dilluns, 28 de gener de 2008

Petita Tornada a Casa

Hi havia una barreja tèrbola de pixats i humitat llefiscosa al terra d’aquell wàter. Hi havia també un petit rectangle de plàstic, antic portador de cocaïna o d’anfetes o de ves a saber què. Algú havia donat un cop de puny a l’espill i estava trencat; tornava un reflex obscur, tallat, convex. A la porta la gent es besava obscenament, amb fulgor, amb l’avidesa i el salvatgisme de les situacions límits. Tot el món ballava aliè a la realitat, presoner de l’efecte d’alguna droga coneguda o exòtica. Dins de la foscor, tot el món era lliure. No recorde si tot açò va succeir divendres o dissabte, si va ser a València o a Alcoi. No té més importància, el cas és que sempre es un plaer tornar a casa.

dimarts, 22 de gener de 2008

La Barcelona Lletja

-La Barcelona lletja no es troba als carrers bruts del Raval, o als carrerons pixats del Gòtic, ni tampoc a les perifèries de boscos d'habitatges. La Barcelona lletja no està formada ni per panxitos, ni per sudaques, ni per xinesos; tampoc per les prostitutes negres de les Rambles, o pels magribins que fan tripijocs al carrer d’En Robador, o pels gitanos que passen la vida a la plaça del Raspall.

La ciutat lletja no la trobarem als bars bruts de la Barceloneta, ni a les miserables habitacions d'altern del carrer Sant Ramon, ni a les cambres fosques de la Salvation. No busqueu la Barcelona lletja a les discos del carrer Balmes on es diverteixen els fills dels xarnegos, ni a les macros on els dissabtes es reuneixen el joves de Santa Coloma o l'Hospitalet, o a les naus brutes de Poble Nou on s'amaga la descontenta canalla rebel. La Barcelona lletja no està en estos moments construint l'AVE, ni vigilant l'electricitat de Gràcia, ni conduint els metros, ni servint copes, ni tampoc fregant escales. La Barcelona lletja no ha dormit mai al carrer, mai s'ha sentit rebutjada i mai ha plorat al perdre un treball (o al no aconseguir-lo).

La Barcelona lletja seria molt difícil de classificar, però s’expressa de la següent manera: “la gent no se'n va del seu país per ganes, sinó per gana. Però a Catalunya no hi cap tothom”. No és una frase aïllada, és el lema de campanya del candidat de CIU, Josep Antoni Duran i Lleida.

dilluns, 21 de gener de 2008

Lliçons

-Dissabte per la vesprada Santi es va trobar al metro una cartera amb dos cents quaranta euros dins. "Que faig?" em va preguntar. "Queda-te-la", li vaig contestar.
Hui he perdut la meua cartera al metro. Caminava despistat d’una feina a l’altra, esmorzava llegint i tractava de treure l’abonament al mateix temps. Una distracció i la cartera ha caigut. Una dona l’ha arreplegat, ha mirat la foto del DNI i veloçment m’ha cercat per tota l’andana fins que m’ha trobat. Amb un somriure a la cara me l’ha tornat. Ni tan sols ha mirat els diners que portava.

dijous, 17 de gener de 2008

Epístola Gironina (elegia pel darrer amor)

