dilluns, 14 de juliol de 2008

Les Epístoles de Terra Santa: De l'Altre Costat

Antje és el prototip de l'habitant moderna d'Israel. Tot i no haver nascut ací, va arribar ja fa molts anys. Treballa de traductora entre l'hebreu i el seu idioma natal, l'alemany. Té passaport israelià i ha complit un dels cursos preparatoris de l'exercit per tal de defendre's de l'enemic. "Jo també sé disparar" comenta amb una barreja d'orgull i resignació. Estiueja des de fa molts anys a la Mar Morta, i ací l'he trobada. Després de sopar al centre comercial dels Resorts propers, ens proposa unes cerveses al jardí de sa casa. Giuliano i jo acceptem. Quan ja portem una bona estona de conversa, em decidisc a treure tots aquells temes que semblen ser tabú per als ciutadans de l'Estat d'Israel. Ella contesta, no sense adoptar un rictus seriós amb tan espinós tema.

Seguretat
Quan va tenir lloc la primera intifada, jo estudiava a la universitat. Tots els matins agafava un bus per tal d'arribar a la facultat. L'autobús creuava barris àrabs i per tant era una ruta perillosa. Cada dues setmanes, aproximadament, la línia patia un atemptat. Casualment puc contar açò perquè el dia que em tocava a mi vaig arribar tard i no vaig agafar un bus que va explotar. (...) Jo ja sé que no tots els àrabs són terroristes, ni de lluny, però és una reacció totalment humana el girar-se cap al seu seient quan baixa un musulmà per mirar si hi ha una bomba. És un sentiment de supervivència. Jo intente fer-ho amb educació, i per no ofendre ningú espere a que la persona haja baixat del vehicle. Llavors em gire i comprove que no haja deixat cap paquet. Tothom reaccionaria igual.

Armes
Ho trobe totalment normal que tothom compre armes per a la seua defensa personal. No pots confiar en que les forces de seguretat vagen a estar ahí en el moment oportú. (...) El noi que vas veure l'altre dia amb un fusell al parc probablement estava fent el servei militar. Ací dura tres anys, i durant tot eixe temps els nois i les noies han de dur amb ells les seues armes per tal d'entrar en acció en el moment que siguen necessaris, a l'hora que faça falta (...) Jo no recorde mai que haja hagut cap accident, ni que s'haja disparat a algú per error. Açò no són els EUA, ací la gent no compra armes per diversió. Ací la gent les compra per defensar-se d'una amenaça real, quotidiana.

El Mur de separació
Comprenc que resulta un problema social, humanitari, ecològic, paisatgístic i sobretot no aporta cap solució al conflicte, sinó que més aviat al contrari, agreuja les diferencies. De tot això sóc conscient. Però comprenc que hi han determinats bastions del terrorisme dels qual de mica en mica van filtrant-se individus responsables de les accions terroristes. Són les persones que es pretén aturar. Desgraciadament sempre la majoria pateix les conseqüències dels actes d'uns pocs.

Àrabs
El seu problema és social. No parle només dels habitants del West Bank (Territoris ocupats), sino també dels àrabs de l'Estat d'Israel. Pateixen marginació, pobresa, subdesenvolupament. Es treballa per retallar les diferències. Però mentre el conflicte perdure, és molt difícil avançar en aquesta direcció.

Palestina
Són una població sense estat. No poden tenir passaport, no poden construir noves cases, no tenen unes forces de seguretat reals, i damunt les seues autoritats són corruptes i poc eficients. Nosaltres, excepte els més radicals, no som contraris a la creació de l'estat Palestí. Però òbviament açò s'ha de fer garantint unes condicions de seguretat. No es pot consentir la creació d'un estat que automàticament declare la guerra a Israel. Sinó aniríem desfent el camí. L'estat Palestí es crearà quan la pau estiga garantida. Arribats a aquest put no crec que hagi cap problema.

Pau
No serà possible. Almenys en la meua generació. Ens hem creat la imatge de l'enemic. I fan falta molts anys per desfer-la. A més a més, la situació no dóna indicis de millorar, més aviat al contrari, les postures són cada cop més radicals.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...