dilluns, 14 de juliol de 2008

Les Epístoles de Terra Santa: Dia 7

-Estas com una cabra! És el primer pensament que em ve al cap només despertar-me. Em trobe al punt més baix de la terra, la Mar Morta. Davant de mi, el sol surt per les veïnes muntanyes de Jordània. L'escena està presidida per les blanquinoses aigües d'aquesta mar tan estranya, i pel seu paisatge sec i desèrtic. He arribat ací gràcies al meu nou amic, el Fiat Panda Groc que he llogat i al què he batejat amb el malnom de Minipimer, degut a que compare el seu "potent" motor amb el d'una batedora. He fet nit dins del cotxe, i ara m'acabe de despertar envoltat de corbs i coloms.

Després de perdre'm dues o tres vegades per les carreteres d'Israel, vaig aconseguir enfilar la via correcta. El camí que uneix Jerusalem i la Mar Morta és un itinerari espectacular. Si la ciutat es troba a 760 metres d'altura, envoltada d'un paisatge verd i muntanyós, el llac salat se situa a 416 metres per davall del nivell de la mar envoltat pel desert de Judea. Però la distància que els separa és només de 35 quilòmetres. Una pendent de vertigen, un canvi radical de clima i de paisatge. La calor i la humitat són brutals aquí baix. Pel camí m'he creuat fins i tot algú grup de nòmades que viu al desert, amb els seus respectius camells.

Giuliano, el company italià dels primers dies a Jerusalem, em va donar el nom i un telèfon de la casa d'hostes on ell viu. És cap allà que em dirigisc. Però malgrat ser un espai tan petit i despoblat, sembla que a la Mar Morta ningú coneix el lloc al qual he d'anar. Estic perdut i desorientat.

Si el món té un cul, segurament serà la Mar Morta. I jo sóc ací sense saber ben bé on vaig. Estic boig.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...