permetre's el luxe de viure com un burgés". El meu estomac (perdoneu-me l'escatologia) es resenteix de l'operació bikini, i tanta verdura i fibra em té una mica desestructurat intestinalment parlant. Era un bon paràgraf per parlar d'açò.

La nit ha tombat mentre escrivia aquestes línies, el blau cap al tard és ara negra nit d'hivern vell i pansit, que deixa caure els seus últims rams de fred aquesta setmana. Aviat es dissoldrà en una primavera plena d'incògnites.

dissabte, 9 de febrer de 2008

Una Nit (seguida d'un dia)

-Fins a les sis tot havia sigut normal. Potser tot una mica més fosc d'allò habitual, però tampoc no gaire. Gens estrany. Celeste va despareixer quan van tancar Les Enfants, i aleshores tot va canviar. Santi i jo trobarem Blai. Blai treballa de paleta. Blai va viure dos mesos a Madrid. Blai tenia uns avis de Dénia que tallaven trencadís per al post-modernisme barceloní. Blai té un ull morat i el llavi partit; em diu que no recorda qui li ha pegat. Blai porta mig poll de farlopa que en cinc minuts desapareix; i aleshores tot canvia, tot sembla ara possible.

El temps s'atura. Som a la cruïlla entre els carrers Sant Ramon i Sant Pau. Els meus camarades busquen putes, jo xarre amb Ibrahim, un senegalès que ha creuat mig món. Tots dos en anglès rudimentari enraonem al voltant del fet d'ésser immigrant, cadascú des de la seua perspectiva (tant diferent). Ell només vol ser feliç damunt d'un pam de terra qualsevol, trobar persones a les què anomenar germans cinc minuts, regalar un somriure a qui li escolte més de deu mots. Som al carrer més miserable del Raval--potser de Barcelona-- però ningú no té por.

Recapitulem: el pla és follar-se unes putes entre els tres. Jo passe, no vull, no podria; però no jutje. Blai, convençut per un noi bru que deu ser un proxeneta amateur, ha entrat a un local miserable, buscant noies rosses, prostitutes de l'Est. Jo no gose d'entrar, però des de l'espai que deixa la persiana a penes pujada es veuen tones de deixalles: cadires trencades, enderrocs, borses de plàstic plenes d'immundícies. No hi ha llum, s'orienten amb el foc d'una mistera mentre desapareixen en la foscor. L'alba comença a trencar, i jo mentre espere al carrer em fixe en la roba estesa als balcons, en els murs mig desfets, en les portes tan petites i en les escales tan estretes. Prop hi ha unes obres, i al capdamunt de la grua les gavines bramen amb força. Un racó del món mal il·luminat. Tanmateix, la vida no és tan diferent de qualsevol altra part. Aviat vindrà el dia.

Sortim a buscar el metro a l'altura del Liceu. Tot ha començat ja: els quioscs són oberts i els diaris arriben carregats de notícies. Res no s'atura.

divendres, 8 de febrer de 2008

Una Repassada

-Hi ha coses al voltant de les quals em fa mandra escriure. Dic açò perquè repassava el blog i no he vist enlloc referències al bajoca de Rajoy i a la seua colla de paletos (inclós Gallardón). Tampoc he parlat dels imbècils dels senyors prelats i dels seus anacronismes mentals. No he escrit ni un mot en referència als terrorismes (violents o ideològics) que han esguitat de tinta mediàtica les nostres vides. Ni he remarcat enlloc la cursa entre la primera dona i el primer negre a la Casa Blanca. Sembla que me la porten fluixa aquestes coses, però no és cert. Probablement és per no amoïnar-me mentre escric. Este blog forma part del meu oci i ja només pensar en el PP em posa de mala llet. Però avui he jutjat oportú dir unes quantes coses, i com que em trobe a la feina i no hi ha treball, vaig fer una repassada:

1- PP LOVE PAPA
M’agradaria viure en un país on no es qüestionaren coses tan bàsiques com el dret a l’avortament, el diàleg, els drets civils de tots, la importància de la llibertat científica, el laïcisme. Però sembla que les paparres medievals, enganxades al coll de la dreta caciquil, no pensen deixar de tocar els collons a tots aquells que ja hem superat, no diré el segle XX, almenys la Il·lustració. I sense raó només ens queda anar arrere com els carrancs, i si no que s’ho diguen a Gallardón. Ara els zapatistes diuen—no sé si electoralment pensat—que van a tancar-li l’aixeta als senyors retors. Ja seria hora. Quina vergonya.

