dimecres, 31 de desembre de 2008

Soterrani: El Corcó i la Caparra

-A Rufo no li va donar temps de tenir caparres, va morir quan encara era un cadell. Pelussa i Coco sí que hi van tenir molts cops. Sobretot en primavera i freqüentment darrere de les orelles. Bestioles fastigoses que creixien fins a tornar-se morades d’avarícia. El veí del quart, el pare de Pau, també va tenir una caparra al coll. La va agafar en un càmping i el van haver d’operar per llevar-se-la. Durant tota la infància em va fer por la idea d’anar a estiuejar a un càmping.

Poca constància en les lectures. Perdre el costum d’anar setmanalment al cinema. La crisi musical. Oblidar els cognoms bàsics dels autors de la carrera (Huntington va morir la setmana passada, el dia 24). Les migdiades i la masturbació mecànica. Inseguretat, preguntes respostes que em torne a formular. Darrerament, les faltes, les preposicions, la fe d’errates i la dislèxia a l’hora d’escriure topònims estrangers i els mots fins i dins. Confondre l’Illa Diagonal amb Diagonal Mar, perdre els trens del migdia i els bitllets de Barcelona. Paranoies, por a què m’ho furten tot quan no tinc res. Una estranya barreja d’imatges al voltant de la fi del món. Falten a penes unes hores per a la mort definitiva del 2008.

***

Els fonaments. Una caverna corroïda pel pes del temps (el temps que ja ha passat i també el que ha de venir, que encara pressiona més). La insistència dels elements (l’aigua àcida de la por al fracàs, el vent gelat que espenta les expectatives i l’impensat xoc de l’alquímia biològica i mineral). Entre els somnis de descens, en la presència d’un soterrani meditat a l’hora de la becada, hi ha un espill que destaca entremig de la foscor. Heus ací les canes i arrugues, la improvisada acne d’una ressaca de cocaïna, quatre pels a l’esquena i l’estómac unflat com a conseqüència d’una propera putrefacció. Elucubracions superficials relacionades amb estereotips. El veritable problema al soterrani no és l’estany salat de Narcís. Ací el corcó s’alimenta dels sediments on se sustenten les columnes del Palau. Anobium punctatum com un tic-tac, el rellotge de la mort, rosegant rosegons, nyam-nyam. Columnes com un colador , i pels forats es vessa la llum concentrada dels dies en blanc. I dalt, ja ho sabeu, aquell brunzit que preveu una catastròfica ensorrada del món tal i com el coneguem. Bruzzzzzzzzzzzzzz.

De sobte, entre els reflexos de l’espill, sorgint de les aigües salades i viscoses d’un estany mort, s’alça una veu que parla amb accent senil i zum-zum de mosques. Revers de l’ombra que mai no vegem perquè va pegat al terra.

Jo sóc la caparra, la terra on creix la bruta ignorància farcida de pols del camí i buidor de rebost. Jo sóc la ferida a la mà i la fam dels gossos; la constància voluble, la voluntat doblegada, el solatge de la Història dels perdedors. Sóc la paraula pronunciada al badallar, la por concentrada d’anys de basarda, els delmes d’un déu inventat. Sóc la timidesa que veu de l’aigua contaminada dels rierols eixuts. Sóc la ratlla blanca que hi ha entre les línies d’un llibre, pany rovellat sense clau. Sóc l’alcohol que rega els moments tristos, petroli d’un fanal diürn. Sóc la presència, l’insecte, la sangonera que s’alimenta del goig de les estacions. L’herència maleïda, el gen recessiu, el record viu de malalties eradicades, la collita podrida dels teus anys perduts, i també dels teus mesos; hores, minuts, segons...


dimarts, 30 de desembre de 2008

Soterrani: Davallada i Descens

-Gairebé ja no em queden pantalons, els he trencat tots de tant llavar-los. Esperaré a les rebaixes per comprar-me de nous, no vaig bé de pasta. Mentrestant posaré pegats. El sou d’un any es guanya dia a dia. Hipoteca’t i altres consells inserits en els discursos paternalistes de mon pare. Entre els somnis se m’apareix el meu fantasma dormint damunt la humida vorera d’un fosc carrer del Raval. Wild Dogs of the Thunderbolt i altres llistes oblidades de propòsits d’esmena, d’objectius incomplets per a gaudir d’un futur esplendorós, d’una vida ideal. En aquella borseta de tela marró que es tanca amb cordill negre guarde records d’infància i amulets de benastrugança. Aquests dies la petita borsa viatja entre Barcelona i Alcoi, sempre amagada dins del compartiment secret de la meua maleta (sobresurt el rellotge que em va regalar ma mare, aturat, sense pila i amb la corretja trencada). Si em veiéreu ara, si m’observareu sempre. Una façana prometedora, lliri entre cards. Tot mentida, ara ho sé. Hi ha una cosa que no encaixa, que no discorre. Paparres? Sangoneres? Tot és façana al Palau, els fonaments estan podrits. Tot açò ho pense mentre practique o imagine el vell ritual de tractar a les dones com marionetes; estire els seus cabells com si foren fils de titella i elles es posen a quatre potes tot esperant que el meu membre les penetre feroçment. Ortrun s’ha quedat prenyada. Sembla una broma però ella ho manté. Jo no he sigut, aclare. Malgrat tot, hui el metge m’ha confirmat mitjançant una ecografia que tinc els testicles perfectes: ecoestructura i mida normals posa a l’informe. Aquesta vesprada pugen gavines fugint del mar, es queixen de l’hivern. Penúltim dia de l’any.

***

Mai ningú no havia descendit al soterrani. Ni tan sols sé com s’arriba. Tot era cort al Palau. Però ara hi ha aquell brunzit constant que no s’atura. Cal baixar, cal baixar i fer neteja. Bruuzzzzzzzz. Llargues columnes, acabats clàssics, renaixentistes, forma de creu pagana. Al centre de tot, suspesa al bell mig de la cruïlla de corredors, hi ha la Pedra de la memòria. Del cel, com la pluja, li cauen tots els dies centenars de nous records, vivències que en arribar es glacen formant nous fragments de memòria. Per baix, vers l’abisme de l’oblit, es perden, cauen i es precipiten cada dia altres tantes experiències que moren sense deixar rastre. Unes arriben per quedar-se, d’altres marxen per sempre. Llei de vida, capacitat limitada.

En algun punt entre la Pedra de la memòria i la fosca de l’oblit es troba el soterrani. Simplement m’acoste a l’abisme i em deixe caure.

dilluns, 29 de desembre de 2008

Soterrani: Preludi

-Trens, dies de pluja, els àpats de Nadal. Casavella i Pinter que han passat a l’altra banda. Vacances. Diaris, ràdios i teles tiren de becaris. Israel fa valer la seua força bruta; represàlia, ofega i estira un cop més la corda de la forca Palestina. Mentrestant, aquí prop, les nits es calfen elles mateixes: aquells rituals, cossos pegats de forma animal i l’alcohol nostre de cada matinada trencant proposicions, lubricant moments vergonyosos, vehiculant les passions més baixes. Després, amb la ressaca, la son pesa tones, i els somnis no suren, s’enfonsen en malsons de vòmits i pallisses de porter de discoteca. Ahir vaig perdre l’últim tren regional del migdia dels innocents. En arribar a Barcelona quedaven espargits pel carrer les restes de la tempesta. Temporal de Llevant: les platges destruïdes. La fi de l’any s’acosta.


***


Aquell brunzit. Fa temps que es percep aquell brunzit al Palau. Quan va començar tot? No ho sabria dir, potser ha estat ahí sempre sense que ningú l’escoltara. Sense que ningú li prestés la més mínima atenció. Ara però el sent. Potser ha crescut, potser s’ha intensificat. Potser la meua oïda s’ha desenvolupat, ha mutat per alguna raó concreta o difusa. Ara l’escolte. És un brunzit metàl•lic, constant, que provoca una vibració molesta i penetrant. Per sentir-lo millor cal apropar-se a les columnes, posar la mà o l’orella i allí està. Si continua creixent aviat ho ensorrarà tot. Bruzzzzzzzzzzz...


