dissabte, 16 de febrer de 2008

Epístola dels Moments de Pedra

-Des d’aquest trist racó de treball, contemple la mar davall d’una pluja taronja de sol de capvespre. I no puc evitar que un pensament s’esmunya vers Llevant, vers Itàlia. No voldria posar-me excessivament retòric una vesprada de dissabte, però tinc mig cor buit i prove d'omplir-lo. Unes notes de piano rellisquen dels cascos i cauen a dintre les meues orelles, i voldria poder expressar tot açò sense caure en l'horterada. Et trobe a faltar. Si jo ja sé que estàs bé, que fas la teua vida, que no es necessitem per fer discórrer la bruta rutina, que podem viure en la distància i lligar-li cintes blaves, i que podem cremar bitllets d’avió per escalfar el racons buits, i tota la resta de la teoria que ja hem assajat altres cops, altres moments d’absència viscuts o més bé arrossegats. Ja ho sé tot, però et trobe a faltar. També sé que aviat tornaràs, i que abans que acabe l’estiu tindré el fulgor verd dels teus ulls alleugerant el pes de tants moments de pedra. Tot això ho sé, tanmateix et trobe a faltar.

Tata, torna aviat.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Esta es la carta que cualquiera sueña con recibir alguna vez, afortunada quien lo haya echo. Que dure mucho tiempo. Yo sigo esperando que alguien algún día me escriba una así, que hable solo de amor.

Paola ha dit...

Entre el momento en que leí esto por primera vez (hace dos días) y hoy, no he encontrado las palabras que me permitan explicar lo mucho que te necesito. Aunque sí que es verdad que ya nos hemos demostrado muchas veces que sabemos seguir juntos en la distancia, no deja de ser difícil la incertidumbre de no saber cuando te voy a volver a ver; pero estoy tranquila, porque sé que dentro de poco, mi manchita del ojo (que ahora llora) estará brillando al sol a tu lado.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...