2 – TERROR(ISME)
Van detenir a quatre penjats islamistes al Raval que preparaven atemptats. Ben fet per part de la policia, a la presó amb ells. Però el fet ha alçat una polseguera social tremenda, una mena d’histèria col·lectiva. Jo preferisc morir en atemptat que eixir tan sols un dia de la meua vida al carrer amb por. Però el terror i la por han sigut i seran sempre la millor arma de control social. Vet aquí l’interès d’alguns sectors socials per promoure-la. La por és l’eina de batalla dels covards. Com aquells que fan de la sang vots i utilitzen el terrorisme en la dialèctica diària. Pot haver-hi quelcom més vil?
De la ilegalització política de l’esquerra abertzale no parlaré. Després de tants anys encara no m’he pogut posar d’acord amb mi mateix al voltant d’aquest tema. No sap/no respon.

3- UN NEGRE VS UNA DONA
Extraordinària notícia que tan de bo no fóra notícia. Però així estan les coses. Jo preferisc Obama, pel seu discurs, per haver començat la seua carrera des de fora de l’establishment. La senyora Clinton va viure huit anys al cim del món i no van canviar molt les coses. Què pot fer-nos pensar que ara si ho faran. M’esgarrifa pensar que tant poder està en tan poques mans.


I ja està, de moment. Si no treballe una mica no podré justificar el meu sou.

dimarts, 5 de febrer de 2008

Rectificar és de Savis

L’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques va distinguir diumenge La soledad com a millor pel·licula del l’any. Això va ser després de que en aquest blog es malparlara de les nominacions arran d’excloure als films més arriscats de l’any. Tot i la mancança de nominacions, el premis s’han comportat: ·R.E.C i La Soledad s’han dut quasi tot els guardons als quals eren candidates. Jaime Rosales, el qual també es va dur el premi a la millor direcció, va aprofitar per fer una defensa d’un tipus de cinema que treballa des de la innovació i la radicalitzat en el llenguatge; un cinema certament necessari. És la primera vegada que ocorre aquest insòlit fet i Jaime Rosales va aprofitar l’ocasió per a fer un al·legat en defensa d’eixa nova generació de realitzadors com Recha o Guerín que estan disposats a traure al cinema Espanyol del seu fosc forat. També va enviar unes paraules de suport a cineastes com Zulueta o Portabella, que sempre han lluitat per un tipus de cinema més avantguardista, en brega durant molts anys per una personalitat pròpia lluny del encasellat model de representació institucional copiat de Hollywood. És el primer cop que l’Acadèmia es comporta d’aquesta manera, i aposta per productes de qualitat. La soledad és una pel·lícula excel·lent, que combina les propostes expressives més innovadores sense renunciar a l'argument, al sentiment i a un pessic necessari i gens embafador de les qüestions socials. Certament el millor film espanyol de l’any (que jo haja vist). I com rectificar és de savis, i aquesta vegada l’Academia s’ha comportat, li donarem un punt positiu. Esperem que aquest atac de lucidesa no siga una excepció i que l'actitud encete d’una nova manera de jutjar al cinema español.

dissabte, 2 de febrer de 2008

Estellés-Ovidi-Ollé

-A molts lloc he llegit aquella frase mítica de Joan Fuster a la qual es definia a Vicent Andrés Estellés com el més gran poeta des d'Ausiàs March. Darrerament, l'he vista escrita a moltes notes reduccionistes acompanyada de la marca "valencià". No sé si Fuster es referia només al territori valencià o a la llengua catalana per complet. En tot cas, no cal afegir res més a este assumpte, ja que el propi Estellés ja ho va deixar clar:

"Em moriré escrivint els millors versos
de l'idioma català en el segle
XX, amb perdó de Rosselló i Salvat,
amb el permís de Pere Quart i Espriu."

