diumenge, 14 de setembre de 2008

Màniga Llarga

-Despertars. Tinc un llit molt petit, tot i que la major part de les nits em sembla enorme, descomunal. El matalàs feble, el coixí no és ni tou ni consistent. Ja fa vora un any que pense: he de canviar el llit, he de comprar llençols, un coixí nou. En tot este temps no ho he fet. Tot, tot sembla provisional, com si encara acabés d'arribar i patira la desorientació del nouvingut. Vull un nou pis, m'agradaria viure sol, desitge una habitació més gran on ficar un llit enorme per perdre'm i perdre-les a elles i després, en mig de la nit, buscar el seu cos nu perquè em done calor. Sembla que Barcelona m'arrossega, i jo em deixe fer, com si tinguera l'ànima gastada.

Calor. Hi ha el moment de la passió. De les ungles contra la carn. Dels besos que són al mateix temps mossos. La suor, llavors, porta el gust del sofre, com si transpiréssim l'infern quotidià en cada orgasme. Després, amb la quietud, m'acostaré i dormirem arrapats. A les sis del matí, quan la mort estiga més a prop, t'agafaré fortament. Tu, sense despertar-te, emetràs un sospir, un gemec, al sentir que els meus braços t'estrenyen amb fruïció.

Cercles. Ara que setembre ens espenta cap a una tardor que no anhelem, ara que la platja es vesteix lentament de vesprada d'hivern, ara és temps de tornar a les mantes, de tancar les finestres i dir els adéus pertinents als amors d'estiu. Aquests mesos, si algú em busca, estaré en la barra d'aquells bars. Copa o birra. Només vull dormir amb tu. Recorda, cada cop que tanquem els ulls la mort s'acosta, fa un passet.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...