El Palau està molt ben construït. Això no ho pose en dubte. Potser massa ben construït. Es va alçar amb pedres portades d’aquell camí de sang i supura. Recorde que el seu plànol figurava una nota a peu de pàgina: indestructible posava. Externament infranquejable sí, però, i el seu interior? és també inexpugnable? Què em dius del cavall de Troia, dels esquirols, de la corca? Ha arribat e moment de baixar al soterrani.

diumenge, 21 de desembre de 2008

Solsticiaments

-Hi transcrivíem conjurs d'antigor, arrels d'un arbre que arribava fins on no arriba la memòria. Parle de l'inici de l'estiu 1995, o potser de l'arribada de l'hivern els darrers dies de 2002. Punts d'anada i de tornada. Moments que marquen la pell com el foc d'aquells dies va marcar els records per sempre. Parlaria més clarament si açò no fora el meu epistolari però, per si no ho sabeu, en aquest blog no es parla d'amor.


dijous, 18 de desembre de 2008

La Panera i els Torrons

-Dues botelles de vi, una barra d'un metre de llom empapussat i una autèntica espatlla de bellota ibèrica. No es porten malament a la redacció a jutjar per la cistella (panera en català oriental) que ens han arribat aquesta setmana. Els programes de retall de despesa corporatius sembla que no han afectat a la solidaritat nadalenca. Aviat tornaré a casa per celebrar les festes en família. Crec que fa massa temps que no torne a casa perquè hi tinc ganes. Enguany, entre d'altres ximpleries, m'ha donat per escoltar nadales alcoianes i he gastat al voltant de cinquanta euros mirant de gratar un pessic de la grossa de Nadal. La loteria que és l'opi del poble. El sentir-se pobre et genera una inseguretat que a la fi és contraproduent a l'hora de gestionar els pocs recursos dels que dispose. Aviat he de trobar alguna feina complementària que alleuge una mica la coentor de xifres del meu compte corrent. Ja ho diu la veu popular, amb diners torrons, i estem en època.


dimarts, 16 de desembre de 2008

Fe d'Errates

-Passa en les millors famílies, s’ha lamentat la meua cap en conèixer la notícia. Tard o d’hora en la carrera de tot periodista arriba el moment en el què es fa necessària l’esmena d’un dels seus articles. Si hagués estat arquitecte hui parlaríem d’un edifici ensorrat; si la meua tria haguera estat la medicina una persona morta pesaria a hores d’ara en la meua consciència. Però tractant-se d’un ofici de lletres com el de redactor, encara podré celebrar el meu primer any de carrera professional publicant la meua primera “fe d’errates”. 12.215 caràcters de cos i substància i després per tans sols un, per un zero miserable es desencadena el desastre. Un fet petitíssim, el zero no existeix, és menys que u. Alguna cosa invisible però malgrat present que s’amaga davall d’una unitat qualsevol.

Es hora de deixar escrit que cal netejar el soterrani.


diumenge, 7 de desembre de 2008

Epístola Tanguera (Re-Adaptacions)

Els metros plens a vesar als matins, el fred a les galtes i la nit que cau a les sis. La tristor de l'hivern i la sincera hipocresia de les llums de Nadal. La cremor a l'estomac els diumenges a migdia i la fulgor dels tio-santi fent-nos dèbils enmig de la foscor. Un llit qualsevol, amagatalls sense ànima ni amor, escales que baixen a la pista de ball, ascensors que pugen a feines mal remunerades. Hores perdudes, mapes de somnis imaginats als sostres i desitjos no satisfets dibuixats a les portes del bany. Els anhels flueixen per banda ampla, dormen al terra, s'asseuen al damunt de piles de llibres. Pantalles que són com pistoles, altaveus a l'abisme. L'únic raig de sol del dia escalfa la casa quan no hi som.

-Benvolguda i estimada Pandémica:

Aprofite que ací en Europa, més concretament en la Península, gaudim d'un pont de tres dies, per posar en ordre la nostra correspondència. Apunte l'aclariment que em fas a la teua última e-carta respecte al colonialisme espanyol en el sector de les telecomunicacions (veig que ja estas recuperant les consignes del "socialisme" anti-metròpoli del del teu país).

Novament l'enhorabona pel teu gran nebot nouvingut. Confie en que recopiles totes i cada una de les experiències i que me les transmets com a consell. D'aquesta manera podrem compartir en breu l'experiència de ser tios tots dos.

El tema de la teua readaptació veig (per tot el que em vas dient) que no discorre tan ràpidament com tu esperaves. No és senzill, i comprenc que a estes alçades del calendari et coste de trobar treball. Només et queda armar-te de paciència i tractar d'ocupar el teu temps amb activitats que eviten que estigues tot el dia pensant. És normal que estranyes Barcelona, els anys viscuts ací, a nosaltres i a tot el que envoltava aquells dies que ara perceps com feliços. Tracta de fer-te forta i pensa que no mereix la pena escalfar-se massa el cap, la possibilitat de tornar a Europa sempre estarà present i accessible.

Per a aplacar la teua nostàlgia tanguera (defecte de fàbrica del genotip porteño) et puc dir que no trobaràs, en el cas que tornares, cap novetat interessant. Si més no al contrari, Barcelona cada dia és més inhòspita. La crisi era l'excusa que esperava aquesta ciutat per fer-ho tot una mica més dificultós. Els preus continent pujant, la vida continua abaratint-se, l'amabilitat, ja saps, mai serà la virtut d'aquestes terres i, a més a més, l'hivern aquest any ha començat amb una ferocitat inédita per a la tardor.

Carmela, Santi, Paola, Rayito, tots en la mateixa línia. Jo una mica més arruïnat per les despeses del trasllat al Colomar. Aquesta setmana miraré d'organitzar una xicoteta crémallère i serà el moment en que faré les fotos que t'havia promés. Te les enviaré, per a que veges com de presentable ha quedat el meu nou cau.

I poca cosa més. Ja saps, vaig fent. En tot cas estem en contacte. I ja saps, si no aconsegueixes exorcitzar tot el tango que portes dins agafa un teclat i escriu-nos novament. Malgrat la distància sempre estarem prop.

Cuidat i no faces res que jo no faria.
T'extranye molt.


dissabte, 6 de desembre de 2008

Macarena

-La bola d’espills o la fi del món. L’alcohol que crema el fetge i la butxaca. La música, la ferotge sinuositat de la màquina. Viu al record el Latex nostre de cada dissabte. Un homenatge virtual i víric a la memòria del virrei Morcillo i la seua cort de ravers.

La bola d’espills o les mil cares d’una percepció alterada. Açò és massa menut, només hi haurà un camell i no serà difícil d’encontrar. Trobareu, ja se sap, el catàleg de pastilles de sempre i la sobrada indiferència de la farlopa. Vigila amb qui trafiques, no hi ha gaire espai i els murs estan massa prop els uns dels altres.

La bola d’espills o la fosca atracció de la gravetat. Les noies roses se saben guapes. I l'espessor d'aquest techno adhereix oli industrial al tacte i a les mirades. La xica castanya del tipet perfecte s'insinua al bell mig de la pista. El seu nòvio, que no sap ballar, observa en la distància. Es posa calent mirant com la resta de mascles intenten tirar-se la seua xicota (no t'acostes man, és un esquerp enverinat).

La bola d’espills o la cíclica destrucció pactada. Macarena sona al nom fals d'una prostituta, el preu de la qual s'encareix per hores. Dos metres de travesti en shorts i talons de plataforma. Abrics de pèl a l'hora de tancar. Suor fred i pupul·les dilatades. Ja ens enxampa el sol. Quants espills hi deu haver a la bola d'espills?


dimecres, 3 de desembre de 2008

Una Nit d'Òpera

ACTE III
L’espart (estipa tenacissima) és una planta herbàcia perenne el conreu de la qual va estar molt estès al sud-est peninsular fins a la dècada dels seixanta. La seua grogor i duresa són les principals característiques que la distingeixen... Ara recorde, encara que no ho vaig viure; les mans d’un nen, les veig sagnar després de catorze hores al camp. L’espart punxa, l’espart és de les poques coses que creix a l’estepa: fred i gel a l’hivern, flames de l’infern a l’estiu. S’utilitza en la confecció de basquets, cabassos, cadires, cordes, barrets i paper de la millor qualitat... Només pagaven unes miserables pessetes la braçada. L’espart va deixar de conrear-se per falta de mà d’obra, només és possible arrencar-lo amb les mans.
Font: Viquipèdia

ACTE I
Le nozze di Figaro. Commedia per musica en quatre actes. Llibret de Lorenzo Da Ponte basat en l’obra La folle journé ou Le mariage de Figaro de Pierre Agustin Carron de Beaumarchais. Música de Wolfgang Amadeus Mozart.
Resum argumental: Estrenada al Burgtheater de Viena el 1786, és una de les òperes més estimades de Mozart. L’acció se situa prop de Sevilla, al Castell Aguas Frescas, propietat del comte d’Almaviva, amb molts dels personatges de Le barbier de Séville. Ja fa anys que el comte s’ha casat amb Rosina gràcies a l’ajuda de l’aleshores barber Figaro, ara al seu servei i a punt de casar-se amb Susana, cambrera de la comtessa.
Font: Programa de mà del Liceu. Le nozze di Figaro temporada 08/09.

