diumenge, 22 de juny de 2008

Sōnar

-Tot aquell espai, tota aquella gent. Qui són aquests? Madness, els que posen la sintonia a la major part dels anuncis d'electrodomèstics i d'assegurances a la tele. No, no desentonen, simplement cal clarificar el concepte de bastardisme com punt axial de la ideologia, del segell propi d'aquest esdeveniment. Llavors, on està Antònia Font? Toquen a València dissabte, potser. "Qui ets? Sóc el Sōnar"

Estem al festival que és la icona entre les icones de la modernitat musical del país. Òbviament es fa a Barcelona, on si no?. I malauradament és el meu primer cop com assistent, ja que, amb molta mala baba, l'organització sempre fa coincidir les dates de la fita amb els exàmens de juny. Avui serà el meu desflorament. I ballant-ballant, els Pinker Tones van servir per retrobar-la. Entre els quatre pavellons, entre les 23.334 persones, casualment es va produir l'encontre. "No m'ho puc creure" va dir amb els ulls plens d'alegria sincera.

Més tard Justice va ser com una comunió, amb altar i tot. La gent ballava extasiada en mig d'una eucaristia on les hòsties es quantificaven en watts i decibels. Sens dubte, el millor concert del divendres. I si tanta bona música us deixa sense energia i necessiteu benzina de qualsevol tipus, visiteu els banys, l'amagatall ideal per al qual, sorprenentment, no hi havia cua. A les quatre del matí, quan Hercules and Love Affair intentaven reflotar el vaixell, nosaltres levitàvem a 7 metres del linòleum.

Després, la nit més curta de l'any dóna pas a un nou dia radiant. A trenc d'alba, al descobert Sonarpub hi havia organitzat espontàniament un concurs de pupil·les dilatades. Ulleres de sol, botelles d'aigua, xiclets i una felicitat completa, gratuïta i estúpida. La música vora les sis i mitja del matí ha perdut qualsevol tipus de melodia, trobem soroll per soroll. Pierre Henry gaudiria de valent. "Pablo?, no pot ser". M'he trobat amb aquest fosc personatge en els lloc més innombrables d'Europa. Assidu del Pulp dels dimecres parisencs, en tornar a València hem coincidit a llocs que es millor no nomenar per no acabar amb la meua moribunda reputació. Els amics del que ara s'ha convertit en un responsable banquer castellonenc donarien per escriure un bestiari. Si em quede molt temps amb ells potser m'estavellaré.

Ja son les set i mitja del matí, és hora de marxar i continuar amb la música en altra part. Un pis al barri de Sans potser un bon lloc on amagar-se d'aquest sol i d'aquest estiu que ha arribat sobtadament.

Després, camí de casa vora les tres, davall del sol encrespat i amb tota la xafogor del migdia atacant, la seua frase m'aturmenta: "Quan ja no vulgues veure'm, m'ho diras?". Potser és cert, jo sóc el dolent.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...