dimarts, 20 de maig de 2008

Unknown Epistle

-Ningú no volia parlar del tema. Era com si l'intent de suïcidi de Paco mai haguera existit. Més de cent punts de sutura al coll, tot va passar al Rébel. Informadors de tercera mà van parlar de pastilles, de ganivets, de bassals de sang, de causes, de culpables; tot molt difús, tot molt per damunt.

No fingiré que érem grans amics, perquè no ho érem. La nostra conversa mai no va passar del posa'm un plis-plai. Era aquella part silenciosa del Rébel, sempre assegut al cantó, darrere de la barra, amb un got a la mà. Recorde que un cop vaig arribar a vore la Llibertat als seus ulls. Va ser una nit, a una d'aquelles timbes de pòquer il·legals que feien durant 14 hores seguides. Llavors em va semblar diferent, li brillaven les pupil·les. Potser perquè anava guanyant i hi havien milers d'euros en joc, potser per la cocaïna. No ho sé, escric sense saber.

Vaig baixar a València per tractar d'acabar amb una època, per mirar de matar aquesta nostàlgia que no vol deixar-me. Darrerament sovintegen les trucades de veus que són com udols de portes mig obertes, de rondalles sense final possible. Vaig marxar, potser, abans d'hora, abans que el tren s'estavellara, i València es va quedar com un cadell de gos abandonat a vorera, ploriquegen dins del meu cap els seus records, fins i tot els seus perfums.

Allà baix, tot continuava com si no haguera passat res. Estàtics, grollerament aturats, romania cadascú al seu lloc de sempre amb els quotidians posats d'indiferència. Reconec el meu grau de mesquinesa, de tafaneria, de voler trobar en els altres respostes per a preguntes que només em formule jo. Vaig descobrir que les coses no canvien de la nit al dia, que tothom ha d'afrontar una batalla diària amb si mateix. No vaig trobar la paraula fi escrita enlloc. Si de cas, vaig trobar cossos més estropellats, pols i brutícia a llocs que abans relluïen. Un univers inamovible i cada cop més gris. La humitat de València tot ho rovella, tot.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...