ACTE II
Principis de la dècada dels cinquanta del segle XX. Una bicicleta la cadena de la qual era una corda. Quatre hores de trajecte a l’escola. Quan la fam espenta, a ca la iaia. Un rosegó de pa dur que remullat en aigua és la berena perfecta. L’altra meitat se la menja un gos llebrer famolenc que algun dia caçarà alguna cosa.

ACTE IV
Diumenge, 30 de novembre de 2008. Aquesta nit hi ha Liceu, de l’aristocràcia palau. Entre la porqueria, a platea, l’home més elegant de tot el teatre és també el que té les mans més dures. Ara ja ningú no passa fam, però hi ha certes coses que són impossibles d’entendre, car és tard, és ja massa tard.


diumenge, 30 de novembre de 2008

Deu Euros de Xupitos

-Arribem en diferents grups i a diferents hores. Sempre després de les dotze i mitja de la matinada. El Filmax a eixes hores sempre està buit. La cosa comença a animar-se després de les dues. Des que Golum va assumir la regència del local l’alcohol està menys adulterat, encara que es nota més aigualit. El preu, malgrat la crisi, resta igual: tres cubates a deu euros. I el bàrman continua sent el nostre Taj de sempre, el que ja sap que beurem abans de posar-nos la copa; que resulta que ara s’ha ficat a actor. Ahir precisament ens va mostrar el seu primer treball de protagonista. Es tracta d’un vídeo musical estil Bollywood, amb amor, amb xica i xic que es persegueixen i la Barcelona més turística de teló de fons. Vam riure bona estona en veure al Taj vestit de marineret prop del port mentre la seua partenaire corria descalça per la platja. Divertidíssima successió de tòpics.

Al voltant de les dues i mitja, la Morena i el Bizco arriben i el col·loquen en la seua taula de sempre. Feia temps que no ens trobàvem tots plegats una nit de dissabte. Ella deixa el seu goset a càrrec del Bizco i s’acosta a saludar-nos. Nosaltres cortesament li preguntem pel negoci:
-Va estupendament, contesta.
-I la crisi, no es nota?, li preguntem.
-Res d’això, al contrari. He canviat d’estratègia i ara va tot rodat.
Nosaltres plens de curiositat li preguem que ens explique la seua recepta.
-Mireu és ben senzill. Jo des de sempre he treballat amb espanyoles, perquè sempre he respectat a l’espanyola. Però ara tinc unes noves xiques, i estes em funcionen millor.
-Romanes?, li demane.
-Clar! L’espanyola és molt lenta. Necessita el seu temps. Com a mínim estan mig hora amb un client. Estes no, són molt més ràpides. En cinc minuts han despatxat i m’ho deixen tot molt net. Clar, no els dóna temps d’embrutar res.
-Com s’ho fan per anar tan ràpides?, pregunta Carmela.
-No ho sé, calfen més al personal, li mamen millor la polla als clients, no sé. El cas és que jo sempre he respectat a l’espanyola, però quan aquestes xiques es van quedar sense lloc on anar-hi, per la pressió que la policia està ficant d’un temps a esta part, van recórrer a mi. Llavors el primer que vaig dir-les és “jo no vull xusma”, però mira, m’equivocava. En lo que tarda una xica espanyola estes han fet dos viatges. Així que quan em pregunten per la crisi, jo sempre dic: viva la crisi.
Com que vol demostrar-ho ens dóna deu euros i diu:
-Per a que continue la festa!

Mirem el bitllet de dalt a baix. Són diners de la prostitució, pensem. Els utilitzem per pagar una ronda col·lectiva de xupitos de petroli.


dijous, 27 de novembre de 2008

Trasllats

-Ha arribat el fred, i amb ell la meua nova llar. Instal·lat plenament al Colomar, dedique les hores del dia a treballar, superar una grip punyetera i a fer nyaps en les meves estones lliures. Mirant d'acondicionar el meu piset he aprés a posar parquet, a utilitzar una serra de calar i, sobretot, he viatjat al meravellós món de l'Ikea. Resultat: visc sol. Conseqüències: estic mig arruïnat.

Com que ara habite un cinquè (un quart sota el còmput català), des de la meua finestra es veu un tros de Barcelona, la muntanya de Montjuïc amb el seu palau i els dies clars s'intueix la línia blava de la mar. Al migdia, el sol es cola per damunt de la vivenda d'enfront i entra per l'única però acceptablement gran finestra que tinc.

Tardor. Ja han sortit al carrer els abrics, les llums de Nadal, la gent acomiadada per la crisi que, currículum en mà, recorren la ciutat en metro buscant feina.


dimecres, 12 de novembre de 2008

El Colomar

-L’ escalfador no funciona, tampoc l'intèrfon, i amés a més, la cisterna fa soroll. El parquet està mal posat i fins i tot falten trams. La potència elèctrica contractada és insuficient per a una vivenda. La feina que ha fet el pintor demostra que tenia algun tipus de discapacitat psíquica. No hi ha ni frigorífic ni llavadora ni calefacció. De fet no hi ha res, excepte un poal i una granera. La immobiliària m'ha cobrat vora 700 euros per ensenyar-me l'habitatge i per omplir un contracte que a l'estanc val 39 cèntims. De la propietària que ha de reparar-ho tot encara no sé res.

No obstant, no sé perquè, estic content. Confie en instal·lar-me al meu nou estudi el proper dilluns.


diumenge, 9 de novembre de 2008

Línea 1

Los Planetas

Iba a hacerlo esta mañana.

Levantarme de la cama.
Comprar algo de comida.
Empezar con otra vida.
Pensé que sería lo mejor,
toda esta mierda se acabó
Voy a dejarlo de verdad,
ya no me gusta nada.
Y a ordenar por fin la casa,
y lavar estas dos mantas,
y recuperar mis discos,
y unas cosas que he perdido.
Y después pensé: ¡mejor que no!
y puse la televisión.
Subí a pillar un poco más,
después de todo esto no está mal.

Y después pensé: mejor que no
Y puse la televisión
Subí a pillar un poco más,
después de todo esto no está mal,
no está mal,
no está mal.

Iba a hacerlo esta mañana,
levantarme de la cama,
comprar algo de comida
y ordenar por fin mi vida.

dissabte, 8 de novembre de 2008

Rosebud

-La perruquera rosa es deixa voler per qui s'acosta, quants més homes l'afalaguen al mateix temps millor. Ella somriu tot el temps. Jo sé però que anirà sola a casa, no mereix la pena intentar-ho. Maricons de tota mena s'exhibeixen a ells mateixos com la seua millor creació. Aquella bruna de cames llargues es passeja buscant. Les més putes, amb les seues minifaldilles, es col·loquen estratègicament a la barana del pis de dalt; des de la pista es veu o s'intueix la fosca de l'entrecuix. Les copes a 10 euros. Hi ha qui aparenta, hi ha qui ho són; som a l'avinguda del Tibidabo, la zona alta, pudor de calés. Les cambreres sempre són una altra rasa, millor no acostar-se molt. I les gogó encara més enllà (recorde aquella xica que follava sense llevar-se els tacons). Ara que arriba el fred s'estilen botes altes sintètiques, brillants, sempre negres. Es veuen molts torsos masculins perfectament musculats, les rodoneses dels quals s'acosten, s'assemblen als voluptuosos volums femenins. Santi ja s'ha deixat aquesta nit més de cent euros, em demana vint més. Ha convidat a una xica a sopar; deprés l'ha portat a sa casa, han follat i en acabar li ha dit que es marxara: Es que m'he d'anar de festa, ha afegit amb tot el morro del món. Hem arribat a les tres i quan els diners s'han exhaurit hem començat a furtar cubates. Quasi ens fan fora.


divendres, 7 de novembre de 2008

Nou Pis

Fiança a dipositar: 800 €
Part proporcional del període: 254 €
Honoraris Agència: 400 €
Despeses de contractació: 150 €
16% IVA sobre honoraris més despeses: 88 €

TOTAL: 1692 €

Dimecres signe el contracte. Finalment sembla que per fi viuré sol.

dijous, 6 de novembre de 2008

Vaig a ser tio!

Cap a les 20.15 hores rep una telefonada:

-Hola tito-diu el meu germà.
Al començament no ho vaig agafar però de seguida les idees es van associar. Tots ho esperàvem, ja els tocava. Automàticament vaig trucar a Paola per donar-li la bona nova:

-¡¡¡¡Paola, voy a ser tío!!!!!

-¿Cómo?-em contesta

-!Qué voy a ser tío!

-¿Que va a hacer frío?

-¡No!, ¡qué voy a ser tío!

-¿Que vas a hacer un trío?

