diumenge, 7 de desembre de 2008

Epístola Tanguera (Re-Adaptacions)

Els metros plens a vesar als matins, el fred a les galtes i la nit que cau a les sis. La tristor de l'hivern i la sincera hipocresia de les llums de Nadal. La cremor a l'estomac els diumenges a migdia i la fulgor dels tio-santi fent-nos dèbils enmig de la foscor. Un llit qualsevol, amagatalls sense ànima ni amor, escales que baixen a la pista de ball, ascensors que pugen a feines mal remunerades. Hores perdudes, mapes de somnis imaginats als sostres i desitjos no satisfets dibuixats a les portes del bany. Els anhels flueixen per banda ampla, dormen al terra, s'asseuen al damunt de piles de llibres. Pantalles que són com pistoles, altaveus a l'abisme. L'únic raig de sol del dia escalfa la casa quan no hi som.

-Benvolguda i estimada Pandémica:

Aprofite que ací en Europa, més concretament en la Península, gaudim d'un pont de tres dies, per posar en ordre la nostra correspondència. Apunte l'aclariment que em fas a la teua última e-carta respecte al colonialisme espanyol en el sector de les telecomunicacions (veig que ja estas recuperant les consignes del "socialisme" anti-metròpoli del del teu país).

Novament l'enhorabona pel teu gran nebot nouvingut. Confie en que recopiles totes i cada una de les experiències i que me les transmets com a consell. D'aquesta manera podrem compartir en breu l'experiència de ser tios tots dos.

El tema de la teua readaptació veig (per tot el que em vas dient) que no discorre tan ràpidament com tu esperaves. No és senzill, i comprenc que a estes alçades del calendari et coste de trobar treball. Només et queda armar-te de paciència i tractar d'ocupar el teu temps amb activitats que eviten que estigues tot el dia pensant. És normal que estranyes Barcelona, els anys viscuts ací, a nosaltres i a tot el que envoltava aquells dies que ara perceps com feliços. Tracta de fer-te forta i pensa que no mereix la pena escalfar-se massa el cap, la possibilitat de tornar a Europa sempre estarà present i accessible.

Per a aplacar la teua nostàlgia tanguera (defecte de fàbrica del genotip porteño) et puc dir que no trobaràs, en el cas que tornares, cap novetat interessant. Si més no al contrari, Barcelona cada dia és més inhòspita. La crisi era l'excusa que esperava aquesta ciutat per fer-ho tot una mica més dificultós. Els preus continent pujant, la vida continua abaratint-se, l'amabilitat, ja saps, mai serà la virtut d'aquestes terres i, a més a més, l'hivern aquest any ha començat amb una ferocitat inédita per a la tardor.

Carmela, Santi, Paola, Rayito, tots en la mateixa línia. Jo una mica més arruïnat per les despeses del trasllat al Colomar. Aquesta setmana miraré d'organitzar una xicoteta crémallère i serà el moment en que faré les fotos que t'havia promés. Te les enviaré, per a que veges com de presentable ha quedat el meu nou cau.

I poca cosa més. Ja saps, vaig fent. En tot cas estem en contacte. I ja saps, si no aconsegueixes exorcitzar tot el tango que portes dins agafa un teclat i escriu-nos novament. Malgrat la distància sempre estarem prop.

Cuidat i no faces res que jo no faria.
T'extranye molt.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...