dimarts, 25 de març de 2008

Estacions de Pas

Abans d'arribar a l'Estació del Nord faig unes trucades. Passaré dues hores a València fent el transbordament entre el tren d'Alcoi i el de Barcelona i vull aprofitar el temps per retrobar algú. Un parell de negatives em servixen per comprovar la rapidesa amb què certs lligams es desfan. Quan ja em pensava que passaria dues hores i mitja de solitària lectura, rep una telefonada.

Mentre arriba la meua cita, faig temps escoltant música davall d'un tímid sol de final d'hivern. De sobte se m'acosta un home i comença a parlar-me sense que jo l'escolte. Al llevar-me els cascos, Juan Carlos ja havia començat la història de la seua vida. Agafe el fil tot just amb les paraules: "visc al carrer". Primer pense que em vol demanar diners, quan comprove que només vol conversa pare atenció a la seua narració. Té els cabells rapats i el rostre desfet, potser pel fred o per alguna malaltia ja passada. No deu arribar als quaranta, però aparenta molts més. Va ben vestit, una mica desconjuntat, però no brut. M'explica que la dona el va deixar, que els seus fils no volen saber res d'ell. Tot i que és natural de Quart de Poblet, ara s'ha traslladat a València confiant que els servicis socials de la capital l'ajudaran a refer la seua vida lluny del perill de les amistats de sempre. "Tens família?", em pregunta. "Sí", conteste. M'explica que ell no, que sa mare el va abandonar quan només tenia dos anys. L'ha vist un parell de cops, però no en vol saber res de qui el va abandonar. Quan va sortir de l'orfenat, la seua vida ja no anava gens encaminada. "És molt difícil construir-te un futur quan estàs sol al món i no tens ni el més mínim suport", diu amb recança a la veu. La seua dona era gairebé una xiqueta quan es va quedar prenyada. Després de "moltes coses", el va abandonar, i malgrat que la va denunciar per abandonar la llar, ella va acabar obtenint la custodia dels fills. "Les dones sempre tenen la raó", diu abans de començar un llarg discurs sobre la protecció jurídica femenina. Quan comença a ensenyar-me papers de denuncies, amablement m'acomiade, ha arribat la meua cita. Abans de marxar, li regale els meus auriculars, no em funcionen bé i diu que ell els pot reparar.

La seua sonora rialla... No havia tingut notícies d'ella des de la meua partida vers Barcelona. Allò nostre va ser curt, momentani, ocasional. Però tanmateix, intens. Certa mirada, algunes carícies, certes paraules que es queden gravades a foc al record. Em conta que no té diners, que ara viu amb els seus pares, que va tenir greus problemes, que tantes vegades va xafar els límits que ara no pot desfer-se'n de les conseqüències: "Se me'n va l'olla. Ja saps. He hagut de fugir. Estic amb psiquiatres, amb pastilles. Tot ixe rollo. M'agafen depressions molt fortes. Necessite refer-me i trobar un sentit a tot açò". Conforme avança la conversa anem apropant-se. Es nota certa necessitat de contacte físic. Massa solitud. De camí de tornada a l'estació em demana, "et molesta que t'agafe?", "No, clar", conteste. Em passa la mà per la cintura, jo faig el mateix. El capvespre ha pintat de fúcsia tots els núvols que recauen a ponent. 19:30, el tren va a sortir. A l'hora d'acomiadar-se, li encomane amb cert to paternalista "cuida't!". Ella em respon amb un somriure i tot seguit afegeix "Espere vore't prompte".

Brecht, Cucarella i més tard una profunda becada. Quan desperte ja sóc prop de Barcelona. No recorde que he somniat, però sembla que mentre dormia he trobat algunes respostes.

2 comentaris:

Paola ha dit...

M'ha emocionat moltissim aquest post. M'ha arribat fins allà dins, on nomès arriben els escriptors que més em commouen.
Tu, ja ets un d'ells.

mai ha dit...

no he podido entender todo demasiado bien pero lo que entendi me ha gustado!

Paola tenia razón...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...