I

Dis, connais-tu l'irrémissible?
C. Baidelaire

-Era hivern i l'avió s'enlairava per una pista blanca. Abans ja havia abandonat aquella festa obscura amb noies, amb alcohol, amb gent que es despullava. Era hivern i l'avió s'enlairava per una pista blanca. Abans ja havia pres tres autobusos per mirar d'arribar a Beaubeais. Era una nit fosca d'hivern, nevava, i el termòmetre a Châtelet fregava el zero. Recorde que vaig patir por quan l'avió es va enlairar per aquella pista blanca, entremig aquella tempesta de neu.
Després de tot allò, vaig somniar. Ara no sabria dir-te amb què, però sé que vaig somniar. Allà dalt, adormit dins d'aquell taüt de ferro, envoltat de núvols, camí de Girona, vaig somniar. Somniaria distàncies trencades, llençols plens de besos, escalfor humida de sexe; no t'ho sé dir, però vaig somniar. Recorde, això sí, que quan vam aterrar la gent bramava de plaer en veure aquella llum blanca potent, aquell sol tímid d'hivern que regava generosament els camps verds.
Més tard els carrers de Girona m'esperaven. Tu arribaries de vesprada i jo, mentrestant, vaig buscar la pensió. Gairebé no tenia diners; vaig haver de cercar habitació als caus més humils, als indrets miserables d'obrers i divorciats. Vaig trobar aquell atzucac amagat ple de gats i brutícia, aquell hostal mig ruïnós. La mestressa era diligent, una dona a l'antiga amb aquell accent tan tancat. Recorde l'alegria, la il·lusió en contemplar aquell xicotet balcó ple de sol; i el solar que s’alvirava des d'ell, ple d'herba i d’ortigues . Tu arribaries de vesprada i jo, mentrestant, vaig dormir la resta del dia en aquell llit on més tard faríem l'amor.


II

Peut-on illuminere un ciel bourbeux et noir?

Girona ens va acollir generosa, ho recordes? L'Onyar regava quietuds, engrunsava els ànecs riu avall, feia créixer a seues ribes cases de colors i passarel·les de fusta i ferro. Als forns deien "merci" i els voltants del pont de Pedra estaven plens de tendetes; venien arracades i altres coses inútils; crec que vares comprar alguna cosa, un bolset potser. Recorde quan ens vam anar sense pagar d'aquell bar de la Plaça del Vi; i recorde també que després, tot fugint, vam anar a amagar-se a les muralles que hi ha per dalt de la Universitat. Per la nit freqüentàvem bars petits i restaurants amb taboulé i prunes dolces. Hi havia també aquella catedral alta, vella i fosca, i també els carrers perduts, humits i freds del centre històric. Aquella ciutat antiga i minúscula va ser refugi i desconsol, àncora i deriva, nevada muntanya i albufera salina.

III

L’Espérance qui brille aux carreaux de l’Alberge
Est soufflée, est morte à jamais!

Ja no hi havia res a fer, ho deien els teus ulls negres mentre em miraves tota desfeta de rancor. El sexe ens sortia obscur, sobtat, tosc. La roba queia en terra fent un soroll de pedres, els llençols cruixien com petites branques seques. Ja no era l'incendi sinó les seues brutes cendres. Tenies instal·lades a l'alè totes les fredors d'aquell hivern de solitud. Jo també, ho reconec. Jo també vaig patir aquella distancia solidificada en rajoles grises; tota construïda de llàgrimes d’acomiadament, tota teixida de diumenges silenciosos. Ja no hi havia res a fer, ho notàvem, encara que no ho descobriríem fins a molt més tard. Llavors va ser Girona, més tard vindria Eivissa, també Conca, però eixes són altres històries; jo ara vull parlar de les pedres de Girona, i també d'aquella vesprada a Figueres, amb aquell fort vent de tramuntana enduent-se esperances i plans de futur. Són tantes coses a dir, són tantes que m'agradaria poder oblidar-les. Ara però és el moment de narrar-les, de recordar aquella habitació amb llum d'hivern, amb el teu cos nu enfront de l'espill i aquella escalfor de vells radiadors. I de sobte l'adéu, aquell adéu com un vidre travessat a la gola. Una estació de tren, com n’hi ha tantes, un aeroport com qualsevol altre. Un adéu salat i distant, un mal profund, un final possible amb una agonia lenta i destructiva. Tot començaria a Girona, tot s’estavellaria molt després. Res d’importància, un final com hi ha tants; el nostre final.

diumenge, 13 de gener de 2008

El Silenci arreu d'Europa

-Les Variacions Goldberg són una de les millors composicions musicals que mai s’hagen escrit. El comte Hermann Carl von Kayserlingk les va encarregar a Bach en 1742 per superar les molèsties que li causava l’insomni. La peça porta el nom del clavicordista del comte, el qual era l’encarregat d’interpretar els moviments durant les llargues nits que aquell bon senyor passava sense dormir.

