dissabte, 12 de juliol de 2008

Les Epístoles de Terra Santa: Dia 5

-Assaborisc les últimes hores de la meua estada en Jerusalem fent una llarga passejada. Primer, un complet recorregut per barri hebreu de la ciutat vella. Llueixen els increïbles contrastos que existeixen entre els moderns habitatges i infraestructures dels jueus i els miserables carrers àrabs contigus. Una imatge: un grup de joves amb edats calcule que al voltant dels 18 anys, es reuneix al parc. Un d'ells, perfectament vestit amb les gales del dia de festa, parla amb una noia. Penjat del muscle porta un fusell d'assalt. Sembla una escena quotidiana.

Més tard, visite també els espais que em faltaven de la part oest, la més nova. Veig el nou pont que Calatrava esta construint i que, com sempre, ha generat molta polèmica. Segons els detractors és una construcció massa moderna per a una ciutat com Jerusalem. A mi m'agrada, com quasi tot el què fa el paisà. Un dia he de fer un post parlant de la seua obra. No m'agraden tant el edificis governamentals de l'Estat d'Israel. Una barreja estranya entre socialisme, minimalisme, tocs clàssics i un pessic de zen. El mes destacable, el Ksnesset o Parlament, una aposta arquitectònica arriscada per esdevenir símbol de l'Estat.

Els carrers de la vesprada del sabath estan deserts. No es veu gairebé ningú. Com que porte la música posada i per tant estic contradient la llei ortodoxa de no fer servir aparells elèctrics en el dia sagrat, algú m'ha llança un parell de glaçons de gel. No li he donat més importància.

Desprès, de tornada al centre, he decidit parar a descansar prop de l'Ajuntament, encara en la part nova de la ciutat. He aprofitat el moment per fer una comunió a tres bandes entre Bach, el meu Ipod i jo. Als pocs minuts se m'ha acostat un jueu ultra-ortodox de mitjana edat. Lluint un barret enorme i fent servir unes exquisides maneres m'ha dit senyalant l'aparell de musica pecador:

-Disculpe gentil senyor, no sap que és sabath?

I jo, que generalment em dic pacific, he descobert que no ho sóc tant quan tinc els peus ferits de caminar i em trenquen el moment Bach. Fent servir les seues mateixes embafoses maneres li he respost amb un anglés que semblava assajat:

-Disculpe senyor, jo com que no tinc Déu i soc un home lliure no tinc por de cap càstic diví.

El pobre jaredim (que traduït del hebreu vol dir "el que tem a Déu") s'ha posat blanc i ha fugit ràpidament sense dir res. Crec que li he ferit els sentiments.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...