-Hòstia Paola que sorda estás. ¡No!, qué voy a ser tío!

-Enorabuena-diu finalment.

dimecres, 5 de novembre de 2008

Yes, we did!

-Barack Obama serà el president número quaranta-quatre dels Estats Units d'Amèrica. Durant la nit d'ahir han anat fent-se publiques les xifres de la seua indiscutible victòria. A hores d'ara una paraula es repeteix insistentment als titulars d'arreu del món: història. La jornada d'ahir obre la porta d'una nova era, tancant la fosca etapa Bush que hem patit al llarg dels últims huit anys.

Obama guanya les eleccions gràcies a una consigna fàcil de proposar i molt difícil d'acomplir: canviar el món. L'esperança ha estat la llavor amb la qual ha sembrat els camps d'un país desil·lusionat. També els de la resta del planeta, que espera amb gran joia poder recuperar la confiança en la Nació del Somni. Cal esperar la fi de l'unilateralisme, de la insolent dictadura neocon, d'una política que ha enfosquit l'inici del mil·lenni. Uns anys de que han ensorrat no només l'economia i la reputació de la primera potència mundial, sinó la de tot el món globalitzat.

El primer repte de la seua carrera, per tant, serà fer front a la greu crisi econòmica, la més important des de la Gran Depressió. I per si això no fora prou, Obama ha de restablir les maltretes relacions internacionals que el seu successor va capgirar amb el seu despotisme. Una situació gens fàcil de governar, unes promeses de canvi molt difícils de concretar. La transformació s'ha de materialitzar o el somni Obama no haurà estat més que un miratge.

Ah, per cert: El nou president pertany a una minoria racial que fa quaranta anys tenia restringit el dret a vot.


dissabte, 1 de novembre de 2008

La Crisi

-Una senyora vella, coneguda per tots, esparracada i sense dents, es passeja com un fantasma arreu del món globalitzat. Un dia enfonsa la borsa, altre acomiada mil treballadors, un tercet puja tretze cèntims el preu del formatge tendre del Caprabo. Després del crash l'economia mundial trontolla. Fa unes setmanes, la major part dels països desenvolupats van haver de sortir en defensa del sector financer. Es va acordar posar al servei de la banca bilions d'euros i dòlars públics amb l'objectiu de donar liquiditat al sector financer. Un paquet de mesures que va marcar un precedent històric en matèria d'intervencionisme estatal. Però no va haver-hi suficient i octubre es tanca com un dels mesos més negres que es recorden a les borses. En dues setmanes, els líders mundials es reuniran a Washington amb un sorprenent objectiu: "Refundar el capitalisme".

La crisi no és nova. Ja era present quan als últims anys el preu de l'habitatge pujava i pujava i els senyors del totxo s'enriquien acosta d'endeutar el futur del país. Ja era present quan els germans es van hipotecar a trenta-cinc anys i ho feien amb alegria dient hem trobat una ganga. Ja era present quan algú es va inventar el trist apel·latiu de mileurista que ara portem tots com una llosa. Estava car i malgrat tot ho permetíem. Als números oficials es parlava de bonança econòmica i nosaltres ens ho creiem. I ara que els gràfics s'enfonsem també s'ho empassem. Ara ni parlar-ne de millores, tothom quiet, impera l'austeritat. Com que hi ha crisi tot és justificable. Pepe Navarro, director general de Trànsit, culpa a la crisi de la pujada dels morts a carretera. "La preocupació per la situació econòmica afecta a l'atenció i la concentració que s'exigeix al conduir".

Sempre he detestat la "ciència" econòmica, em sembla l'art del cinisme. Sense ser Nouriel Roubini ahí va el meu anàlisi de la situació en una paraula: avarícia. Supose que serà un terme que no entrarà en l'agenda política de la cimera de Washington. Clar, només es tracta de reparar la cosa per a que tothom es quede on està.


dilluns, 27 d’octubre de 2008

Cap de Setmana Musical

Track 1 - Vive la Fête (Sala 2, Razzmatazz) 24/10, 22 h.
Poques formacions poden presumir de tenir un directe tan potent com els belgues Vive la Fête. Poderoses essències rock damunt d'una base electro penetrant, cabassos de glam i desvergonyiment en la veu d'Els Pynoo, contundència i perseverança a la guitarra de Danny Mommens; això és el què ens ofereix aquest grup cosit a força de carretera i manta. Per damunt de productes en sèrie, reedicions, retrobaments i altres fórmules de màrqueting diverses, els Vive la Fête saben imposar-se allà on ha de destacar un músic, damunt de l'escenari. Els cada cops més nombrosos seguidors els coneixem gràcies als seus divertidíssims shows, una explosió d'adrenalina ballable que va saber a poc donat la criticable fórmula Razz del concert expres.
Web
MySpace

Track 2 - La Maga i El Club de la Serpiente (Teatre Romea) 25/10, 21 h.
Quim Lecina va reunir als experimentats i solvents SwingSet acompanyats per la veu versàtil de Laia Porta i una convincent Andrea Fantoni interpretant a la mítica Maga; tots plegats escenifiquen musicalment un dels més colpidors capítols del gran clàssic del segle XX Rayuela. El jazz, un dels grans protagonistes de la primera part de la novel·la, per fi pren cos. Les nombroses mencions musicals que hi ha al llarg del text es transformen en melodia i es fan presents per a les nostres orelles. Lecina crea jazz des de l'admiració, com ho plantejava Cortázar. Partitures i versions que passen directament del paper a l'escenari. Un concert 100% recomanat per a tots els fans de la gran Rayuela.

Track 3 - Pablo Mannise i la seua troupe (Live in his house) 25/10, 23 h.
El bo de Pablito ens convida a sopar un ben presentadet pollastre al forn. Té un nou pis al Born que ens vol ensenyar. Carmela i jo, botella de vi en mà, ens deixem caure en sortir del teatre. Després del pertinent àpat, i amb les copes ja quasi buides, el binomi Pablito-Claudio treu els instruments. Els acompanya com pot un jove i prometedor Marco Llano. Improvisen els hits de sempre: Barcelona, Montevideo i les noves Un lugar debajo del agua i Sueños clónicos. Melodies senzilles, les lletres encara més; un músic de cult... ocult, que malgrat tot compta amb l'estima dels seus gràcies a tantes vegades com l'hem escoltat.
MySpace


Track 4 - The Infadels (Sala Bikini) 26/10, 20 h.
Aquests sanguangos es mouen entre el típic rock de ràdio-fórmula rebel i unes bases electro sense cap tipus de brillantor. Tot i això tenen un directe presentable i una presència vistosa en escenari, en bona part gràcies al carisma i vàlua del cantant, la seua millor carta de presentació. Sobre les seues esquenes tenen un mínimament interessant treball de debut. El segon disc els va llançar a perdre. El futur dirà si fan alguna cosa més de profit. De moment ahir van fer un bon concert, i això ja és prou.
Web
MySpace


dijous, 23 d’octubre de 2008

La Paperassa de Fuster

-Ahir vaig anar a fer-me una copa de cava en honor a Joan Fuster. L'excusa? L'Istitut d'Estudis Catalans inaugurava una exposició sobre els arxius personals de l'assagista de Sueca. Una tímida--i reduïda-- recopilació del material que es va poder veure a la Nau de la Universitat de València entre gener i març de 2006. Després d'haver recorregut ajuntaments i cases de cultura diverses, l'expo arriba finalment a la capital del Principat. El material havia de passar per Barcelona, va expressar en termes d'imperatiu categòric l'il·lustre senyor President de l'IEC, Salvador Giner (els més puristes dels xovinisme poden pronunciar el cognom apitxant com si es tractara d'un president de diputació de "lo Regne"). I ací està la paperassa, ben presentadeta en unes vitrines molt llustroses, que reuneixen per a l'ocasió les més dignes i cultes epístoles intercanviades amb personatges de la mida de Josep Pla i, quasi al costat, els retalls més banals de la vida personal de l'autor. Tot plegat, el material ens ajuda a fer-nos una idea de l'esperit fusterià, de les seues manies i de les seues preocupacions, però, sobretot, rememora una època concreta de la història recent del País Valencià, de la qual Fuster és un (per no dir "el") pilar principal.

