dijous, 29 de novembre de 2007

Una de Zombis en Directe

[REC]

TÍTOL
ORIGINAL:

REC (AKA [REC])

ANY: 2007

DURACIÓ: 85 min.

PAÍS: España

DIRECTOR

Jaume Balagueró, Paco Plaza

GUIÓ

Jaume Balagueró, Paco Plaza, Luiso Berdejo

FOTOGRAFIA

Pablo Rosso

WEB OFICIAL

http://movies.filmax.com/rec/

-El gènere de terror ha estat sempre un dels més propensos a caure en encasellaments, clixés i tòpics. Últimament aquestes coses sembla que estan començant a invertir-se, i, cada cop més, vegem productes força interessants a les pantalles. Darrere d’aquest floriment hi ha alguns cops la mà dels nous efectes digitals, altres no.

[REC] és un exemple d’aquests darrers casos, d’aquestes pel·lícules on la imaginació prima per damunt dels diners. De fet, la cinta destaca només amb un grapat d’excel·lents actors, una càmera i un parell de claus de gènere.

En essència [REC] és una de zombis, amb tot els tòpics del gènere i fins i tot amb un posat de sèrie B. Però Jaume Balagueró i Paco Plaza—en camí cap a la glòria del terror espanyol—no anaven a conformar-se només amb això; i amb una sorprenent fusió de llenguatge televisiu i cinematogràfic mai vist en aquestes latituds, han parit un monstre sanguinolent i claustrofòbic.

Els periodistes d’un reality acompanyen a uns bombers en la seua ronda nocturna. El que semblava una urgència rutinària a una comunitat de veïns, acabarà convertint-se en una trampa mortal. Descripció tòpica, argument tòpic. El que fa especial el llargmetratge és la seua posada en escena. Tota la història serà narrada amb la càmera dels periodistes, amb el llenguatge del directe. És com El Projecte de la Bruixa de Blair filmat pels redactors del Aquí hay tomate. I si e estos ingredients li afegim unes pinzellades d’angoixa a lo Cube i el toc hispànic de La Comunidad, s’aconsegueix una barreja explosiva, un resultat sorprenent.

[REC] acollona, diverteix, té moments per riure i alhora ens fa reflexionar al voltat de la convivència multicultural. Un plat complet i nutritiu. Només embafa la falta de versemblança de la seua execució, i certs punts foscos o massa clarificadors del seu guió. En tot cas el festí dels zombis és un banquet suculent, nouvelle coisune del terror amb un punt de reflexió. Bon Apetit.

dimecres, 28 de novembre de 2007

D'Ors

-Mai he negat la meua ignorància, que és ben basta i fonda. Així que no em fa vergonya dir que no havia sentit parlar d’Eugeni d’Ors fins que vaig arribar a la Facultat. Va ser llavors quan Martí Domínguez es va escandalitzar un fum perquè ningú de la meua quinta sabia qui era d'Ors. Després, a força llegir, no he deixat de trobar referències a ell. El mestre tenia raó. Fuster, Pla, Umbral i els fills del Noucentisme, contenen tots referències suficientment amples d’aquest senyor com per a clarificant d’una forma sensata la seua importància literària.

De fet, aquest senyor va ser el pare i alma mater del moviment noucentista, i va ser ell mateix qui va batejar-lo a una d'aquelles gloses que publicara entre 1907 i 1921 al diari La Veu de Catalunya. Un moviment que l’autor personifica com cap altre. Definir a d’Ors és definir al Noucentisme, i açò no deixa ben parat al moviment.

Xènius (el pseudònim sota el qual signava les gloses), era catòlic, apostòlic i romà, xenòfob, racista, imperialista, burgés, masclista, i, per què no dir-ho: feixista. Podríem fer una defensa, al·ludint que aquells temps eren diferents, que les coses no eren com ara. No cola. El socialisme, la democràcia, el sufragisme, el feminisme, i tantes altres idees ja es trobaven ben escampades, fins tot per Catalunya. Un altra cosa era no voler escoltar-les. D’Ors s'enfrontà al romanticisme, a la sensibilitat, al subjectivisme, a la individualitat, al laïcisme, al naturalisme. Va reprendre un classicisme de caire intervencionista molt proper a les idees de d’Annuncio i d’altres intel·lectuals feixistes. L’ordre, la raó, la civilitat, el bon comportament, la moral de classe, la nació (extrapolada a l’Imperi), la religiositat; temes d’aquests que et fan deixar un llibre a les vint pàgines.

