divendres, 28 de desembre de 2007

La Cantant Calba: Gènesi d'un Mite

-L’any que estem a punt de tancar ens deixa moltes bones notícies teatrals, entre elles es podria destacar una: la celebració al mític teatre de la Huchette de París dels cinquanta anys consecutius de representacions de l’obra ‘La cantant calba’, escrita per Eugène Ionesco. La peça s’ofereix en un interessant programa doble juntament amb ‘La lliçó’, escrita també pel dramaturg francès nascut a Romania. Ambdues es mantenen en cartell ininterrompudament des de 1957, establint el rècord de continuïtat més important conegut fins a la data. Açò suposa més de 13.500 representacions de dues de les obres de referència de l’anomenat “teatre de l’absurd”. Molts autors teatrals estarien disposats a fer qualsevol cosa per tal d’aconseguir crear uns clàssics contemporanis tan cèlebres. Qui no coneix els bojos diàlegs entre el Sr. i la Sra. Smith, o la irrupció absurda del bomber que no troba focs que apagar? El què no molta gent coneix és que la ‘La cantant calba’ va nàixer fruit de la frustració de l’autor enfront un curs d’idiomes. Ionesco tractava d’aprendre anglès utilitzant un mètode anomenat Assimil, que llavors era molt popular i que es basava en la repetició constant de frases tòpiques. Aquesta acumulació de clixés anotats al seu quadern inspirà Ionesco a l’hora de donar forma als conegudíssims diàlegs. Açò explica que el contingut de les converses dels personatges es base en els dies de la setmana, l’alimentació, les parts de la casa o altres tòpics de les lliçons d’idiomes per a principiants. Els protagonistes—arquetípics de la societat anglesa—també foren extrets dels quaderns de l’autor, la qual cosa explica el marcat caràcter anglès de les situacions. De fet, el títol provisional de l’obra era ‘L’anglais sans peine’ (L’anglès sense esforç), en referència a l’eslògan dels cursos. Més avant aquest títol mutaria quan, de forma accidental a un assaig, un actor va pronunciar malament una part del diàleg i en compte de “mestra rossa” (institutrice blonde) va recitar “cantant calba” (cantatrice chauve). Una errada que serviria per batejar aquesta històrica peça que, malgrat l’èxit actual, va ser un fracàs absolut el dia de la seva estrena. Conten les cròniques que aquell 11 de maig de 1950 el públic del parisenc teatre dels Noctàmbuls va sortir visiblement molest, grunyint d’incomprensió en front d’uns diàlegs sense cap ni peus, pensant que aquella “antipeça” era una broma de mal gust. Tampoc les condicions del debut van ser les millors: Ionesco era un desconegut corrector de textos de 40 anys que no tenia res a veure amb el teatre. Estrenava la seva primera obra a l’incòmode horari de les 6 de la tarda, precedint altres peces d’autors ja consagrats com Brecht o Kafka. D’aquesta forma, l’estrena del nouvingut va passar gairebé desapercebuda. Després de només 25 representacions ‘La cantant’ va desaparèixer dels escenaris amb indiferència general de crítica i públic. Ionesco va perdre els 500.000 francs que hi havia invertit i es replantejà abandonar la carrera teatral que acabava de començar. Afortunadament, no ho va fer i va continuar escrivint encoratjat per un grapat d’intel·lectuals que havien sabut apreciar el valor del seu treball. Influents autors com Breton, Péret o Buñuel elogiaren la peça creient trobar en ella una inspiració surrealista. Amb aquest boca a boca la fama transgressora de ‘La cantant’ va augmentar ràpidament, propiciant la seva publicació a l’any següent i obrint camí cap a noves reposicions. Seria al 1957 quan la tercera posada en escena de ‘La cantant calba’ va desbordar totes les previsions al convertir-se en una obra de referència de les nits parisenques. Un rècord absolut de permanència que arriba fins als nostres dies.

dissabte, 22 de desembre de 2007

El Colom i el Soltici

-El dia més curt de l’any és la fi d’una setmana intensa, plujosa, esgotadora. Núvols grisos a sobre la mar fosca i blava. El fred gela les idees per la nit, i el Nadal no calfa gens quan s’està tan lluny de casa. L’infant del costat plora, li estant eixint les dents, i la mare l’engrunsa corredor amunt, corredor avall. L’avia que viu davall renega del soroll, dels riures altisonants. El veí de dalt trenca les hores d’insomni amb teletenda i porno barat.