Coincidint en el temps, i sense aparentment cap relació, el diari La Vanguardia publicava ahir un interesantíssim número especial del suplement Cultura|s dedicat a "València" (tot i que pretenien amb aquest terme capitalitzar al País Valencià sencer). Entre algunes poc rigoroses columnes i d'altres molt tresullades (pense en l'anàlisi estrictament monetari que fa Llàtzer Moix en referència a l'arquitectura valenciana), es colava una interessant article: "¿Qué queda de Joan Fuster?". Un plantejament simple, 14 personalitats de diferents àmbits de la societat valenciana contesten quina va ser la intervenció més fonamental de Fuster en el debat valencià i quines són les pervivències d'aquelles aportacions. En la seua majoria, entrevistats com Joan F. Mira, Antoni Furió o Joan Romero coincideixen en afirmar que Fuster va posar sobre la taula la Qüestió nacional valenciana, que fins a aquell moment ningú s'havia atrevit a formular. De cara a respondre la segona pregunta no hi ha tantes coincidències.

Tal i com es va subratllar ahir en la presentació, la publicació el 1962 de Nosaltres els valencians va ser un dels fets més significatius de la cultura pròpia des de la desfeta d'Almansa. Fuster argumentava humilment que no era tasca seua fer aquell assaig, sinó que era més bé un encàrrec per a sociòlegs, historiadors i altres científics. Com que ningú es va posar, fou ell mateix l'autoencarregat, convertint-se per a la posteritat en l'escriptor d'una bíblia política (amb tots els inconvenients que allò comporta). Les teories i plantejaments que en l'obra s'esposen van ser el millor revulsiu per a una societat que llavors patia una greu malaltia vírica. Però aquell virus (franquista, rural i endèmic) ha mutat després de 46 anys, i la realitat del País Valencià actual s'assembla poc o res a aquella dels seixanta. Cert és que les conclusions de l'argumentació històrica encara continuen d'actualitat. Malgrat tot, les tesis que es defenien han demostrat (es pot dir amb la boca petita o a viva veu) tenir nul·la o escassa penetració al teixit social i polític valencià (tret d'ambients exquisidament catalano-intel·lectuals).

Fuster va reconèixer, trenta anys després de la publicació, que potser calia refer o dir d'altra manera tot el que Nosaltres plantejava. S'havien perdut moltes batalles amb l'edificació de l'actual Democràcia, i encara quedaven moltes altres escabetxines que Fuster ja no veuria després de la seua mort el 1992. De cara al segle XXI, els valencians ens hem de replantejar moltes coses, entre elles tot el que Fuster va suposar per nosaltres. Però hem d'avançar i calen nous estris. Algú s'anima a escriure un assaig?


dilluns, 20 d’octubre de 2008

Strindberg dins l'Infern

-Arran d'un article publicat a la revista la passada temporada vaig entrar en contacte amb la figura de l'escriptor suec August Strindberg, un personatge ben curiós. Allò que més em va interessar en un primer moment va ser la fertilitat de la seua obra, en especial la del gènere autobiogràfic. Fa unes setmanes vaig pagar 20 euros per la primera edició completa en castellà que s'ha publicat d'Infern, relat basat en els episodis d'una de les més fosques èpoques de la seua vida.

L'infern d'Strindberg va discórrer entre França i alguns racons d'Alemanya. Concretament entre 1894 i 1897 (any de l'escriptura de l'obra). Segons sembla el desencadenant d'aquesta crisi va ser el seu segon divorci. Després del trencament amb la periodista austríaca Frida Uhl, sol i arraconat dins d'un París huitcentista que es prestava a ser font d'inspiració però també de perdició, el dramaturg i novel·lista va aïllar-se en ell mateix, concentrant-se les seues activitats en tasques que precisament li havien reportat la desgràcia sentimental. Parle de l'ocultisme, l'alquímia, les drogues, les gatzares nocturnes i un greu empitjorament de la malaltia que el va acompanyar la major part de la seua vida i que mai sabria detectar: paranoia i mania persecutòria.

Infern és una narració angoixant pels meandres psicològics d'un malalt mental amb prou geni i capacitat per canalitzar tot el turment que patia a través d'uns exercicis de reflexió força delirants. Testimoni d'una època on encara flotaven a l'aire les reminiscències del romanticisme i on Strindberg edifica tot un corpus de fantasies patològiques que farien les delícies del psicoestudiosos. Un calidoscopi de bogeria amb el marc d'allò real com a teló de fons.



Infierno
d'August Strindberg. Títol original: Inferno. Ediciones El acantilado, Barcelona 2002.

diumenge, 19 d’octubre de 2008

Papasseit

Deixa't besar i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.
Joan Salvat-Papasseit - Mester d'amor

-Titelles penjades (o són nines enforcades?), sis birres a mig refredar i el gust del vodka amb suc de bresquilla en lloc de taronja. No donen ombra les palmeres, no són elles les que projecten damunt nosaltres aquesta negror magra i allargada; és el desig que circula corredor a través i que ens assaltarà d'un moment a l'altre amb una ferocitat que no podrem controlar. El desig, o la lascívia, esperant-nos als lavabos, a la pista de ball, a la barra al costat del cubata. El desig, claríssimament, que ens fa esclaus i ens domina, ens arrossega per polsosos racons, per atzucacs miserables, per caus de dependències.

La festa, el taxi o les escales del club, que més dóna! Allà érem, allà havíem parlat (ens vam conèixer ja fa uns mesos però). Entre les coses que es repartien anit hi havia mans lubricades, boques plenes de baba bullint, suor freda on acaba l'esquena. Tu et feres un lloc al bell mig de tot això, i recordant aquell París que els dos vam viure però que mai vam compartir, et vas acomiadar besant-me la boca. Jo en va vaig intentar retenir-te.

Papasseit vas dir. Anaves molt borratxa i als teus ulls hi havia necessitat poesia. Portaves malament la càrrega de nostàlgia que ens entra a tots a l'hora de marxar. Sabem que ens espera la solitud d'un llit fred. Ell és el més gran, el poeta del poble. I jo et vaig respondre no, l'únic que és poble és Estellés. I citant a Fuster vaig recordar que els poetes catalans són tots persones d'un altra mena.

Tenies raó, m'equivocava, tot i que no t'ho vaig dir. Vas marxar massa prompte. T'esperaven al taxi. No vas voler donar-me'n el teu telèfon. Ja ens tornarem a trobar segur vas dir, però no he pogut deixar de somniar-te hui.

Si m'hagueres donat la mà, t'hauria portat per la riba
ben a la vora del mar

El desig ens hauria donat la mida de totes les coses.


dissabte, 18 d’octubre de 2008

Film d'encàrrec

VICKY CRISTINA BARCELONA

ANY: 2008

DURACIÓ: 96 min.

PAÍS: EAU, Espanya

DIRECTOR

Woody Allen

GUIÓ

Woody Allen

FOTOGRAFIA

Javier Aguirresarobe

WEB OFICIAL

http://www.vickycristina-movie.com/

REPARTIMENT: Javier Bardem, Penélope Cruz, Scarlett Johansson, Patricia Clarkson, Kevin Dunn, Rebecca Hall, Chris Messina
-Woody Allen, eixe genial cineasta i tal i qual, que ens té acostumats a grans films, però també a treballs menors, acaba d'estrenar un de molt fluixet. Per tant, ens reservarem els afalagaments per a quan ens presente una altra Mach point (per dir alguna de les poques coses bones que li han sortit darrerament) i posarem al seu lloc una pel·li que tal volta, per les circumstancies que l'han envoltat, havia despertat massa expectacions.

Vicky (Rebecca Hall) i Cristina (Scarlett Johansson) es traslladen per motius diversos a passar un estiu a Barcelona. Un cop arribades comencen a cardar a tort i a dret amb Juan Antonio (Javier Bardem), un pintor abstracte que viu a una mansió i condueix un descapotable. Més tard s'incorpora María Elena (Penélope Cruz), ex-parella de Juan Antonio i que amb la seua bogeria afegeix un punt surrealista a la trama.

Allen torna a demostrar que és un gran conductor dels sentiments humans i que se'n sap sortir a l'hora de parlar dels afers del cor. Les creïbles motivacions dels personatges són un cop més els punts a favor de la cinta. No era d'esperar, per altra banda, que un estatunidenc que es congratula d'ésser el lobby del savoir affaire europeu als EUA construís un artefacte tan carregat de tòpics. Barcelona en mans d'Allen és un pastiche turístic amb moltes poques pinzellades de realitat i versemblança. L'escriptura presenta més ombres que llums i la primera part del metratge sembla més un tractament que no pas un guió acabat. L'injustificat i barroer abús de la veu en off no té cap sentit més enllà de reflectir el cansament d'un cineasta que tal volta hauria de pensar més en la qualitat i no en la quantitat dels seus treballs. De cara a la interpretació, és trist destacar que una actriu tan poc brillant com Penélope Cruz siga la responsable, dins la segona part, de salvar un film rodat amb la mà esquerra. La resta dels integrants del repartiment estavella les seues bones intencions amb una direcció molt poc rigorosa. La música, repetitiva i eixordant. El ritme, desconcertant i desigual.

