dijous, 17 de gener de 2008

Epístola Gironina (elegia pel darrer amor)

I

Dis, connais-tu l'irrémissible?
C. Baidelaire

-Era hivern i l'avió s'enlairava per una pista blanca. Abans ja havia abandonat aquella festa obscura amb noies, amb alcohol, amb gent que es despullava. Era hivern i l'avió s'enlairava per una pista blanca. Abans ja havia pres tres autobusos per mirar d'arribar a Beaubeais. Era una nit fosca d'hivern, nevava, i el termòmetre a Châtelet fregava el zero. Recorde que vaig patir por quan l'avió es va enlairar per aquella pista blanca, entremig aquella tempesta de neu.
Després de tot allò, vaig somniar. Ara no sabria dir-te amb què, però sé que vaig somniar. Allà dalt, adormit dins d'aquell taüt de ferro, envoltat de núvols, camí de Girona, vaig somniar. Somniaria distàncies trencades, llençols plens de besos, escalfor humida de sexe; no t'ho sé dir, però vaig somniar. Recorde, això sí, que quan vam aterrar la gent bramava de plaer en veure aquella llum blanca potent, aquell sol tímid d'hivern que regava generosament els camps verds.
Més tard els carrers de Girona m'esperaven. Tu arribaries de vesprada i jo, mentrestant, vaig buscar la pensió. Gairebé no tenia diners; vaig haver de cercar habitació als caus més humils, als indrets miserables d'obrers i divorciats. Vaig trobar aquell atzucac amagat ple de gats i brutícia, aquell hostal mig ruïnós. La mestressa era diligent, una dona a l'antiga amb aquell accent tan tancat. Recorde l'alegria, la il·lusió en contemplar aquell xicotet balcó ple de sol; i el solar que s’alvirava des d'ell, ple d'herba i d’ortigues . Tu arribaries de vesprada i jo, mentrestant, vaig dormir la resta del dia en aquell llit on més tard faríem l'amor.


II

Peut-on illuminere un ciel bourbeux et noir?

Girona ens va acollir generosa, ho recordes? L'Onyar regava quietuds, engrunsava els ànecs riu avall, feia créixer a seues ribes cases de colors i passarel·les de fusta i ferro. Als forns deien "merci" i els voltants del pont de Pedra estaven plens de tendetes; venien arracades i altres coses inútils; crec que vares comprar alguna cosa, un bolset potser. Recorde quan ens vam anar sense pagar d'aquell bar de la Plaça del Vi; i recorde també que després, tot fugint, vam anar a amagar-se a les muralles que hi ha per dalt de la Universitat. Per la nit freqüentàvem bars petits i restaurants amb taboulé i prunes dolces. Hi havia també aquella catedral alta, vella i fosca, i també els carrers perduts, humits i freds del centre històric. Aquella ciutat antiga i minúscula va ser refugi i desconsol, àncora i deriva, nevada muntanya i albufera salina.

III

L’Espérance qui brille aux carreaux de l’Alberge
Est soufflée, est morte à jamais!

Ja no hi havia res a fer, ho deien els teus ulls negres mentre em miraves tota desfeta de rancor. El sexe ens sortia obscur, sobtat, tosc. La roba queia en terra fent un soroll de pedres, els llençols cruixien com petites branques seques. Ja no era l'incendi sinó les seues brutes cendres. Tenies instal·lades a l'alè totes les fredors d'aquell hivern de solitud. Jo també, ho reconec. Jo també vaig patir aquella distancia solidificada en rajoles grises; tota construïda de llàgrimes d’acomiadament, tota teixida de diumenges silenciosos. Ja no hi havia res a fer, ho notàvem, encara que no ho descobriríem fins a molt més tard. Llavors va ser Girona, més tard vindria Eivissa, també Conca, però eixes són altres històries; jo ara vull parlar de les pedres de Girona, i també d'aquella vesprada a Figueres, amb aquell fort vent de tramuntana enduent-se esperances i plans de futur. Són tantes coses a dir, són tantes que m'agradaria poder oblidar-les. Ara però és el moment de narrar-les, de recordar aquella habitació amb llum d'hivern, amb el teu cos nu enfront de l'espill i aquella escalfor de vells radiadors. I de sobte l'adéu, aquell adéu com un vidre travessat a la gola. Una estació de tren, com n’hi ha tantes, un aeroport com qualsevol altre. Un adéu salat i distant, un mal profund, un final possible amb una agonia lenta i destructiva. Tot començaria a Girona, tot s’estavellaria molt després. Res d’importància, un final com hi ha tants; el nostre final.

3 comentaris:

holler ha dit...

Si jo fóra aquella xica que va estar amb tu a Girona, m'haguera desfet al llegir-ho... com ho fa la neu davall un sol radiant... tan radiant com la teua forma d'expresar-te.

Fallarás ha dit...

Pequeñas maravillas como esta narración se agradecen los domingos laborables.

#M# ha dit...

Más se agradece el elogio de un maestro.

Gracias Fallarás, me has alegrado esta tarde laborable de domingo.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...