Mentrestant, gros i templat, ben nodrit i prou galà, d’aquestos amb la pitrera verda brillant, un colom intenta conquerir el desllunat. Ha trobat un petit forat que porta a l’entresolat tancat de la cisterna de casa nostra. Tots els matins entona la seua repetitiva cançó d’hormones i solitud, assajant el seu gemegós parrup de cercar i no trobar. Ja portava unes quantes setmanes així, des que va trobar l‘escletxa no ho ha deixat d’intentar, esperant de totes totes trobar la coloma que s’enamore del seu petit trau d’aigua de cisterna, del seu cau de misèria i runa. Tots els dies la mateixa cançó, primer unflar el pit, aguantar el posat mentre es balla una dansa circular, després una desil·lusió, i després una altra, i la pluja i tot el fred d’aquesta setmana, i aquelles molles de pa que la senyora amable reparteix al passeig de Sant Joan.

Fa una estona, al capvespre efímer del nou hivern, el jove colom altiu tornava sol un cop més. Cap coloma, com sempre. Pensava dormir solitàriament arrupit, envoltat de sons de wàter i humitat llefiscosa. No ha pogut però, el seu niu es trobava tancat. Julià, el meu company de pis—gran detractor dels coloms—, ha omplit el seu oci nadalenc amb bricolatge esterilitzador, precintat el forat de l’entresolat que hi ha dalt del bany. El colom passarà al carrer la nit més llarga i plujosa de l’any. El parrup desconsolat del nostre company colom no tornarà a acaronar els meus somnis de diumenge i ressaca.

dilluns, 17 de desembre de 2007

Nominacions i Premis

-Fa unes hores s’acaben de conèixer les nominacions als Premis Goya, que com cada any entrega l’Academia de Cine. Els jutges, és a dir, els membres de l’Academia, són unes gents anònimes i misterioses, que representen uns interessos estranys, i que any rere any emeten un dictamen desconcertant. I parle d’açò perque sempre m’ha resultat colpidor el criteri “artístic” que els motiva. No és l’Espanyol l’únic cas, més bé és el continuador de l’exemple holliwoodià, del que mama forma, estructura i criteri.

Enguany, es trobem com les grans “triomfadores” El Orfanato de Juan Antonio Bayona i Las Trece Rosas d’Emilio Martinez Lázaro, que han assolit catorze candidatures cadascuna. Bé, no em posaré a discutir ara la qualitat que presenten—sobretot la segona més que de la primera—, això ho deixaré per als crítics que cobren per fer aquestes coses. El que si que es criticable és que altres grans treballs que destaquen pel seu risc, qualitat i eficiència estiguen poc o res representats. Hi ha mols casos, però parlaré de tres en concret: [·Rec], La Soledad i En la Ciudad de Sylvia. Aquests tres treballs són, sense dubte, tres grans obres, estandard insigne d’allò que hauria d’abundar més al cinema espanyol. Tot i això, els dos primers a penes compten amb alguna nominació de consol, però la tercera, el gran treball de Jose Luis Guerin, èxit de crítica a Cannes, no ha aparegut en el pre-palmarés. Vergonyós.

No és tampoc mullar-se afirmar que aquests jutges representen un cinema que, primer de tot, aspira a erigir-se en indústria, i que els premis han de ser l’adob que faça créixer el mític arbre de la solvència econòmica del cinema espanyol. Aleshores, siguem sincers, i no anomenem Academia de la Artes i las Ciencias Cinematográicas quan en realitat volem dir Associació de Productors Frustrats. En ambdós casos, algú hauria de fer-los veure que el progrés del cinema espanyol està en mans de qui arrisca, i que els grans consolidats de l’escena del còpia-i-pega no van a fer flotar una indústria que no acaba de madurar mai. El futur, el prestigi i la solvència del cinema espanyol està en les mans de tots aquells que, a força de treball i d’innovació, regeneren les bases d’un cinema estancat, consolidant una avantguarda de la què per fi puguem estar-ne orgullosos.

diumenge, 16 de desembre de 2007

Un Post Estúpid de Diumenge

-Cap de setmana completet. Entre assemblees, i sopars diversos gairebé no he tingut temps per a res. Però bé esta el que bé comença i en estes dates és el que toca: sopars d’empresa, amic invisible, retrobaments de gent que va, que torna. Per cert, tornaré a la Pàtria en una setmana, de fet he de comprar-me el billets...

