dissabte, 19 d’abril de 2008

El Joc de les Mirades

Aguantar la mirada és un exercici difícil. Tot comença quan tens aquella sensació estranya, una percepció que no saps d'on ve, un curiós pressentiment que t'obliga a girar-te i de sobte allí ho trobes, uns ulls que et miren fixament. La meua primera reacció instintiva ha estat sempre apartar la mirada, sóc un poc tímid per a certes coses. Però últimament he deixat de fer-ho, ja no aparte la mirada. Aquesta última setmana, el meu joc favorit dels viatges al metro ha estat aguantar la mirada.


***

Dissabte de sol. He sortit del llit quan passaven 17 minuts del migdia, per un cop, sense ressaca. M'he dedicat una estona a posar ordre a la discoteca digital del meu nou Mac, sobretot als meus nous discos. Entre les noves joies descarregades il·legalment està el nou disc de Portishead, que té uns quants temazos excel·lents i una atmosfera de viatge nocturn per carretera estadounidenca. Abans d'eixir de casa, he repassat els portals de notícies i he desdejunat mirant-me el Qwerty. Al quiosc m'esperaven totes les revistes d'abril que encara no havia comprat. M'he assegut a un banc del parc de la plaça de Joanic i m'he dedicat a llegir una llarga estona. Feia temps que no em podia permetre una estona de relax per gaudir de la lectura i del dolce fare niente; ho necessitava. M'acompanyaven, entre altres, la Benzina, el Cahiers du Cinema i una petita joia que vaig trobar a la FNAC, el llibre complet Agenda de José Hierro. Mentrestant, al voltant del meu banc, el coloms mascles tractaven de seduir a les femelles amb el seu pit unflat i l'altivesa del seu amanyac.

He tornat a casa cap mitja vesprada, amb un pot de llentilles a la butxaca. He dinat i m'he posat a escriure. No sabia què contar, però tenia ganes d'escriure. He recordat una notícia que volia comentar i arxivar. M'he posat a llegir-la però no he sigut capaç d'afegir-hi res. Ja parlava ella tota sola:

"El Periodico.cat
Detingut a Múrcia quan deambulava amb el cap de la seva mare després de presumptament haver-la decapitat
EUROPA PRESS
MÚRCIA
Efectius de la Guàrdia Civil han detingut avui un individu, de qui no ha transcendit la identitat, quan deambulava per la plaça de l'Ajuntament de Santomera (Múrcia) amb el cap de la seva mare embolicat en un drap sota el braç després d'haver-la presumptament decapitat, segons han informat fonts del Centre de Coordinació d'Emergències i del Consistori.
El telèfon únic d'Emergències 112 ha rebut la trucada d'un veí a les 21.25 hores alertant de la presència de l'home passejant per la plaça amb sang a les mans i el cap embolicat amb un drap.

Al lloc hi han anat immediatament efectius de la Policia Local del municipi --la comissaria està ubicada davant de la plaça--, que han aconseguit interceptar l'individu i han confirmat que segons sembla havia tallat el cap a la seva mare, que regentava un dels estancs del municipi.

***

Anava distret, donant-li forma a mental al paràgraf d'un reportatge; portava un llibre de Brossa a les mans. Va ser dimarts o dimecres, no ho recorde amb exactitud, però va ser un dels dies que plovia d'aquesta setmana. Anava jo al metro, línia roja arribant a Universitat. De sobte aquella sensació. Quan vaig alçar el cap una dona bruna, d'uns trenta anys i escaig, em mirava fixament. La meua primera reacció, quasi instintiva, va ser baixar el cap novament cap al llibre. Malament, havia perdut el primer punt del joc que jo mateix havia inventat. Acte seguit, amb orgull, vaig tornar a pujar la mirada. Els seus ulls negres encara m'observaven a escassos dos metres de distancia, entre els caps de la gent. Era guapa, d'una bellesa serena, ben vestida amb roba cenyida que marcava un cos petit, esvelt i robust. El nostre enfrontament va ser llarg. Serien 20, 30, 40 segons a tot estirar, però va semblar un instant etern. La seva expressió barrejava seguretat, orgull i seducció i el seu posat de femme fatal intimidava d'allò més. Jo intentava posar a meua millor mirada, tractant d'implicar tot el desvergonyiment que em caracteritza. Una dura gesta que finalment vaig guanyar; va ser ella qui va apartar la mirada. El seus ulls van fugir dels meus, passant a mirar a la foscor que hi ha més enllà dels vidres del metro. Tota la seua altivesa es va transformar en la inseguretat tímida d'una xiqueta. Fins i tot em va semblar molt més jove després d'haver-la derrotat. Quan va arribar la meua parada, vaig passar pel seu costat per agafar el meu premi. Vaig acostar-li el nas a uns 20 centímetres del seu coll i vaig fer una fonda ensumada. Ella em mirava de gaidó, mig vergonyosa mig còmplice. La seua olor era una combinació entre vodka i gespa acabada de tallar.

1 comentari:

Ana ha dit...

Ese alcoiano lejos de su tierra en Sant Jordi! Que te sea leve guapetón y que lo lleves lo mejor posible, ármate de cerol hasta las cejas y rezale a la bandera alcoiana para pasar este mal trago!
Muchos besos

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...