dijous, 10 de juliol de 2008

Les Epístoles de Terra Santa: Dia 3

-Els cants del muetzí vora les quatre del mati em tornen a despertar. Mig adormit, entre somnis, el seu lament m'embriaga fins fer-me particip d'un món que no arribe a comprendre, que se m'escapa.

A les huit en punt del matí, Sergi i jo esperem a la Porta Nova de Jerusalem el transport que ens ha d'apropar als Territoris ocupats. Hem contractat un tour guiat per la zona sud de la Palestina ocupada. Per arribar-hi, agafem un mini-bus on entren el conductor i 8 persones. En acompanyen dos australians joves, un parell de funcionaris noruecs i una parella de periodistes estadounidencs: A ella li diuen Aly i treballa a Massachusetts, a ell Tim i ocupa un càrrec a la corresponsalia de Hong Kong del Times.

Passem sense problemes el control militar que hi ha a la carretera de Betlem. Al travessar la frontera tenim el primer contacte amb el Mur de separació que construeix el Govern israelià. Sembla un paisatge d'altres temps, una imatge que esgarrifa. Les posicions militars són estrictes i ben armades (ací tothom porta unes enormes metralletes M16), i els controls estan dissenyats per intimidar d'allò més (garites, formigó, càmeres, filferro, torretes). Llargues cues de palestins esperen per passar a peu la frontera, un bus els transportarà a Jerusalem, que és troba a escassos dos quilòmetres. Els esperen els seus treballs i la seua misèria quotidiana, a la qual han d'afegir tot el temps que han de perdre cada dia amb els estúpids tràmits del Mur de separació.

En arribar a Betlem, canviem de guia i de vehicle. Samer Kokaly ens rep i ens explica per damunt la dinàmica del tour. Samer és un Cristià vell dels molts que habiten a la zona de Betlem. El seu malestar amb l'Estat d'Israel li ve provocat pel nombre d'abusos que ell i la seua família han patit al llarg dels anys, simplement per ésser un habitant dels territoris ocupats. Sembla que per raons polítiques no pot accedir a Jerusalem i és per això que ens espera a Betlem. El canvi també afecta el vehicle: un nou mini-bus amb matrícula verda serà positiu per a facilitar un trajecte sense tensió.

Comencem la marxa, el guia des del primer moment deixa entreveure clarament la seva postura encontra de l'ocupació i els mètodes de l'exèrcit israelià. Per la ruta ens va mostrant les posicions fortificades militars, que són nombroses, i totes les terres ocupades pels nous assentaments israelians i, per tant, inaccessibles al poble poble palestí. La presencia militar és constant i amenaçadora, posició que contrasta amb el visible subdesenvolupament que pateix la població local. Els pobles, els carrers, les cases, tot es troba ple de banderes, cartells i pintades. Malgrat no poder llegir l'àrab, s'hi percep el malestar.

Prop del nostre primer destí, Hebron, una de les ciutats mes conflictives i poblades de Palestina, un control israelià ha provocat un embós de més de dos quilometres en sentit contrari al nostre. La gent s'ho pren amb resignació. El nostre guia pregunta si ha passat alguna cosa. Un home de mitjana edat li respon que no ho sap, que la situació es repeteix des de fa una setmana. Els dos fan broma dient al mateix temps "raons de seguretat", que sembla ser una frase molt injuriada. El centre d'Hebron és gairebé una zona fantasma. El control militar israelià de determinades zones ocasiona unes situacions força absurdes. Dividit el poble en dues meitats, determinats habitants no poden creuar depèn quins carrers. L'exemple més clar es la la Tomba dels Patriarques, una mesquita/sinagoga monument sagrat per totes dues religions. L'exercit israelià defèn als 600 jueus que viuen prop d'allà i que cada dia acudeixen a pregar. Per accedir al monument s'han de travessar barris separats, carrers segregats i més de tres controls de seguretat, que inclouen escorcolls, arcs detectors i interrogatori. Camins separats per accedir al mateix lloc d'oració; car les dues religions comparteixen els mateixos referents mitològics. L'únic punt en comú del santuari, la tomba d'Abraham, també es troba dividit en dues meitats. Les parts en conflicte es veuen de lluny, sempre amb una reixa i una pantalla protectora per impedir el contacte de qualsevol tipus.