Escric hui sense trellat, de fet he començat a escriure sense una finalitat concreta, ni tan sols amb un tema al cap sobre el qual parlar. Clar, és diumenge i tinc les connexions neuronals una mica ressentides. Millor ho deixe. Soparé una pizza fastigosa que m’he comprat al pakistanès del cantó i potser mire una peli del Kieslowski.

dissabte, 15 de desembre de 2007

Més Censura

-Quasi una setmana després del tancament del repetidor de TV3 de la Carrasqueta, les reaccions de les boques grans no s’han fet d’esperar. Cadascú ha estat al seu lloc. S’han dit els ets i els uts, s’ha fet el posat intelectualoide i s’han carregat les tintes amb arsènic. Eliseu Climet continua el seu automartiri per la causa, quasi en solitari. L’antic i fracassat Compromís aireja draps mentre els socialistes s’amaguen davall del coixí per no tacar-se del buf catalanista. I mentrestant, des d’ací dalt es miren les coses com “uf, ja s’apanyaran... son ells els que els han votat”.

Malgrat tot, el Govern del Partit Popular prepara ja el tancament dels repetidors del Bartolo (Plana Alta) i el de Mondúver (la Safor) i ho justifiquen dient que TV3 no té el més “mínim respecte institucional” cap a la Generalitat Valenciana. I no m’estranya, jo ja el vaig perdre fa temps. Estem parlant d’un Govern despòtic, que aplica la legislació de forma sectària, censurant una emissió amb l’excusa de la legalitat mentre desenes de televisions locals (fins i tot un repetidor de Canal 9 a Torrent) presenten la mateixa situació. Franco, una vegada va dir: ¿Es que ha visto usted algún censor que no sea tonto?

El que resulta més colpidor no és l’actitud dels polítics—crec que el Partit Popular ja no pot arribar a fer res que ens sorprenga, només que ens cabrege—, el més escandalitzant és l’actitud de la gent. Escasses cent cinquanta persones es manifestaren ahir a València, segons VilaWeb. Segurament hi havia desconeixement, malinformació, etc, però només cent cinquanta persones. No són aquests senyors i les seues actituds totalitàries—ja ens els coneixem—, la llàstima la dóna la societat civil que sembla passar de tot. A ningú no l’interessa que es perga la pluralitat informativa, que s’ataque la llengua i la cultura; dóna el mateix tot, ara més que ve el Nadal s’ha de comprar per damunt de tot.

He volgut contribuir des d’ací dalt a la causa i aquesta setmana he fet un acostament a l’associació Espai País Valencià. No podia estar més temps parat, em cremava la sang. Ha sigut una aportació mínima, la meua aportació. Si cadascú donara un xicotet pas, encara que fos mínim, les coses canviarien. Malauradament, les coses no donen la impressió d’anar a canviar, sí de seguir dins d’aquest estancament. Cal, però, no perdre l’esperança.

dilluns, 10 de desembre de 2007

Censura

-Ja ho venien advertint, fins que al final, d’amagat i amb nocturnitat com els lladres, ho han fet. El Govern de Francisco Camps va precintar ahir per la nit el repetidor de TV3 de la Carrasqueta, impedint d’aquesta forma que el senyal de la Televisió Catalana es veja a les comarques del sud d’Alacant. La indignació a hores d’ara és majúscula. Es tracta d’un bàrbar acte de censura perpetrar per l’analfabet Partit Popular valencià, que amb aquesta mesura es col·loca a l’avantguarda del sectarisme europeu. És una acció sense precedents en democràcia, més pròpia d’altres temps, i ens serveix d’exemple de la difícil situació que travessa la cultura catalana al País Valencià.

Els acords de reciprocitat no han arribat a temps, i alguns parlen de mesura electoralista. El cas és que entremig del guirigall polític els drets fonamentals de milers de valencians, com ara el dret a la llibertat d’expressió i a la pluralitat informativa, han estat malmesos un cop més. Si a aquest acte totalitari li afegim els recents atemptats terroristes que estan patint algunes forces de l’oposició, podem parlar d’una situació d’extrema gravetat mai coneguda fins ara.

No podem permetre que açò s’agreuge més, la situació al País Valencià ha arribat al límit. Quantes majories absolutes ens fan falta per adonar-nos que hem de ser nosaltres els que hem d’actuar. Quantes agressions fan falta per despertar-nos. Ara més que mai, és el moment de fer alguna cosa.

diumenge, 9 de desembre de 2007

Conquestes

-Una ciutat no s'ha conquerit del tot fins que no es donen tres passos fonamentals: Un, sexe. Dos, vomitar. Tres, veure, després d'una nit de festa, la sortida del sol.

