diumenge, 13 de gener de 2008

El Silenci arreu d'Europa

-Les Variacions Goldberg són una de les millors composicions musicals que mai s’hagen escrit. El comte Hermann Carl von Kayserlingk les va encarregar a Bach en 1742 per superar les molèsties que li causava l’insomni. La peça porta el nom del clavicordista del comte, el qual era l’encarregat d’interpretar els moviments durant les llargues nits que aquell bon senyor passava sense dormir.

Dos cents seixanta-sis anys després, una pianola automatitzada traspassa la substància fílmica i camina tota sola. Carles Santos i Pere Portabella s’han posat d’acord per amussar el mateix gos. Visca el piano (exposició que vaig veure l’any passat a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València) i El silencio antes de Bach (film acabadet d’estrenar), comencen de la mateixa forma, la mateixa pianola que es desplaça tota sola interpretant mecànicament les Variacions Goldberg. Mentre que Carles Santos feia l’objecte presoner d’uns enormes bustos colpejables de Bach tots fet de suro, Portabella comença el seu film amb la mateixa pianola transitant autònomament per les sales buides d’un museu. Ambdós han caigut davall l’embruix del Cantor de Sant Tomàs, els dos pateixen la mateixa malaltia reflexiva.

Quan Europa s’encaminava cap a l’Holocaust, quan Leipzig ja portava escrit a l’ADN la seua devastació durant la II Gerra Mundial, quan el carnisser de Mendelssohn embolicava la carn sangonosa amb les partitures de La Passió segons San Mateu, abans de tot això, abans hi havia el silenci. Després vindria la música. Va ser i era un temps en que els europeus s’entenien gràcies a la música. Mentre els seus pobles s’esquarteraven els uns als altres, mentre esteníem la barbàrie a les colònies, mentre segrestàvem continents per esclavitzar-los o subjugar-los, mentre passava tot això i més, hi havia Bach, o Mozart, o Beethoven, i la música s’estenia com l’únic idioma sota el qual s’entenien el pobles i els tirans. Aquells escrivien en francès, els altres teoritzaven en alemany i els italians cantaven en italià; però tots ells llegien les mateixes partitures. L’arxiduc Francesc Ferran d’Àustria segurament taral·lejava algun clàssic conegut un segon abans d’ésser assassinat. Un poble unit dessota un cel estrelat de rodones, corxeres i semicorxeres. Propose de canviar les estreles de la bandera europea i ficar notes musicals.

Conta Portabella a la seua pel·lícula que un Nadal els nazis van decidir posar música a les presoneres jueves. En sentir les cançons tradicionals, les presoneres van començar a plorar i tot seguit imploraren als captors que aturaren aquella tortura. “La música fa mal” comenta un personatge al film. Segurament, el comte Kayserlingk ja somniava aquestes coses quan es dormia escoltant les Variacions Goldberg.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...