Fluix acostament d'Allen al nostre territori. Un encàrrec que sembla haver-se completat ràpidament i amb desgana.


diumenge, 12 d’octubre de 2008

Els Premis de l'Espistolari Blau 07-08

-Hui es compleix justament un any des de que es publicara el primer post d'aquest blog. Ho celebrarem fent un homenatge a totes aquelles manifestacions que al llarg d'aquesta temporada han inspirat i estimulat la nostra percepció sobre la realitat que ens envolta.

Obrim també un concurs de selecció del millor post entre els 130 i escaig que fins ara s'han publicat. El guanyador l'heu de triar entre els pocs però ben avinguts lectors d'aquesta humil bitàcola. Entre els participants es sortejarà una botella de Café-licor Cerol. Mireu la secció de comentaris per a votar.


Premi EB a la Millor Pel·lícula
-There will be blood (Paul Thomas Anderson)
Exel·lent contribució cap a l'exploració dels nous llenguatges de la postmodernitat cinematogràfica sense perdre l'empremta característica de la tradició i al mateix temps sometent els codis font a un particular homenatge, revisió profunda amb altes dosis de crítica estilística i moral.

Accèssit:
[REC] (Jaume Balagueró i Paco Plaza)



Premi EB a la Millor Obra d'Arts Escèniques
-Tirant lo Blanc (Joanot Martorell, Calixto Bieito, Marc Rosich i Carles Santos)
Adaptar una novel·la escrita al segle XV al teatre del segle XXI és una tasca complicada. Més encara si parlem d'un clàssic cabdal de la literatura de tots els temps. Sorprenent i expressiu, el Tirant de Bieito deixarà per a la memòria alguns dels millor frescos del teatre contemporani. Sublim el moment final del retaule, orgasmic.

Accèssit:
Rock'n'roll (Tom Stoppard i Àlex Rigola)

Premi EB al Millor Disc
-Third (Portishead)
Després de nou anys de silenci, Portishead va treure el seu tercer àlbum d'estudi a l'abril. Lluny de repetir velles fórmules, Third explora noves fronteres musicals sense perdre ni un pessic de la genialitat que caracteritza al trio britànic.

Accèssit:
Bach. Conciertos (Café Zimmermann)

Premi EB al Millor Llibre
-Quina lenta agonia la dels ametlers perduts (Toni Cucarella)
Es pot escriure una novel·la universal recreant-se en els aspectes més singularment locals d'una cultura petita i oblidada? Cucarella demostra que sí, que front a les dialèctiques de la globalització i la pèrdua de les identitats pròpies les arrels són la nostra millor ferramenta per a crear bellesa.

Accèssit:
Agenda (José Hierro)

Premi EB a la Millor Exposició
-Olafur Eliasson La naturalesa de les coses (Fundació Miró, Barelona)
Els camins de l'art contemporani són múltiples i diversos. Entre els exploradors més precisos es troba Eliasson. La introducció en les seues composicions d'elements naturals com la llum o la interactivitat pròpia de l'art contemporani, a més de la incorporació d'elements tècnics colpidors, doten d'una gran frescor a l'obra d'aquest artista suec. Tant en les macro-instal·lacions com en les petites obres de galeries menudes sap deixar el millor del seu geni. Gran encert per part de la Fundació Miró premiar-lo i organitzar aquesta exposició.

Accèssit:
Mark Rothko (Palazzo delle Esposizioni, Roma)

Premi EB a la Millor Festa

-Festa Calé (Carmela)
Los Chichos, Los Chunguitos, Las Grecas, Ràdio Teletaxi, una estètica i una cultura que es mereixia vesar una botella de cava per les parets i el sostre del bany de l'amfitriona. Només Carmela podia assolir un nivell tan alt. Immillorable poder de convocatòria.

Accèssit:
-Festa d'Acomiadament de Celeste (Celeste i Belén)
Boníssima i molt emotiva, amb els punts forts del serbi i Belén i Mireia i Santi. Malauradament, la prematura nostàlgia ens mantenia l'estomac encongit.

Premi EB al Millor Local
-Sidecar
Per la música, poti-poti agradable per a tothom. Per la seua proximitat a les borratxeries del Raval. Pel seu ambient liberal i per la seua acceptable mitjana d'edat. Però sobretot pel reclam dels set euros amb consumició gràcies al qual es carrega la resta de la competència.

Accèssit:
-Filmax
Seria sens dubte la millor tria. Els banys trencats durant sis mesos, la cambrera borde i els dos euros de més que ens cobren pel Red bull l'han fet perdre punts.

Premi EB al Millor Personatge
-
El Quartet
En grup que va ser un tot, nosaltres quatre, vosaltres que heu estat sens dubte el millor d'aquest any. Primer de tot Celeste. Amb el seu estil seré, la seua conversa profunda, culta i entranyable. La seua presència constant dins de les nostres vides ha estat la gran troballa d'aquest any. La lamentable i prematura tornada a casa ens ha deixat tocats a tots. Et trobarem a faltar. Carmela, per totes les pàgines que ha aportat a aquest blog. Pel seu neuroticisme. Per ser la gran capitana del nostre grup. La gran presència catalana, base i ànima de les nostres vides. Per últim Santi. Per les seues santiagades, per les nits que l'han tirat de les discos o per les que l'ha segrestat una dona amb la que "no volia gitar-se". Per ser el nostre gran bufó i la pila que carrega els nostres caps de setmana.

Accèssit:
Josef Fritzl

Premi EB al Millor Blog
-Ya que voy a estar lejos (Holler3)
Per posar les emocions al servici de l'escriptura, per fer la crònica sentimental de l'inoblidable any erasmus i per tenir sempre la finestra oberta a la possibilitat d'un món millor.

Accèssit:
-Rime Sparse (Jordi Enjuanes-Mas)


dissabte, 11 d’octubre de 2008

Al Dissabte, Tenebres

-El sol anava sortint i cada cop l'habitació era més fosca. Presoners dels llençols, d'un llit sense horitzó possible, tota la nit va ser sexe, també el matí. Després vindrien els retrets, les dutxes de culpabilitat. Hi ha per un costat la cocaïna i la birra batejada amb MDMA. I als locals de sempre repeteixen un cop rere l'altre aquelles cançons que parlen d'odiar-nos. Seguidament, ja ho saps, els taxistes: uns cops silenciosos, altres massa xarraries. Més tard les cases, els corredors i els silencis trencats per gemecs.

Sóc el típic tio torracollons, immadur i bandarra, no ho negue. També és cert que ja seria hora de fer un pensament i terminar amb aquesta farsa. No mourem fitxa però, els dos som massa covards i és ara que les nits es fan més llargues.


dijous, 9 d’octubre de 2008

Un Any

Posant el primer peu a terra vaig dir: ja hi sóc ací. I d'això ja fa un any. Com passa el temps.

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Epístola Tanguera (primera setmana)

And take it, take another little piece of my heart now baby
Break it, break another little bit of my heart now darling
Yeah, have a, have another little piece of my heart now baby
you know you got it and it makes you feel good
Oh yeah, yes it does
-Les tonalitats de l'horabaixa, el moment de la birra, els diumenges sense les nostres trucades i la esquina tanguera poc transitada. Solitaris cinemes de versió original, butaques buides als teatres de la ciutat i les places de Gràcia sense l'eco de la teua rialla explosiva i cridanera. A tot açò afegeix-li l'eterna espera dels teus correus durant el matí de feina, el desfici d'una vesprada sense plans i el cap de setmana encara per organitzar a dimarts.

Benvolguda i estimada Pandémica,
A punt d'acomplir-se una setmana de la teua partida i Barcelona en suspensió. Circula pels carrers una barreja de melancolia i desorientació. La nostàlgia cadascú l'afronta com pot. Ací la gent tracta de repetir els mateixos rituals (afrontant cara a cara la teua absència). Primer Taj sense Pande, buf! Dur... em va esemessejar Carmela dissabte de matinada. Segons em va explicar, a Santi li va caure una multa de 150 euros per pixar al carrer i després el van haver de dur a casa quan ja havia vomitat unes quantes vegades a la porta del Sidecar. Ja saps, allò de sempre. Jo vaig aprofitar per fer una tornada a escala menuda per veure la família i els amics. Tot continua igual en aquell Alcoi que tu vas conèixer. Si pel cas, tot una mica més vell, i els meus quintos que ja comencen a casar-se, clar, entre muntanyes poca cosa més es pot fer.

Parlem pel méssenger, em contes que tractes d'aclimatar-te a Baires, a la nova primavera que dius que encara no ha arribat. I el teu nebot que aviat naixerà. Mirant de trobar feina per després buscar apartament. Una nova vida a l'altra part del món, al teu racó. Justament ara farà un any que vaig començar aquesta meua nova vida on tu t'havies obert un petit-gran forat. Ara la teua marxa enceta una nova temporada amb uns conseqüents processos d'adaptació. Adaptar-nos a les absències: dura tasca.