No obstant això, és impressionant el poder que tenen aquestes gloses per atraure l’atenció, quin és la seua capacitat de síntesi en uns pocs paràgrafs, com són capaces d’aprofundir tan òptimament als temes més diversos. D’Ors és, sobretot, un geni de la crítica d’art, de l’escriptura catalana (conec però la versió adaptada), un gran analista polític, un gran observador de la vida quotidiana. Un home que escoltava del palpitar del temps com a ell li agradava dir de si mateix. Llegir a d’Ors és un plaer perquè és el cronista perfecte de la seua societat, del seu racó d’intel·lectualisme català. Un tros d’història sense la qual seria impensable desembolicar aquella època i tot allò que vindria després.

I que va ser això que vindria després? Doncs l’adhesió de d’Ors a l’Alçament del 36 i la seua posterior deserció de les lletres catalanes, del catalanisme i de la Nació (d’un tipus de nació, clar). D’Ors esdevindria un dels intel·lectuals més importants del franquisme. Abans hi havia sigut el pare moral de tota una societat, després ho va ser d’un altra no tan diferent. Els mateixos interessos hi havia a la Barcelona noucentista que al Madrid de postguerra. Els interessos d’una classe dominant, d’un poder establert que sempre s’ha rodejat d’aquesta aura d’importància, d’aquest paternalisme, d’aquests conceptes d’agrupació sectària amb què tant els agrada d’omplir-se la boca: la Nació, la Bandera, la Raça, Nosaltres i els altres. Paraules que lamentablement no acaben de passar de moda.

Josep Pla deia que s’haguera estimat més no conéixer personalment a Eugeni d’Ors, que hauria preferit quedar-se amb el mite, amb el Xènius de les gloses i no amb la persona. Jo em quede també amb les gloses, i cada matí al metro—que és el meu moment glosa del dia—llig el Glosari com se’l llegien els noucentistes, i m’imagine a mi mateix com un petit burgés de començaments del segle XX. És aleshores quan gaudisc dels escrits d’un geni.

dissabte, 24 de novembre de 2007

Camera: de l’Ull a l’Escopeta

-Aquesta nit, a l’incomparable Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, es clausura la 14è Festival de Cinema Independent. Ha sigut una setmaneta intensa, que no he pogut aprofitar tot el que haguera volgut, ja que no vaig poder falsificar-me el passe de premsa. Malgrat tot, he aconseguit veure uns quants treballs, i he pogut assabentar-me de les carreres de cineastes com Paul Bush i Peter Brook, als quals se’ls dedicava una retrospectiva enguany.

Tampoc no vull criticar més, no he vist prou projeccions i estic coaccionat pel fet de no haver aconseguit el passe. Em quede amb una imatge: la que ha servit de cartell i de capçalera del Festival. És una imatge molt retro, en la qual un home de començaments del segle XX sosté una escopeta enmig d’una filmació en Súper8 d’una cacera molt kitsch. Acostumem a veure metàfores clàssiques de la càmera, on se’ns mostra com un ull, com un punt d’observació que actua com a finestra del món. Així ho vegem des de les avantguardes, primers moviments que es van atrevir a reflexionar metadiscursivament al voltant del dispositiu fílmic. Buñuel va voler anar una mica més lluny i ens va presentar al Chien Andalou un ull que volia ésser esgarrat per una afiladíssima navalla d’afaitar. Interessant plantejament que resumeix tot sol la voluntat colpidora del surrealisme i d’altres avantguardes que van tenir al cinema com a referent cap als anys 30 del passat segle.

Ara però, els amics de l’Alternativa ens col·loquen una capçalera on la càmera es una escopeta amb objectiu de caça i captura d’imatges en moviment. És molt bona icona definitòria que serviria de senyera, no sols d’un festival sinó de tota una tendència del cinema actual. Un cinema que gràcies a la democratització dels mitjans de producció es transforma lentament en una eina de denúncia social, allunyant-se de l’estret i corrupte marc comercial. Hui més que mai, tot el món és potencial productor de material fílmic (al format que vullgueu) i així, xino xano, l’ull passiu esdevindrà escopeta colpidora, els trets de la qual són passos cap a la democratització de les arts.

