dijous, 11 de setembre de 2008

Les Nits que ens Queden (o el compte enrere)

-La fulgor del vodka-red bull (més conegut com tio Santi) no serà hui prova de clarividència, ni tan sols vestigi de ritual, només un remei en contra de la covardia, de la por als adéus o a qualsevol paraula que sone a retòrica sentimental. Estic segur que és més fàcil fugir cap a un segon estiu que suportar un altre trist hivern de portes de metro que es tanquen, d'escales que no pugen, de botelles buides i diumenges de ressaca.

Sembla que ja he desfet la barrera del paper en blanc i em dirigisc cap a un punt d'incertesa argumental.

Posicionem, llavors, un rere l'altre, cadascun dels pensaments que s'han trencat al llarg d'aquest any. Són una mínima part de tot allò que planifiquem entre dilluns i divendres. Després, ja ho sabeu, el Raval ha covat els moments més foscos, que són també els més alegres. Però no és encara el moment de parlar de records, car és massa prompte, massa d'hora. Per ara és millor no pensar en el blau dels aeroports.

Si voleu podem imaginar que un oceà és una distància petita.

1 comentari:

Sus ha dit...

Hola Manu! Gràcies al teu comentari jo he trovat el teu epistolari blau :)

La veritat és que va ser molt curiós que ens trovarem dilluns al cocktail aquell. A mí també em va fer molta il-lusió. Una cara coneguda en un lloc com aquell és més que agradable. Va ser curt i com no som conformistes, podem pendre un café, allà o ací, un dia d'estos.

Em vas veure, supose, animada, pero realment estic en un moment que jo he bautizat com "on hiatus" (s'utilitza també com a eufemisme de desocupació) i no m'agrada gaire.

Jo tinc el paper en blanc i la incertesa argumental. Ah, i el blau de l'aeroport massa llunyà...

Vaig a donar una volta per el teu espai.

Un abraç!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...