He conquerit Barcelona després de dos mesos (hui precisament es compleixen dos mesos des de la meua arribada a la ciutat). Conquerir una ciutat no és un procés fàcil, i depén de quin pas, tampoc agradable. Malgrat haver-la conquerit, Barcelona no es deixa dominar, no se sotmet, el seu orgull és ben bast i ample. La vida discorre als seus carrers com un corrent foll on només els grans nedadors no s'ofeguen. La resta quedem inerts i mòrbids, arrossegats cap a voreres d'incertesa i desorientació. Conquerir és relativament fàcil, sotmetre no. He d'aprendre a nedar amb força., ací la gent ja porta anys d'avantatge, tenen els braços forts i ben polits. Jo he arribat fóra de temporada i encara no tinc ni banyador. Aquesta situació em pot arraconar a un atzucac, i per això he d'obligar-me a estar a l'aguait, a no baixar la guàrdia.

A dia nou de desembre de dos mil set, Barcelona ha estat conquerida. A pesar de la victòria aparent, encara queda molt per fer. Sotmetre-la serà un llarg i dolorós procés.

dilluns, 3 de desembre de 2007

Cadàvers Exqusits

-La casualitat és i serà sempre un tema molt sucós, i més quan s’habita en un poble gran com Barcelona, tan donat als encontres atzarosos. Bretón i companyia jugaven al cadàver exquisit amb cert grau d’inconsciència, sense adonar-se que quasi sempre la casualitat supera a la vida. Clar, ells no havien llegit encara a Milgram, i no sabien que segons la Teoria dels sis graus, tothom està connectat a qualsevol persona del món gràcies a sis persones. Arribats fins a aquest punt, cal descobrir quin és la xarxa de coneguts que em portaria fins a la jove, dolça i rica Athina Onassis.

Doncs bé, mentre investigue quin és el camí cap a la meua bella hereua, he de conformar-me amb la meua raquítica nòmina, que ni tan sols fa de mi un trist mileurista. I com que hui he rebut la meua primera paga, he decidit celebrar la misèria amb consumisme, per a alegria dels llibretaires locals.

La casualitat ha posat aquestes darreres setmanes suculents i exquisits cadàvers damunt la taula. Alguns coneguts i estimats, altres gairebé desconeguts. Fernando Fernán-Gómez serà sempre un del mestres més importants del segle XX. Teatre, cinema, literatura, interpretació; un monstre que tot ho fa bé. Francesc Candel per la seua part era un geni local dedicat a teoritzar als humils. Els dos van morir la mateixa setmana amb tot el fast i la glòria local, cada u a la seua latitud.

Jo no sé si Fernán-Gomez i Candel es coneixien, ni si acomplien la Regla dels sis graus, però el fet de què moriren la mateixa setmana els ha ficat dins d’una casual roda de coincidència. Una excusa com qualsevol altra per gastar part de la meua esquifida nòmina adquirint un parell d’obres seues. Durant les properes setmanes les idees dels dos s’entrellaçaran casualment dins del meu cap.

Deia Umbral—un altre il·lustre cadàver recent—que la literatura és l’únic regne on no mor mai ningú. Aquesta afirmació es pot fer extensible a moltes altres arts. Però es fa casualment aclaridora quan s’adonem de què le cadavre exquis boira du nouveau vin.

diumenge, 2 de desembre de 2007

Dos de Desembre

-Un desllunat humil, polsós d’una pols negra, amb coloms, coloms d’ales grises que desprenen un xiulit espés en enlairar-se. I un altre despertar de diumenge, de migdia. Llançols blaus de solitud, un lingot de plom dins del cap, un poal d’arena a la boca, i la resta més o menys com sempre, cap novetat al front.

Es confonen els records, les cares, les situacions. Un local de color roig, els ulls que busquen altres ulls, el meu reflex enfront de l’espill de wàter, el sabor del vodka, i finalment després de moltes coses més, el despuntar de l’alba.

I ara un altre diumenge que s’acaba, demà un dilluns inserit a la roda sense fi ni meta. Irremeiablement arrossegats pel corrent.

dissabte, 1 de desembre de 2007

U de Desembre

-Trencàvem solituds establertes i ens menjàvem les molles de pa perdudes entre els llençols. Em sagnàvem les genives d’impotència, i nostàlgicament blaus suràvem per damunt les hores. Més tard, dins d’una cambra tota feta d’esperança, jo mateix seia en front d’un full en blanc. Tot és ara possible udolava vent mentre dipositava una rosada d’incertesa sota l’asfalt greixós. És ara o mai, i les hores anaven consumint-se sense que es trencara l’altre glaç. Veus, ni un miserable clevill, em deia a mi mateix, és ara que ve l’hivern; u de desembre.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...