dissabte, 2 de febrer de 2008

Estellés-Ovidi-Ollé

-A molts lloc he llegit aquella frase mítica de Joan Fuster a la qual es definia a Vicent Andrés Estellés com el més gran poeta des d'Ausiàs March. Darrerament, l'he vista escrita a moltes notes reduccionistes acompanyada de la marca "valencià". No sé si Fuster es referia només al territori valencià o a la llengua catalana per complet. En tot cas, no cal afegir res més a este assumpte, ja que el propi Estellés ja ho va deixar clar:

"Em moriré escrivint els millors versos
de l'idioma català en el segle
XX, amb perdó de Rosselló i Salvat,
amb el permís de Pere Quart i Espriu."

Per esbrinar les raons d'aquesta superioritat faria falta un assaig molt llarg que explicara perquè un simple home es capaç d’erigir-se veu, consciència i ànima de tot un poble, a més d'arribar a teixir la crònica poètica perfecta de tot un temps i tota una generació, constituint un pont entre els seus coetanis i les generacions que li hem vingut després. Estellés és un poeta sortit de la humilitat, amb veu autoritzada per parlar del poble i des del poble, perquè ell mateix era poble, el fill del forner. "A Barcelona, la poesia, la feien persones d'una altra mena: individus amb cara de protonotari apostòlic, catedràtics, fills de papà revoltats, oficinistes orgullosos de ser-ne. L'Estellés fa la poesia d'un carrer de València, del «trenet» de València a Burjassot: un residu humà vigorós, que es debat en l'esperança de continuar vivint" ens diu en altre moment d'inspiració Fuster. Són fets diferencials que podrien establir tota una xarxa argumental, però això, com ja he dit, no és l'objectiu d'aquesta reflexió. Destriar el perquè Estellés no està al lloc que es mereix en els llibres de text és endinsar-se en una complexa reflexió al voltant de les sinergies que han estirat la cultura catalana des de la segona meitat del segle XX, unes tan centralistes i altres tan vertebradores. Una bona matèria per l’assaig, però—com ja he dit—no es la meua intenció d'avui.

Jo volia retornar al mestre de mestres perquè aquesta setmana s'ha estrenat a Barcelona una versió escènica d'una de les millors composicions d'Estellés: Coral Romput. Si per a Vargas Llosa el Tirant lo Blanc és la novel·la total; Coral Romput és el poema total; per allò que té de poema (els temes universals de sempre) però també per tot allò que té d'univers personal propi d'un ésser concret i també per tot allò que té de crònica d'un poble, d'un temps i d'unes circumstancies particulars. També per la seua espectacular estructura que en primera instància sembla escriptura automàtica, post-dadaisme, casualitat. Però amaga contingut, o millor dit, amaga el contingut, un tot, un resum o síntesi de la poètica estellesiana i al mateix temps una projecció cap a fora de totes les seues interrogants. Un text increïblement complex i inabastable en la seua magnificència. Enfrontar-se a ell es una tasca no apta per a tots els públics, un gran castell molt difícil d’assetjar.

Només un altre geni, bon coneixedor de la realitat humana al voltant de la qual Estelles creava el seus versos, podia enfrontar-se al text i sortir guanyador. Ovidi Montllor i el seu inseparable Toti Soler van fer una versió discogràfica a l'any 1979 del Coral Romput. Ovidi va aportar els paragrafs que Estellés es resistí a incloure, i va posar-li música, però sobretot va posar-li veu i força, sintetitzant en dues hores la major concentració de bellesa que s'haja vist mai dins d'un disc en llengua catalana. Així, el disc serví per popularitzar el text i per consolidar a l'Ovidi com el gran caçador de poesia que era.

"Primer va ser la vida, després l’ escriptura i només més tard la veu i la música”, Aixi se’ns presenta l’obra teatral. D’aquesta manera, ja podem intuir el què ha fet el seu director, Joan Ollé; intentar seguir l’estela deixada primer per Estellés i després per Ovidi, i tractar de dur la barreja a dalt d’un escenari. Bona jugada, molt ben pensat. Es podia haver passat per alt a Ovidi i anar directament al text. Però no, Ollé reprodueix el disc a l’espectacle, ha copiat la música i fins i tot a fer pujar a l’escenari a Toti Soler per a que torne a interpretar-la. També ha copiat moltes de les separacions i de les solucions que s’havien triat al disc per fer més digerible la fruïció del poema. Com ja he dit, bon intent. Malgrat tot, el resultat general no llueix. La posada en escena és massa estàtica, els actors no arriben al to (pense en Joan Anguera o en Montse Carulla), molts cops per la seua indiferència en front del text i molts altres (la majoria) per un clar error d'una direcció que no sap donar-li el ritme i la força que tan monumental peça requereix. De tota manera, és lloable i admirable la gosadia. Coral Romput és una vaca sagrada molt difícil de torejar. La faena aprova amb nota, clar el text ja ho dóna tot fet.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...