divendres, 15 de febrer de 2008

Les Últimes Llunes d'Hivern

Després d'una setmana intensa em trobe al cel mitja lluna empal·lidint els meus somnis de vesprada i divendres. Al despertar no sé ni on sóc. Aleshores m'aferre als meus records immediats: la setmana, el xiulit que desprenen les portes del metro abans de tancar-se, els pesats moviment líquids amb que es mouen les gents lleganyoses pel matí. Un dia i un altre, i després un altre més. Sóc a Barcelona i les coses van a bon ritme.

Dilluns varem perpetrar un sentit homenatge al crític de teatre Gonzalo Pérez de Oleguer amb motiu de la presentació d'un llibre que recull els seus articles publicats a la revista. Va ser una velada emotiva (adjectiu precís) en la qual es van veure el bo i el millor del teatre català. Jo feia el paper del nouvingut, tot i que, de mica en mica, comence a entendre les claus bàsiques del gremi. Queda molt per fer.

Ferrant Torrent ha presentat esta setmana la seua última novel·la. "Dubte que acabe la vida com autor en català" ha afirmat. Visiblement cremat pel panorama, ha malparlat del gremi, de la Fira de Frankfurt, i a soltat unes quantes perles adreçades a polítics i institucions. Fins ara havia sigut l'exemple de què es podia arribar a viure escrivint en català. La seua fatiga és la de la València acorralada, perduda. Trista sort la de la meua terra, i aqueixos núvols grisos que no deixen veure l'horitzó.

Gràcies a El País escolte ara flamenc amb insistència. Em compre els discos d'una col·lecció força interessant. Confie en sortir la crisi musico-intel·lectual que patisc des de fa un parell de mesos. El cinema roman una mica arraconat amb tant de teatre i tanta estrena. Confie posar-me de nou en breu. I en llibres, he tornat a Pla. Llegisc un diari de viatges per la Mediterrània. Sempre és un plaer llegir la seua prosa neta i fluida.

La trista, grisa i miserable empresa estadounidenca per a la qual treballe per les vesprades ha emprés una guerra psicològica per tal de fer fora uns quants treballadors. Fan la vida impossible a aquelles persones que més temps porten dins, són perillosos perquè ja tenen drets i són molt costosos a l'hora d'acomiadar-los. El "bulling" és més senzill. Celeste ho va resumir perfectament: "Què trist açò de treballar per al capitalisme i no poder permetre's el luxe de viure com un burgés". El meu estomac (perdoneu-me l'escatologia) es resenteix de l'operació bikini, i tanta verdura i fibra em té una mica desestructurat intestinalment parlant. Era un bon paràgraf per parlar d'açò.

La nit ha tombat mentre escrivia aquestes línies, el blau cap al tard és ara negra nit d'hivern vell i pansit, que deixa caure els seus últims rams de fred aquesta setmana. Aviat es dissoldrà en una primavera plena d'incògnites.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...