dilluns, 14 d’abril de 2008

Carles Santos

-La llegenda diu que té tants coloms blancs i negres com tecles té el piano, que acostuma a composar de nit conduint entre Vinaròs i Barcelona i que algun cop s’ha endinsat mar enllà amb el seu piano per oferir concerts als llagostins, entre altres històries encara més fosques. Iconoclasta, anticlerical, eclèctic i sempre sorprenent dins la seua faceta artística, Carles Santos és un personatge humil cara a cara. Pantux i d’ulls eixits, mira per damunt de les ulleres amb el cap inclinat i un posat d’interés. Desarranjat, de formes més aviat deixades, es podria adaptar al tòpic del geni llunàtic. Vesteix senzill (taronges, marrons, cinturó nugat alt, abric roig de mercadet, calçat de diumenge, complements del xino), el seu equipatge cap a dues bosses de plàstic, una de la FNAC i l’altra del Caprabo. Camina amb aire pensatiu i banyabaix, sense prestar atenció a l’entorn. Sembla sempre rumiar alguna cosa.

De seguida s'endevina que és music. Té aquella forma característica de canturrejar notes mentre repassa partitures de memòria. Als corredors del teatre tothom el saluda i el seu equip l'idolatra, s'hi percep un aura d'estima al seu voltant. Al tracte no interposa cap tipus vanitat altívola. Quan comença l'interrogatori es mostra atent, però al poc temps es veu que va perdent l'interés; és un home d'acció i no li agrada justificar-se. Quan ja li he tret tota la informació que necessitava pel reportatge faig un gir per tractar de mantenir-lo uns minuts més. Recorde una pregunta feta per ell mateix a un dels seus textos "Els valencians podem ser també avantguarda?" De sobte es capgira, i per un moment sembla respondre amb passió: "Al valencians se’ls ha de fer una vasectomia i que no crien en dos segles!". Apague la la gravadora per que estiga més còmode i comencem a parlar del País Valencià, de les causes i de les raons, de la censura i de l'autocensura, dels exilis i dels desaprofitaments. Tot i que confessa pertànyer a Barcelona, "treballe ací des de sempre", el seu cor es manté fidel als orígens. Fins i tot, al punt de comparar tarannàs, es permet qualificar de moixos als catalans. Però Santos tampoc no es casa amb ningú, i com a senyor il·lustrat renega de pàtries i símbols nacionals; tot és món Vinaròs enllà.

La llarga conversa que vindria després va descobrir un home enèrgic, incisiu, passional, bon orador i bon escoltador. Un home que des de la saviesa i el virtuosisme es mostra obert i dialogant. Un exemple a seguir sense cap dubte, tant per la gosadia com per la la disciplina que ha mantingut dins del seu treball. "Adéu mestre" li dic. "Es tornarem a veure al món de la faràndula" em respon.



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...