dijous, 23 d’octubre de 2008

La Paperassa de Fuster

-Ahir vaig anar a fer-me una copa de cava en honor a Joan Fuster. L'excusa? L'Istitut d'Estudis Catalans inaugurava una exposició sobre els arxius personals de l'assagista de Sueca. Una tímida--i reduïda-- recopilació del material que es va poder veure a la Nau de la Universitat de València entre gener i març de 2006. Després d'haver recorregut ajuntaments i cases de cultura diverses, l'expo arriba finalment a la capital del Principat. El material havia de passar per Barcelona, va expressar en termes d'imperatiu categòric l'il·lustre senyor President de l'IEC, Salvador Giner (els més puristes dels xovinisme poden pronunciar el cognom apitxant com si es tractara d'un president de diputació de "lo Regne"). I ací està la paperassa, ben presentadeta en unes vitrines molt llustroses, que reuneixen per a l'ocasió les més dignes i cultes epístoles intercanviades amb personatges de la mida de Josep Pla i, quasi al costat, els retalls més banals de la vida personal de l'autor. Tot plegat, el material ens ajuda a fer-nos una idea de l'esperit fusterià, de les seues manies i de les seues preocupacions, però, sobretot, rememora una època concreta de la història recent del País Valencià, de la qual Fuster és un (per no dir "el") pilar principal.

Coincidint en el temps, i sense aparentment cap relació, el diari La Vanguardia publicava ahir un interesantíssim número especial del suplement Cultura|s dedicat a "València" (tot i que pretenien amb aquest terme capitalitzar al País Valencià sencer). Entre algunes poc rigoroses columnes i d'altres molt tresullades (pense en l'anàlisi estrictament monetari que fa Llàtzer Moix en referència a l'arquitectura valenciana), es colava una interessant article: "¿Qué queda de Joan Fuster?". Un plantejament simple, 14 personalitats de diferents àmbits de la societat valenciana contesten quina va ser la intervenció més fonamental de Fuster en el debat valencià i quines són les pervivències d'aquelles aportacions. En la seua majoria, entrevistats com Joan F. Mira, Antoni Furió o Joan Romero coincideixen en afirmar que Fuster va posar sobre la taula la Qüestió nacional valenciana, que fins a aquell moment ningú s'havia atrevit a formular. De cara a respondre la segona pregunta no hi ha tantes coincidències.

Tal i com es va subratllar ahir en la presentació, la publicació el 1962 de Nosaltres els valencians va ser un dels fets més significatius de la cultura pròpia des de la desfeta d'Almansa. Fuster argumentava humilment que no era tasca seua fer aquell assaig, sinó que era més bé un encàrrec per a sociòlegs, historiadors i altres científics. Com que ningú es va posar, fou ell mateix l'autoencarregat, convertint-se per a la posteritat en l'escriptor d'una bíblia política (amb tots els inconvenients que allò comporta). Les teories i plantejaments que en l'obra s'esposen van ser el millor revulsiu per a una societat que llavors patia una greu malaltia vírica. Però aquell virus (franquista, rural i endèmic) ha mutat després de 46 anys, i la realitat del País Valencià actual s'assembla poc o res a aquella dels seixanta. Cert és que les conclusions de l'argumentació històrica encara continuen d'actualitat. Malgrat tot, les tesis que es defenien han demostrat (es pot dir amb la boca petita o a viva veu) tenir nul·la o escassa penetració al teixit social i polític valencià (tret d'ambients exquisidament catalano-intel·lectuals).

Fuster va reconèixer, trenta anys després de la publicació, que potser calia refer o dir d'altra manera tot el que Nosaltres plantejava. S'havien perdut moltes batalles amb l'edificació de l'actual Democràcia, i encara quedaven moltes altres escabetxines que Fuster ja no veuria després de la seua mort el 1992. De cara al segle XXI, els valencians ens hem de replantejar moltes coses, entre elles tot el que Fuster va suposar per nosaltres. Però hem d'avançar i calen nous estris. Algú s'anima a escriure un assaig?


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...