Ara, només cal donar sortida als materials, i poc a poc anar obrint la noció de cinema, tancada als grisos cervells de la critica clàssica i del públic hollywoodianement adoctriat. Festivals com aquest són una bona pitança per obrir camí.



divendres, 23 de novembre de 2007

Tot es Cura Llegint

-Il·lustres valencians han xafat aquesta setmana els humits carrers del cap i casal del Principat. Resulta complex confrontar-se a una vida cultural valenciana fóra del País Valencià. Però així estan les coses, i els Grans han de sortir per ser grans, o simplement per ser escoltats. A menys, és clar, que sigues un escriptor en castellà i guanyes un Planeta. La resta roman arraconada al pintoresc reducte de l’excepció cultural d’una cultura petita.

Comencem per una poetessa: Maria Josep Escrivà. Aquesta dona, nascuda al Grau de Gandia, va ser al maig la guanyadora dels Jocs Florals de Barcelona. Dimecres es presentava la publicació de l’obra guanyadora al palau de la Virreina. Vaig acudir turmentat de curiositat per aquest concepte, “Jocs Florals”, pensant-me que anava a trobar un seguici d’escriptors huitcentistes barallant-se per guanyar violes i englantines, composant poemes a la pàtria i aquestes bufonades. Ara bé, sembla que les coses han canviat, almenys per ací, i ara els Jocs Florals són una manera de forrar-se (10.000 € de premi), presenten tema lliure (mort al “pàtria, fides i amor”) i damunt aconsegueixes ésser el/la Poeta de la Ciutat durant tot un any. Que supose que serà paregut a una fallera major però amb més lirisme.

Doncs Maria Josep Escrivà és la poetessa de la Ciutat d’enguany, i acomplirà el seu mandat llegint poemes intimistes i metaforicoflorals per les diferents biblioteques municipals. Aquestes coses serveixen per difondre, encara que mínimament, l’obra d’un autor. Estem parlant òbviament d’un tipus de literatura minoritària dins del minoritari món de la literatura. Així i tot, algú caurà, entre ells jo, que m’he fet la promesa de llegir-me algun llibre de Maria Josep Escrivà donant-li una oportunitat. No conec gairebé res l’obra d’aquesta dona. Tan sols he llegit algun poemeta dispers, pensant que tant d’intimisme mínimal a lo haiku no passa de l’anècdota egocèntrica, mancant de gust per l’acció social que tant admire als poetes dels seixanta i setanta. Però que hem de fer, haurem d’adaptar-se als nous temps llegint aquests versos que són com una pelussa al melic. Molt propis, sí, però amb un interès general relatiu. Potser m’equivoque, car no he llegit prou. Però parle, més que d’una autora, d’una certa tendència de la poesia dels últims anys, que no acaba d’agradar-me i que m’obliga a tornar als mateixos llibres i autors de sempre, on em trobe a gust.

Una altra manera de sentir-se a gust és anar a escoltar a Joan F. Mira. No sols té la virtut d’escriure d’una manera colossal, també és un magnífic orador. Així ho va demostrar ahir a una xarrada que va donar a l’Institut d’Estudis Catalans. L’excusa era el 75è aniversari de les Normes de Castelló, el tema era la percepció d’unitat i el sentiment de pertinença que dóna l’adscripció a una llegua. Plantejament generalista, matisacions precises i les conclusions que cadascú se les traga a casa. Una llengua no ha de correspondre necessàriament a una cultura, una mateixa llengua pot tenir moltes cultures. Això sí, una llengua ha de tenir necessàriament una sola literatura. Arribats a aquest punt es poden fer xicotetes crítiques amb la boca petita (estem fora de casa), crítiques cap a un món editorial en català que s’arrebossa de reducte localista impedint la lliure circulació de materials pels Països Catalans, i que “a València almenys sabem que ho fem, ací a Catalunya no sou conscients d’aquest localisme” que identifica la part pel tot. Un tancament que en certes ocasions ens provoca alguns problemetes als que escrivim sota el designi de les Normes de Castelló. Encara que la recepta està clara, ja ens ho diu Mira: “tot es cura llegint”.


dimarts, 20 de novembre de 2007

Efemèrides

-I em diuen que tal dia com hui va morir un senyor molt dolent que jo recorde perquè quan era un nen la seua calba lletja eixia a les monedes de pesseta rubias. I resulta que de major m’assabente de que va morir a causa d’una tromboflebitis per passar-se un cap de setmana sencer mirant el Mundial de futbol sense alçar-se. I diu la llegenda que els metges el van mantenir amb vida uns dies per fer coincidir la seua mort amb la de Primo de Rivera. Xafardejos per no dormir.

