dijous, 2 d’octubre de 2008

La Tornada/La Partida

-Ens endinsàvem silenciosos sobre una Barcelona crepuscular. No vam dir ni un mot en tot el camí que ens allunyava de l'aeroport. Anava de paquet en la moto de Carmela i mirant de no plorar més vaig tancar els ulls. El trajecte em va semblar una interminable caiguda, una eterna precipitació vers el buit absolut, vers la fosca rigidesa d'una ciutat sense la teua veu ressacosa.

Mentrestant, dins d'una terminal blava, executaves la dolorosa tornada. Uns avions que et portarien cap a una nova primavera, tot fugint d'aquesta tardor que s'apuntala sobre un estiu que mai va existir.


2 comentaris:

Celeste ha dit...

Como q el verano mai va existir???? El invierno resiste en Baires, como el nudito en mi estómago.....

#M# ha dit...

El verano pasó tan rápido que apenas nos pudimos dar cuenta. Un tren que no paró lo suficiente en nuestra estación, Pandémica.

Fue culpa del miedo a los 'adiós' y de la irremediable cuenta atrás.

Te extrañamos.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...