dijous, 26 de juny de 2008

El Tema de Sempre

-A començaments d'aquesta setmana, una vintena d'intel·lectuals de reconegut prestigi publicaven un manifest on es defensava el castellà com idioma comú del regne d'España, una gran obvietat. Mario Vargas Llosa, Fernando Savater, Alvaro Pombo, Arcadi Espada o Albert Boadella eren algunes de les signatures més rellevants. Presentat a Madrid, el Manifest per una llengua comuna reclama, entre d'altres coses, la defensa del dret a ser educat en castellà o que s'ature l'obligatorietat del coneixement de les dues llengües a l'administració pública. També es demana, entre altres ximpleries, que s'acabe amb la retolació monolingüe als comerços. Casualment, la major part dels promotors de la iniciativa no viu a comunitats amb segona llengua oficial, per la qual cosa em sobta el seu judici i la seua paranoia. El PP, com era d'esperar, s'ha adherit al manifest.

Visc a Catalunya des fa vora nou mesos. Com a valencià, com a bilingüe militant, admire profundament el grau de normalització lingüística assolit per la societat catalana. Òbviament, la situació en certs aspectes és més aviat diglòssia que no pas bilingüisme, i, naturalment, cadascú agrana cap a sa casa a l'hora d'emetre judicis. És ben curiós que mentre els intel·lectuals ataquen des de Madrid la situació catalana, en Catalunya aquests dies s'entaula un debat al voltant de l'obscur futur del mercat editorial en català.

No m'agrada aquest tema, i voldria no haver de parlar d'açò en molt de temps. Si ho faig és perquè aquesta setmana m'he vist immers, en contra de la meua voluntat, en acalorades discussions al voltant d'un suposat problema lingüístic. M'he adonat que bons amics meus madrilenys que m'han vingut a visitar portaven les butxaques plenes d'un irracional i grotesc odi envers una situació que només coneixen pels mitjans o per boca de polítics irresponsables. Per a l'única cosa que serveixen aquestos debats és per generar una discussió que fa la papereta als interessats revifadors d'un conflicte fratricida que no existeix.

Vaig criar-me en un carrer on la meitat dels xiquests parlava valencià i l'altra meitat parlava castellà. Tinc el bilingüisme dolçament impregnat al cervell. Per mi és un gran privilegi el poder-me expressar indiferentment en dues llengües. Em sembla reduccionista i ridícul atacar una situació que intel·lectualment ens aporta tant.

Puntualitzaré però dues coses. La primera: als senyors intel·lectuals els aclariré que mai no he conegut cap espanyol que no parle castellà, ni crec que ho faça en tot el temps que em quede de vida. No comprenc, per tant, la utilitat del manifest. Segon: en cas d'estèril debat, sempre defensaré a David, alies peix petit, front a peix gran Goliat, car aquest últim no necessita cuirassa.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...