dimarts, 30 de desembre de 2008

Soterrani: Davallada i Descens

-Gairebé ja no em queden pantalons, els he trencat tots de tant llavar-los. Esperaré a les rebaixes per comprar-me de nous, no vaig bé de pasta. Mentrestant posaré pegats. El sou d’un any es guanya dia a dia. Hipoteca’t i altres consells inserits en els discursos paternalistes de mon pare. Entre els somnis se m’apareix el meu fantasma dormint damunt la humida vorera d’un fosc carrer del Raval. Wild Dogs of the Thunderbolt i altres llistes oblidades de propòsits d’esmena, d’objectius incomplets per a gaudir d’un futur esplendorós, d’una vida ideal. En aquella borseta de tela marró que es tanca amb cordill negre guarde records d’infància i amulets de benastrugança. Aquests dies la petita borsa viatja entre Barcelona i Alcoi, sempre amagada dins del compartiment secret de la meua maleta (sobresurt el rellotge que em va regalar ma mare, aturat, sense pila i amb la corretja trencada). Si em veiéreu ara, si m’observareu sempre. Una façana prometedora, lliri entre cards. Tot mentida, ara ho sé. Hi ha una cosa que no encaixa, que no discorre. Paparres? Sangoneres? Tot és façana al Palau, els fonaments estan podrits. Tot açò ho pense mentre practique o imagine el vell ritual de tractar a les dones com marionetes; estire els seus cabells com si foren fils de titella i elles es posen a quatre potes tot esperant que el meu membre les penetre feroçment. Ortrun s’ha quedat prenyada. Sembla una broma però ella ho manté. Jo no he sigut, aclare. Malgrat tot, hui el metge m’ha confirmat mitjançant una ecografia que tinc els testicles perfectes: ecoestructura i mida normals posa a l’informe. Aquesta vesprada pugen gavines fugint del mar, es queixen de l’hivern. Penúltim dia de l’any.

***

Mai ningú no havia descendit al soterrani. Ni tan sols sé com s’arriba. Tot era cort al Palau. Però ara hi ha aquell brunzit constant que no s’atura. Cal baixar, cal baixar i fer neteja. Bruuzzzzzzzz. Llargues columnes, acabats clàssics, renaixentistes, forma de creu pagana. Al centre de tot, suspesa al bell mig de la cruïlla de corredors, hi ha la Pedra de la memòria. Del cel, com la pluja, li cauen tots els dies centenars de nous records, vivències que en arribar es glacen formant nous fragments de memòria. Per baix, vers l’abisme de l’oblit, es perden, cauen i es precipiten cada dia altres tantes experiències que moren sense deixar rastre. Unes arriben per quedar-se, d’altres marxen per sempre. Llei de vida, capacitat limitada.

En algun punt entre la Pedra de la memòria i la fosca de l’oblit es troba el soterrani. Simplement m’acoste a l’abisme i em deixe caure.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...