La gent no es cansa, aprofitant els vents—brises més bé—de progressisme, de parlar de Memòria Històrica, i fan lleis i macrodesenterraments, mirant de fer penedir-se, mirant de tirar culpes, intentant oblidar que aquell Senyor tan fill de puta va morir plàcidament al llit d’un hospital, i que a més a més va designar a dit el destí universal de la seua Espanya, fent-la catòlica, continuista i monàrquica.

Ara, tard com sempre, Ricardo Blázquez com a cap dels bisbes proclama un ambigu i desensucrat mea culpa, que ja no aprofita per res. Tot arriba ja tard, a deshora, i el que és pitjor, tot sembla respondre a interessos actuals, deslligats del passat, ancorats al present d’ullal, pa i oportunisme.

Senyors, si volen plorar per la República, per l’Espanya que no va poder ser, pel disgust històric, avant, tot el món té dret a la pataleta en front la manifesta injustícia del destí. Certament, dins d’aquestes latituds les coses semblen arribar sempre tard, i pot ser ara és el moment.

Per aquesta regla de tres, els meus nets demanaran explicacions als nets d’Aznar per la Guerra d’Iraq.

dissabte, 17 de novembre de 2007

Oda a les Juanis

-Aquest matí m’he alçat decidit afer alguna cosa amb la meua imatge. Últimament tots el dissabtes en alçar-me se m’encreuen els cables. Doncs dit i fet. Una amiga m’ha aconsellat un estudi de perruqueria i m’he plantat allà per tallar-me els cabells. Ara ja soc un noi modern preparat per a la vida a la Metròpoli.

Però jo no volia parlar d’aquestes ximpleries, jo volia parlar de les juanis. El concepte “juani” va néixer de la mà del director barceloní Bigas Luna, al film homònim “Yo soy la Juani”. L’obra venia a nomenar un concepte que ronda des de sempre els suburbis de les grans ciutats i que defineix a les donetes descarades que ensenyen el tanga i escolten La Oreja de Van Gogh, El Sueño de Morfeo i altres grups pel l’estil, també una mica de rap feminista. Les juanis són addictes als Reality, a les compres, als pírcings i als tatuatges, i quasi sempre tenen un nóvio addicte als porros, al tunnig i a la Play Station. Bigas Luna va més enllà—ell sempre tan iconoclasta i tan mitòman a alhora—i diu: Les juanis són adolescents creatives, ambicioses i amb molta personalitat, són la nova icona ibèrica després de les folklòriques. Manuel Vilas, Juan José Millás i molts altres autors han cantat també a la nova musa del segle XXI, musa que pren forma en caixeres, dependentes, cambreres o teleoperadores.

És la juani doncs, una espècie de nostàlgia del mascle ibèric vers aquella dona antiga, ximple i servicial. Aquella dona en front la qual l’home se sentia intel·lectualment superior i de la que encara queden reminiscències a l’estreta psique masculina. Però les juanis són molt més que un mite de vell verd. El concepte camina per ell mateix i ja pren forma autònomament. Una Juani representa el segle XXI, la rebel·lia de la dona, l’explicitament de la feminitat, el poder fet sexe i a intel·ligència feta eina. És una visió massa romàntica, ho sé, però no puc ser objectiu, sóc un gran fan de les juanis. Les meues favorites són les perruqueres. És per això que parle d’això hui, aquest matí m’he tornat a enamorar.

Una dona desconeguda que et llava els cabells, que et fa un massatge al cap, que es passa un quart d’hora acondicionant-me. Qui es podria no sentir enamorat? La meua juani portava un pentinat molt a la moda, amb metxes rosses de tons diversos, duia minifalda damunt del pantaló, davantal amb taques de tints vegetals i, travessant-li la boca, un pírcing. Mentre em tallava els cabells imaginava la vida de la meua juani; una família humil, una escola de perruqueria, un nóvio babau, una vida carregada de somnis. Malauradament, algú sempre les acaba prenyant, i es deixen atrapar pel lleig palpitar dels anys, podrint-se ràpidament al calaix de la mediocritat.