Dos cents seixanta-sis anys després, una pianola automatitzada traspassa la substància fílmica i camina tota sola. Carles Santos i Pere Portabella s’han posat d’acord per amussar el mateix gos. Visca el piano (exposició que vaig veure l’any passat a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València) i El silencio antes de Bach (film acabadet d’estrenar), comencen de la mateixa forma, la mateixa pianola que es desplaça tota sola interpretant mecànicament les Variacions Goldberg. Mentre que Carles Santos feia l’objecte presoner d’uns enormes bustos colpejables de Bach tots fet de suro, Portabella comença el seu film amb la mateixa pianola transitant autònomament per les sales buides d’un museu. Ambdós han caigut davall l’embruix del Cantor de Sant Tomàs, els dos pateixen la mateixa malaltia reflexiva.

Quan Europa s’encaminava cap a l’Holocaust, quan Leipzig ja portava escrit a l’ADN la seua devastació durant la II Gerra Mundial, quan el carnisser de Mendelssohn embolicava la carn sangonosa amb les partitures de La Passió segons San Mateu, abans de tot això, abans hi havia el silenci. Després vindria la música. Va ser i era un temps en que els europeus s’entenien gràcies a la música. Mentre els seus pobles s’esquarteraven els uns als altres, mentre esteníem la barbàrie a les colònies, mentre segrestàvem continents per esclavitzar-los o subjugar-los, mentre passava tot això i més, hi havia Bach, o Mozart, o Beethoven, i la música s’estenia com l’únic idioma sota el qual s’entenien el pobles i els tirans. Aquells escrivien en francès, els altres teoritzaven en alemany i els italians cantaven en italià; però tots ells llegien les mateixes partitures. L’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria segurament taral·lejava algun clàssic conegut un segon abans d’ésser assassinat. Un poble unit dessota un cel estrelat de rodones, corxeres i semicorxeres. Propose de canviar les estreles de la bandera europea i ficar notes musicals.

Conta Portabella a la seua pel·lícula que un Nadal els nazis van decidir posar música a les presoneres jueves. En sentir les cançons tradicionals, les presoneres van començar a plorar i tot seguit imploraren als captors que aturaren aquella tortura. “La música fa mal” comenta un personatge al film. Segurament, el comte Kayserlingk ja somniava aquestes coses quan es dormia escoltant les Variacions Goldberg.

dissabte, 12 de gener de 2008

Crepúsculo, Albuquerque, Invierno

"No fue un sueño,
lo vi:

La nieve ardía."

Ángel González (Oviedo, 3 de setembre de 1925 - Madrid, 12 de gener de 2008)

divendres, 11 de gener de 2008

Escriure i Més Escriure

-Aprofite el primer moment de relax de la setmana per escriure aquestes línies. Més del mateix si tenim en compte que passe més de deu hores al dia escrivint en front d’una pantalla d’ordinador. El cas es que mantenir dos treballs a mateix temps no serà una tasca senzilla; com tampoc ho serà perfeccionar el meu estil periodístic estàndard i adaptar-ho al perfecte català oriental. No he patit cap tipus de pressió per canviar la meua variant dialectal—més bé al contrari—he rebut fins i tot l’encoratjament d’emprar-la. Tot i això, després de pensar-m’ho molt, he decidit editar els meus textos a la revista amb estricte Pompeu-dixit, creient que el fet de què el magazín s’edite només a Barcelona i els seus voltants fa d’aquest canvi una tasca de respecte als lectors. Tot i que també es pot pensar que s’hauria d’escriure en valencià per fer caure alguns tòpics i sacsejar de passada alguna ment estreta. Un canvi que no m’hauria plantejat si la revista s’editara arreu dels Països Catalans, encara que tampoc no és una alteració massa important, la diferència és insignificant.