I crec que de moment això és tot. Et mantindré informada, però ja saps, no faces res que jo no faria. Com a posdata et diré que et trobe a faltar.


dilluns, 6 d’octubre de 2008

Homo Digitalis

-Estava aquest cap de setmana a ma casa d'Alcoi. Vaig aprofitar el matí de dissabte per escriure unes línies i avançar feina al meu vell PC. Diumenge, mentre feia l'equipatge, vaig descobrir que no tenia cap dispositiu de memòria portàtil per transportar el treball fet. Havia oblidat el pendrive a la redacció i el meu ipod no accepta documents de text. Internet descartat, no hi ha connexió al pis ni cap veí té el WI-Fi alliberat. Tampoc puc fer una còpia en el vell disquet ja que el meu ordinador de Barcelona ja no té entrada per al l'antic format de 3'5 polzades ni per a cap altre semblant. Tampoc tenia ni CDs ni DVDs a mà, i com era diumenge, no hi havia cap tenda oberta per poder comprar-ne. Vaig intentar enviar l'arxiu al mòbil via bluetooth, però el meu Motorola no accepta emmagatzemar formats que no siguen música, vídeo o imatge. Desesperat, vaig optar per fer una foto a la pantalla amb la càmera del telèfon, però la insuficient resolució en megapíxels del dispositiu feia impossible distingir els caràcters d'un document de text fotografiat d'una TFT.

Ressacós i esgotat, vaig parar-me un moment a reflexionar. Eureka! Se'm va ocòrrer una idea genial. Amb paper i bolígraf vaig fer una còpia manual del document. Vaig tardar menys en copiar-ho tot que en pensar totes les solucions anteriors.


dijous, 2 d’octubre de 2008

La Tornada/La Partida

-Ens endinsàvem silenciosos sobre una Barcelona crepuscular. No vam dir ni un mot en tot el camí que ens allunyava de l'aeroport. Anava de paquet en la moto de Carmela i mirant de no plorar més vaig tancar els ulls. El trajecte em va semblar una interminable caiguda, una eterna precipitació vers el buit absolut, vers la fosca rigidesa d'una ciutat sense la teua veu ressacosa.

Mentrestant, dins d'una terminal blava, executaves la dolorosa tornada. Uns avions que et portarien cap a una nova primavera, tot fugint d'aquesta tardor que s'apuntala sobre un estiu que mai va existir.


dilluns, 29 de setembre de 2008

Crisi, Futbol i Rock'n'roll

-Verd: Àlex Rigola ofereix aquests dies una autèntica lliçó escènica al Teatre Lliure gràcies a un magnific text de Tom Stoppard. Una entremaliada narració de la Praga de l'altre costat del Teló d'acer contraposada a l'occidentalitzada i academicista Cambridge. Una personal crònica de l'ensorrament de les grans ideologies revolucionàries del segle XX i de l'ascens capitalista de l'individualisme postmodern. Un complex compendi polític que el director del Lliure ha trasformat en espectacle sense caure en el pamfletisme. Rock'n'roll és recomanable a tots els nivells i obre una temporada teatral que promet bons moments.

Groc: L' administració Bush té previst concloure hui la tramitació d'un pla de rescat de l'economia estatunidenca que marcarà un històric precedent mundial. Davant la greu crisi financera que aquests dies sacseja els mercats globals, el Govern del EUA posa en marxa un pla de suport econòmic que injectarà 700.000 milions de dòlars al mercat. La mesura no és més que una nacionalització encoberta dels capitals bancaris de risc que han desencadenat l'actual crisi. Enfront als teòrics del lliuremercat radical, l'actualitat prova la irracionalitat del sistema econòmic mundial i posa de manifest, al mateix bressol del capitalisme, la necessitat d'un ens regulador, l'Estat, que garantisca la estabilitat i la cordura del sistemes financers.

Roig: El derbi futbolístic del cap de setmana, Espanyol-Barça, s'ha transformat novament en un camp de batalla. Els radicals han campat a voluntat amb la permissivitat dels dispositius de seguretat dels clubs. Violència-futbol torna a ser un binomi d'actualitat. Si tenim en compte la importància de l'esport a la nostra societat, aquests esdeveniments haurien de ser motiu d'alarma per tothom.


dissabte, 27 de setembre de 2008

Un lloc al món

Me gustaría que me dijeras como hace uno para saber cual es su lugar. Yo por ahora no lo tengo. Supongo que me voy a dar cuenta cuando esté en un lugar y no me pueda ir. Supongo que es así. Ya va a aparecer. Todavía tengo tiempo para encontrarlo.
Adolfo Aristarain - "Un lugar en el mundo"

-El gris pedra tacat de verd fosc, el perfil de llum d'unes muntanyes concretes, la primavera amb perfum de pólvora i música al carrer. La pàtria en majúscula no existeix, és un invent de feixistes i d'altres gents pobres d'esperit. La pàtria és un conjunt de petits detalls que recordats a distància ens posen la pell de gallina, un nus a la gola i et fan venir unes petites ganes de plorar. La pàtria són els records d'infància, el carrer que ens va vore créixer, les persones estimades, els amics de veritat i aquell vell primer amor (l'únic autèntic) amb el que vam perdre la virginitat. La pàtria pot ésser una grisa i trista rutina quotidiana amb pols i sal, o l'enyorança perpetua d'aquells que vam abandonar-la.

Un dia agafes una bossa i amb un bitllet de tren, groc o esgrogueït, marxes nord enllà, o oceà a través, no importa. A força de caminar, i sobretot, després de fer la vista enrere, descobrixes que has fabricat noves petites pàtries onsevulga que els teus ulls han mirat fixament. Totes aquelles amistats, barres de bar, les olors nacrades de capvespre o de trenc d'alba, i sobretot els llits; el llits que foren casa o presó, una nit o una temporada; els llits, ara recordats, sí que foren les meues pàtries. Els enyore tots. Quantes pàtries caben dins l'esperit d'una persona?, em pregunte ara que Barcelona m'acull amb el seu ritme feroç.

Barregem, als moments de debilitat, totes les nostàlgies amb la misèria del dia a dia. I és llavors que ens sembla que a nuestro parecer cualquiera tiempo pasado fue mejor. Però no, em resistisc a pensar-ho, i mire tot allò que ens queda pensant que només hem fet la primera part del camí. No és temps encara de escriure versos, d'omplir solituds amb biografies. Resten moltes pàtries per davant. Pàtries que seran el marbre de les nostres col·lumnes i també l'arena de les nostres runes. Si mai trobes el teu lloc al món, Celeste, recorda hissar la bandera de la nostra pàtria. Assegurat que estiga tacada de café-licor.

dimarts, 23 de setembre de 2008

Entrefesta

-Celeste plorava a les escales del bany. Carmela se li va acostar un parell de vegades i li va dir sense tocar-la: "Açò s'ha de passar". Mentrestant, a la pista de ball, Dane, el serbi, trencava autoprejudicis (i en creava nous) culminant la seua visita a Barcelona amb una sessió d'espontani amor en directe que acabaria al llit de Belén. Just enfront, a la barra, Santi patia un intent de violació. El perpetrava una lloba en zel que s'encarcarava el sostenidor dient: "és el que hi ha". Una altra història que acabaria tacant de passió els llençols d'un pis compartit. La resta ho intentarem també, alguns amb més èxits que altres. El temple era un viu mercat de pubertats eternes i post-adolensències alcoholitzades.

Tot açò va ocórrer dissabte, i hui torna a ser festa: La Mercè, grisa i plujosa. El metro obert tota la nit.

Celeste, no vull que plores al llegir açò, però no puc evitar escriure que només ens queda una setmana.


dissabte, 20 de setembre de 2008

Dissabte Gris

-Trenc d'alba. Ella dormia profundament, havia arribat molt borratxa a ma casa i el seu cos nu feia pudor d'alcohol i fum de tabac. Al desllunat els coloms parrupejaven amb força davall d'un cel gris que començava a clarejar. Va passar una bona estona fins que vaig aconseguir recuperar la son.

Ens hem alçat ben passat el migdia. Com que tinc la nevera buida hem sortit a dinar fora. Plovisquejava i als carrers de Gràcia no hi havia ningú. Més tard, he anat a tallar-me els cabells. En tornar a casa m'he mirat a l'espill: cap rapat i el color d'estiu que comença a perdre's. M'he tornat a ficar al llit a les cinc de la tarda i no he sortit fins que he acabat aquella novel·la que tenia arraconada per falta de temps. Dos correus electrònics que havia rebut m'han aclaparat una mica.