Per esbrinar les raons d'aquesta superioritat faria falta un assaig molt llarg que explicara perquè un simple home es capaç d’erigir-se veu, consciència i ànima de tot un poble, a més d'arribar a teixir la crònica poètica perfecta de tot un temps i tota una generació, constituint un pont entre els seus coetanis i les generacions que li hem vingut després. Estellés és un poeta sortit de la humilitat, amb veu autoritzada per parlar del poble i des del poble, perquè ell mateix era poble, el fill del forner. "A Barcelona, la poesia, la feien persones d'una altra mena: individus amb cara de protonotari apostòlic, catedràtics, fills de papà revoltats, oficinistes orgullosos de ser-ne. L'Estellés fa la poesia d'un carrer de València, del «trenet» de València a Burjassot: un residu humà vigorós, que es debat en l'esperança de continuar vivint" ens diu en altre moment d'inspiració Fuster. Són fets diferencials que podrien establir tota una xarxa argumental, però això, com ja he dit, no és l'objectiu d'aquesta reflexió. Destriar el perquè Estellés no està al lloc que es mereix en els llibres de text és endinsar-se en una complexa reflexió al voltant de les sinergies que han estirat la cultura catalana des de la segona meitat del segle XX, unes tan centralistes i altres tan vertebradores. Una bona matèria per l’assaig, però—com ja he dit—no es la meua intenció d'avui.

Jo volia retornar al mestre de mestres perquè aquesta setmana s'ha estrenat a Barcelona una versió escènica d'una de les millors composicions d'Estellés: Coral Romput. Si per a Vargas Llosa el Tirant lo Blanc és la novel·la total; Coral Romput és el poema total; per allò que té de poema (els temes universals de sempre) però també per tot allò que té d'univers personal propi d'un ésser concret i també per tot allò que té de crònica d'un poble, d'un temps i d'unes circumstancies particulars. També per la seua espectacular estructura que en primera instància sembla escriptura automàtica, post-dadaisme, casualitat. Però amaga contingut, o millor dit, amaga el contingut, un tot, un resum o síntesi de la poètica estellesiana i al mateix temps una projecció cap a fora de totes les seues interrogants. Un text increïblement complex i inabastable en la seua magnificència. Enfrontar-se a ell es una tasca no apta per a tots els públics, un gran castell molt difícil d’assetjar.

Només un altre geni, bon coneixedor de la realitat humana al voltant de la qual Estelles creava el seus versos, podia enfrontar-se al text i sortir guanyador. Ovidi Montllor i el seu inseparable Toti Soler van fer una versió discogràfica a l'any 1979 del Coral Romput. Ovidi va aportar els paragrafs que Estellés es resistí a incloure, i va posar-li música, però sobretot va posar-li veu i força, sintetitzant en dues hores la major concentració de bellesa que s'haja vist mai dins d'un disc en llengua catalana. Així, el disc serví per popularitzar el text i per consolidar a l'Ovidi com el gran caçador de poesia que era.

"Primer va ser la vida, després l’ escriptura i només més tard la veu i la música”, Aixi se’ns presenta l’obra teatral. D’aquesta manera, ja podem intuir el què ha fet el seu director, Joan Ollé; intentar seguir l’estela deixada primer per Estellés i després per Ovidi, i tractar de dur la barreja a dalt d’un escenari. Bona jugada, molt ben pensat. Es podia haver passat per alt a Ovidi i anar directament al text. Però no, Ollé reprodueix el disc a l’espectacle, ha copiat la música i fins i tot a fer pujar a l’escenari a Toti Soler per a que torne a interpretar-la. També ha copiat moltes de les separacions i de les solucions que s’havien triat al disc per fer més digerible la fruïció del poema. Com ja he dit, bon intent. Malgrat tot, el resultat general no llueix. La posada en escena és massa estàtica, els actors no arriben al to (pense en Joan Anguera o en Montse Carulla), molts cops per la seua indiferència en front del text i molts altres (la majoria) per un clar error d'una direcció que no sap donar-li el ritme i la força que tan monumental peça requereix. De tota manera, és lloable i admirable la gosadia. Coral Romput és una vaca sagrada molt difícil de torejar. La faena aprova amb nota, clar el text ja ho dóna tot fet.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...