La meua primera setmana com a redactor a la revista ha resultat profitosa; l’ambient de treball és plaent i la feina m’agrada. De moment la cosa va molt bé, encara que no estic traient de mi mateix el rendiment que m’agradaria. Fins ara, el fet d’escriure el tenia associat a la reflexió i la intimitat. Ara però, escriure amb pressió trastoca tots els mecanismes cognitius preestablerts al meu cervell. Lluny de queixar-me, me n’alegre, no es pot demanar més, clar he aconseguit transformar el meu hobby en feina, una de les millors conquestes a les que pot aspirar un treballador.

dilluns, 7 de gener de 2008

Nou Treball

He començat la nova feina. Hui ha sigut la meua presentació oficial a la Redacció. Encete una nova vida com a redactor a la revista TeatreBCN, un magazín cultural bastant acceptable que es distribueix a totes les sales i teatres de Barcelona. El meu primer dia ha sigut una jornada tranquil·la: he fet alguna notícia, algun resum i he començat a preparar el primer encàrrec seriós, un reportatge al voltant de les activitats d'una escola d'actors que treballa amb persones que tenen problemes de comunicació. Encare aquesta oportunitat amb molt d'optimisme i amb cert punt incredulitat en front a tan bona ratxa de sort. Tan de bo no canvie.

dijous, 3 de gener de 2008

Un Bon Dia

-El soroll groller que fa el despertador, i després el silenci nocturn de l’alba que no arriba. Les set del matí. Petits sorolls que acompanyen el despertar: els interruptors, l’aigua contra la pica, les tasses, el vaivé del raspall de dents, el vidre de la colònia, la porta que es tanca. Més tard el xiuxiueig dels passos de les gents que silenciosament mudes s’acosten a la boca de metro. De sobte, es trenca la rutina. Un tren que s’acosta, el panell indica "Tren sense viatgers". Un tren espatllat que travessa l’estació lentament, envoltat de fum, envoltat de flames invisibles. Després el resultat: l’estació plena d’una espessa fumaguera de màquina (recorde aquelles fàbriques prop de les quals jugava de xiquet), plena d’un encens que no s’enlaira, que queda dins del túnel, davall de terra.

Més avant, a la faena, des de la meua taula del sisé pis, observe la trencada del nou dia. Són les huit i dèsset minuts del matí; un sol perfectament rodó, taronja vida, surt del mar plata pura. Les gavines mentrestant descriuen perfectes coreografies dins del buit infinit de l’aire del nou jorn. Un cop més, Barcelona em diu que m’estima.

Quasi dues hores després, aquell cel immaculat es troba totalment ennuvolat. Comença a ploure amb insistència mediterrània. Aigua cristal·lina que és sinònim de bon presagi. Just en eixe precís instant, deu i set minuts, rep una trucada que em canvia la vida.

dimarts, 1 de gener de 2008

Any Nou

-Establint similituds entre aquesta vesprada d’any nou i qualsevol altra vesprada d’any nou passada, podem arribar a teixir cercles, a sedimentar les sinergies que ens arrosseguen any rere any, dia rere dia, minut a minut; i arribat el cas podem ordenar lletres que sonen a vals, amb un ritme hipnòtic, com una dansa ritual que ens projecte cap una reflexió de nou any, una cavil·lació al voltant de la fosca presó del temps, al voltant del calendari i el seu ball circular que sempre fa la tornada amb quatre notes a penes, un tren que sempre para a les mateixes estacions. Podem pensar en el què ja hem passat, podem pensar en tot allò que ens queda: Feliç any nou.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...