Ara em posaré música alegre, m'afaitaré i sortiré. Esta nit hi ha una gran festa. Acomiadem Celeste. Tornaré molt borratxo, més que probable, a trenc d'alba.


diumenge, 14 de setembre de 2008

Màniga Llarga

-Despertars. Tinc un llit molt petit, tot i que la major part de les nits em sembla enorme, descomunal. El matalàs feble, el coixí no és ni tou ni consistent. Ja fa vora un any que pense: he de canviar el llit, he de comprar llençols, un coixí nou. En tot este temps no ho he fet. Tot, tot sembla provisional, com si encara acabés d'arribar i patira la desorientació del nouvingut. Vull un nou pis, m'agradaria viure sol, desitge una habitació més gran on ficar un llit enorme per perdre'm i perdre-les a elles i després, en mig de la nit, buscar el seu cos nu perquè em done calor. Sembla que Barcelona m'arrossega, i jo em deixe fer, com si tinguera l'ànima gastada.

Calor. Hi ha el moment de la passió. De les ungles contra la carn. Dels besos que són al mateix temps mossos. La suor, llavors, porta el gust del sofre, com si transpiréssim l'infern quotidià en cada orgasme. Després, amb la quietud, m'acostaré i dormirem arrapats. A les sis del matí, quan la mort estiga més a prop, t'agafaré fortament. Tu, sense despertar-te, emetràs un sospir, un gemec, al sentir que els meus braços t'estrenyen amb fruïció.

Cercles. Ara que setembre ens espenta cap a una tardor que no anhelem, ara que la platja es vesteix lentament de vesprada d'hivern, ara és temps de tornar a les mantes, de tancar les finestres i dir els adéus pertinents als amors d'estiu. Aquests mesos, si algú em busca, estaré en la barra d'aquells bars. Copa o birra. Només vull dormir amb tu. Recorda, cada cop que tanquem els ulls la mort s'acosta, fa un passet.


dijous, 11 de setembre de 2008

Les Nits que ens Queden (o el compte enrere)

-La fulgor del vodka-red bull (més conegut com tio Santi) no serà hui prova de clarividència, ni tan sols vestigi de ritual, només un remei en contra de la covardia, de la por als adéus o a qualsevol paraula que sone a retòrica sentimental. Estic segur que és més fàcil fugir cap a un segon estiu que suportar un altre trist hivern de portes de metro que es tanquen, d'escales que no pugen, de botelles buides i diumenges de ressaca.

Sembla que ja he desfet la barrera del paper en blanc i em dirigisc cap a un punt d'incertesa argumental.

Posicionem, llavors, un rere l'altre, cadascun dels pensaments que s'han trencat al llarg d'aquest any. Són una mínima part de tot allò que planifiquem entre dilluns i divendres. Després, ja ho sabeu, el Raval ha covat els moments més foscos, que són també els més alegres. Però no és encara el moment de parlar de records, car és massa prompte, massa d'hora. Per ara és millor no pensar en el blau dels aeroports.

Si voleu podem imaginar que un oceà és una distància petita.

dimecres, 10 de setembre de 2008

Un Colom Dormint a l'Ampit de la meua Finestra

-Mentre dormia vaig sentir un batre d'ales. Un cop al vidre em desperta. Trenca un dels somnis de morts que últimament em turmenten. Més tard, un segon soroll em va fer reaccionar. Alçant la cortina vaig descobrir un colom que dormia a l'ampit de la finestra. Havia caigut allà amb un cop sec i ara jeia arrupit, immòbil, com si s'haguera empassat tot el pes i l'angoixa d'un malson de morts. Vaig donar un parell de cops al vidre però no es va moure.

Malgrat tots els intents de Julià, finalment els coloms van aconseguir niuar al desllunat. La passada primavera un petit forat al pis de dalt els va donar repòs. Molts cops m'he trobat plomes dins l'habitació, o damunt la tauleta de nit; i quan obria la finestra, la sentor de fregits i brous es barrejava amb la pudor de corral d'aviram. A l'estiu, a l'hora de la becada, sentia molt cops el xiscleig del colomí demanant menjar. Ara ja no s'escolta. Els petits ja no deuen ser petits i han aprofitat el vent de setembre per volar lluny.

Dos cops més al vidre de la finestra i el colom es va despertar sobtat. Les seues ales van emetre un xiulit espès quan van començar a enlairar-se fugint d'allò que desconeixien. Enmig de la nit i la foscor, el seu plomatge gris semblava blau i confús.


divendres, 5 de setembre de 2008

Fracàs

-Amagats a la porxada gòtica els ionquis. Parle de l'Hospital de la Santa Creu, l'actual edifici de la Biblioteca de Catalunya. No es pot dir que la primera roda de premsa que organitze haja sigut un éxit. Més bé al contrari. El fracàs sotja amagat entre les ombres d'un pòrtic del segle XV. Entre paper de plata socarrat, entre xeringues usades, entre la gent desarrelada que dorm durant el dia recuperant allò que va perdre durant la nit. A banda de la vida, de les ambicions, també existeix la decadència.

diumenge, 31 d’agost de 2008

L'Últim Diumenge d'Agost

-El colom volava molt prop, quasi pegat al tren. Crec que mirava de competir amb aquell aparell de ferro que no podia arribar a comprendre. Devia sentir-se molt petit. Jo aquest diumenge també em sent molt petit dins del tren que torna del Prat.

Acabe de deixar a Amélie a l'aeroport amb el braç trencat com a resultat d'una nit massa trash. Ha tornat a París després d'una setmana a Barcelona. Jo he de tornar també algun dia a París.

Ha arribat setembre. Ha portat uns núvols freds i un cel encapotat. L'estiu acabarà aviat. Comença la nova temporada.

divendres, 29 d’agost de 2008

La sutura no tanca: París

-Aquests dies em trobe carregat de treball. A la feina normal de la redacció he afegit una proposta que em va fer l'AIET; i ara porte el servei de premsa de l'espectacle La sutura que s'estrena el proper 9 de setembre a la Biblioteca de Catalunya. Un treball complicat al què he d'afegir la meua falta d'experiència. A més a més, tinc visita, la casa plena i les responsabilitats pròpies del bon amfitrió. París, nord enllà, m'envia els records que mai vaig fruir, l'estiu que mai vaig passar allà, la dona que mai vaig trobar nua, embolicada als blaus llançols de solitud.

diumenge, 17 d’agost de 2008

Eclipsi de Lluna

-He vingut a passar el cap de setmana a ma casa d'Alcoi. Hi ha lluna plena. Un fresc vent de gregal mira de fer callar l’estiu. Tot el dia ha estat presidit per núvols grisos carregats d’una pluja que finalment no ha caigut. Quan ha arribat la fosca, el cel s’ha descobert completament. Els gossos han començat llavors a lladrar. “Quan els gossos lladren per la nit és perquè ha marxat algú; ho pressentissen i criden al veure passar la Mort tota vestida de negre”, em deia la meua iaia quan jo era xicotet. Altres cops m'explicava: “criden els gossos perquè veuen passar l’ànima del mort que va perduda pels carrers buscant consol”. Jo llavors pensava, com ara, que hi ha moltes coses que encara no s’han pogut explicar. Com per exemple el perquè hui, lluna plena, eclipsi lunar, tots els gossos del meu barri d’Alcoi es posen d’acord per lladrar tots plegats. Jo m’he solidaritzat amb ells i m’he begut tota la dosi d’insomni que em quedava a l’ampolla del desfici. Tot estirat al meu llit de sempre, el de ma casa, comence a enredar-me entre els llençols. El veí campanar de Sant Maure anuncia les hores. Jo no vull contar les campanades per no desesperar-me més. Uns segons més tard sonen les del campanar de Santa Maria, i si la nit fora més clara i el vent acompanyés, s’escoltarien també les del Parterre i les de Sant Roc. Però hui no és el cas, i jo, tot estirat al meu llit de sempre, veig un tros de cel per la finestra. En ell es veu Venus amb el seu punt més brillant de l’any. Per confortar-me, per mirar d’escalfar una mica el meu esperit i trobar l’assossec que em permeta dormir, pense, una rere l’altra, les dones que han passat per aquell llit tan vell i sorollós. Els diferents perfums, les distintes escalfors, els diversos ritmes de respiració. Peces d’un trencaclosques, rostres que són amalgama d’altres rostres, noms que s’entrellacen. M’arrape fort al meu pesat coixí de plomes d’ànec, i tot imaginant que és un cos nu i calent, aconseguisc per fi trobar la pau. (Mentrestant, el gossos lladraran fins a trenc d’alba).


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...