dilluns, 19 de maig de 2008

Unknown Rebel

-Unknown Rebel, més conegut com el Rébel, va ser el garito de les nostres nits dolentes. Allí acudíem dos o tres cops per setmana per submergir-nos en la foscor. Entre la parròquia hi havia jugadors de pòquer professionals, disc jokeys techno, addictes al speed, consumidors insaciables de farlopa, camells petits i traficants de droga, talents desaprofitats, algun poeta frustrat, femelles histèriques, borratxos de cor, panxitos hip-hopers, neo-hippies drogats, ravers insaciables, nimfòmanes desesperades, zelosos patològics i violents, un mag que encenia neons amb les mans i feia volar cartes, algun punki perdut, molts artistes frustrats, algunes guiris grosses, un gos amb nom de bisbe, pastillers amb els nervis desfets, xiquets que intentaven semblar majors, algun marica desorientat, alguna bulímica mig despullada, músics sense instrument... crec que mai vaig trobar una puta de servei, o potser sí...

Fa temps, recorde que hi havia un pòster de Superman; més tard van omplir els murs de graffitis no massa elaborats, arribat el moment
però feien el paper dialogant amb les al·lucinacions. La barra llarga ho presidia tot. Unes tauletes baixes amb tamborets folrats omplien el racó més fosc. La pista de ball esperava al bell mig les nits més animades. Completaven el mobiliari un joc de de dards, una maquineta electrònica per jugar al trivial o al solitari i uns projectors que vomitaven imatges dels 80, series japoneses d'animació o alguna pel·li porno. Sempre tot senzill, rudimentari, i la llum molt baixa, penombra penetrant. Els vàters (al fons a la dreta) malgrat la seua brutícia permanent eren una de les parts més concorregudes d'aquell cau, sobretot el de les ties, que s'oferia com un discret amagatall per les practiques adictives. La veïna de dalt ja hi havia ficat diverses denúncies i la policia es passava un cop al mes per expedir sancions exemplificatives.


A l'estiu, el públic baixava considerablement malgrat les quatre tauletes que ficaven a la porta a mode de terrassa; la gent prefereix els bars vora la mar quan arriba la calor insuportable. Els dijous hi punxaven reggae o drum&bass, el divendres techno i els dissabtes un popurri rock-pop-electro combinat de forma grotesca i tosca. Algun dia especial (Sant Joan, aniversaris, falles) s'organitzaven afters d'estranquis que començaven a la sortida del sol i duraven fins migdia. Les birres estaven una mica aigualides, els gots de tub quasi sempre bruts i a l'ambient hi havia una barreja irrespirable de fum de tabac, alcohol i productes de neteja. Abans de tancar, els peus s'apegaven al terra.

Paco i Javi eren els responsables del local. Eren pols oposats: Paco tímid i silenciós, Javi obert i histriònic. Van triar el nom d'Unknown Rebel en honor al rebel desconegut que es va apostar davant dels tancs a la plaça de Tiananmen armat amb dues bosses de la compra. Així ho recordava una de les pintades centrals del bar. Recorde la frase que vaig dir la primera nit que Paola i jo xafarem el bar: es nota que un bar és bo quan el cambrer va més borratxo que els clients. Aquella nit Javi regalava xupitos d'absenta casera feta per ell mateix mentre el mag feia el clàssic truc d'encendre neons amb les mans. Em va fer gràcia que serviren els pis-plays a l'alcoiana (sense gel i amb una part de café-licor per cada part de coca-cola).


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...