En sortir, un grapat de xiquets desesperats ens persegueixen per tal que els comprem alguna cosa. Arribats a un punt, es queden drets com claus sense atrevir-se a creuar la frontera invisible que hi ha al mig del carrer. Des d'una torreta, soldats vigilen l'escena amb les seues armes. Seiem a una petita botiga d'un amic del guia. El propietari àrab, amb l'hospitalitat que els caracteritza, ens ofereix cafè i te. La seua historia ens sorprén. Sembla ser l'únic que manté la tenda oberta; la resta de comerços del carrer han tancat per sempre i sobre les portes hi ha pintada l'estrela jueva. Els militars han declarat el carrer zona de pas per a jueus i han obligat als àrabs a buscar una altre habitatge. El botiguer ens comenta que tot i mantenir-se allà no esta autoritzat sortir de sa casa, que nomes ho pot fer per la porta de darrere. S'exposa a ser detingut.

No molt lluny d'allà, un soldat israelià badalla. No deu tenir molt més de 18 anys. Segurament ja porta moltes hores sense fer res. El seu avorriment és ben visible. Mentre mou els braços per desentumir-los la seua metralleta cau al terra i fa un soroll metílic i estrident que nomes coneixia per les pel·lícules. S'afanya en arreplegar-la del terra. Mira al seu voltant amb por. Ningú l'ha vist. No ha passat res.

Mes tard, passejant pel soc de la ciutat, s'hi respira la tensió. En travessar un carreró algú ens llança pedres. Els botiguers, que estan encantats amb els turistes i busquen per tots els mitjans de traure'ns uns shekels, boneguen de valent la canalla responsable, advertint-los que no som jueus. La major part de les tendes estan tancades, quasi tots els botiguers han marxat. El soc àrab esta protegit per una tela metàlica per tal que els jueus ultra-ortodoxos no llacen pedres o altres objectes. Quan encara no hem arribat a la meitat del nostre recorregut per la ciutat, una patrulla de soldats de l'exèrcit israelià es creua amb nosaltres. Com a mesura de protecció un dels soldats de la patrulla no deixa mai d'apuntar-nos amb la seua M16. Un cop marxats els militars, el guia decideix suspendre la visita a la ciutat. Ha estat parlant per telefon i li han recomanat fer-ho. No seria el primer cop que es queda atrapat a Hebron amb un dels seus grups per culpa dels combats. De tota manera, ja hem vist suficient.

Següent parada: el camp de refugiats de Deheisheh, que es troba sota protecció de l'ONU. Parlem amb refugiats i cooperants, ens conten les seves histories, la vida diària d'un lloc com aquest: ens relaten els durs anys en els quals el camp es trobava tancat i custodiat per l'exèrcit, comptant només amb l'ajut de la creu roja. Una dura situació davant la qual no es por ser imparcial. Més tard dinem tots junts menjar típic de la zona. Per baixar l'àpat fem una passejada pels carres del camp. Després d'haver vist fotografies antigues dels anys 60, la situació sembla haver millorat una mica als últims temps en matèria d'infraestructures i sobretot en llibertat. Malgrat tot, la gent que habita aquelles cases són desplaçats de guerra. Molts d'ells encara guarden les claus de les cases que un dia van deixar i que probablement mai tornen a veure.

La darrera parada del tour és l'Església de la Nativitat de Betlem, el lloc on diuen que Crist va nàixer. L'edifici, com tants altres monuments de Terra Santa, es troba dividit entre confessions cristianes: ortodoxos grecs, armenis i catòlics romans. Particularment interessant és la historia del setge que va patir el santuari el 2006, quan uns 200 palestins no van tenir mes remei que amagar-se en l'església davant una violenta incursió de l'exercit israelià en la ciutat. Un exemple massa proper que testimonia la vigència d'aquest conflicte.

Un cop regressats a Jerusalem, malgrat el cansament acumulat, aprofitem per sortir de copes. El dijous és el millor dia per fer-ho en aquest país. La part nova de la Jerusalem jueva, ja fora de la barreja de la ciutat antiga, és com qualsevol altra ciutat occidental dels nostres dies. Restaurants asiàtics, discos lounge, cerveseries a la carta, dissenys mínimal, djs de totes les tendències. Els jerosolimitans, barrejats amb un gran nombre de turistes nord-americans, viuen la nit d'una manera fresca i despreocupada. Ningú no vol sentir parlar del que ocorre a l'altra bada del mur. Si se t'acut de preguntar, et guanyaràs el rebuig i la desconfiança del jovent. Hem vingut a divertir-nos, no?
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...