Però ara no és el moment de pensar coses tristes, ara és el moment de terminar la meua Oda, el meu cant a les juanis, pensant en la meravellosa sensació de seure indefens davant d’una dóna armada amb tisores. No comprenc encara el perquè, però si les dones volgueren serien les ames del món, o potser ja ho són.

divendres, 16 de novembre de 2007

El Arte Aparte

-Com totes les coses bones s’ha fet d’esperar. Era gran el clamor popular, pels que ja l’havien vist i per tots aquells que el van veure al seu moment però que estaven desitjant tornar-lo a visionar. Per això no he volgut ajornar-ho més i he decidit publicar a la meua galeria la peça que tanca el treball vídeo-assagistic RBG.

Amb tot vosaltres El Arte Aparte, que conté l’honor d’ésser protagonitzat per una de les meues grans muses, la sempre espontànea Carmen Llamas.

Espere que us agrade.



La Galeria

dilluns, 12 de novembre de 2007

Carta de la Sort

-Benvolguts xiquets i xiquetes:

Sembla que estic de sort. Amb l’alegria encara al cos per haver trobat el café-licor a Barcelona, la providència m’ha tornat ser propicia i el destí em torna a somriure. Aquest cop la benastrugança (nova paraula que m’acabe de trobar al diccionari, mola eh?) ha sigut majúscula i he sigut l’agraciat d’un sorteig! Sí, com ho llegiu. M’ha tocat una fantàstica PLANXA ELÈCTRICA a un sorteig del supermercat Keisy d’ací a la cantonada.

Estic súper content! La planxa no penseu que és per la roba, no; és molt millor: és una planxa per cuinar d’aquestes que traus a un sopar i cuines a la mateixa taula, i fas unes verdures torrades amb xulles que quedes com un xef, i a continuació les noies cauen en rodó als peus del cuiner.

Demà aniré a arreplegar-la i l’estrenaré per celebrar la victòria del Alcoyano. Sí, no ho oblideu. Hui, 13 de novembre de 2007, a les 21 hores al camp del Collao d’Alcoi es juga el partit del Mil·leni: Alcoyano-Barça. Tot preparat.

Manar Callar

-El singular pallasso mediàtic bolivarià, Hugo Chávez, ja ens té més que acostumats a intervencions iconoclastes. Jo sóc particularment fan d’aquell parlament històric que va fer a Nacions Unides on va afirmar en referència a Bush: “Ayer vino el diablo aquí—es fa la senyal de la creu i prossegueix—en este mismo lugar huele a azufre todavía” Genial.



Amb aquest historial còmic a les seues espatlles, tan aliè a l’ortodòxia discursiva dels europeus, ningú hauria ja de sorprendre’s quan Hugo Chávez enceta un dels seus shows sense mesura ni trellat. A la darrera Cimera Iberoamericana que va concloure dissabte, el president veneçolà ens va oferir un nou exemple, llançant aquest cop el seu verí populista a sobre de l’imperialisme espanyol. Pel que es veu, el tema de la cohesió social tractat aquest any a l’encontre va calfar els ànims, al xocar frontalment dues formes d’encarar el futur de cara a solucionar els greus problemes de pobresa que encara afecten gran part d’Amèrica Llatina. Chávez es trobava recolçat per part dels seus clons (Evo Morales, Daniel Ortega), i desgraciadament no hi era el pare de tots ells, el convalescent Fidel Castro. Així i tot, l’espectacle va ser suculent.

Però allò que va causar l’escàndol dissabte no va ser el fet que la trontollada llengua de Chávez repartira mantega a tort i a dret—cosa ben habitual—, la gresca la va causar Don Joan Carles I rei d’Espanya, manant callar a Chávez amb un autoritarisme propi del segle XVII. Jo comprenc que el Rei estiga fart de que el deixen parlar només a la nit de Nadal, però tampoc és correcte que per a una vegada que diu alguna cosa siga per manar callar a un president escollit democràticament. Joan Carles hauria d’anar amb més cura, sobretot ara que passa uns mesos als quals la seua figura està sent molt discutida per diverses raons.

A mi m’agrada escoltar-me a Chávez, em fa gràcia. És subversiu i provocador, i no té pèls a la llengua. És també cert que prescindeix molts cops d’unes normes d’educació bàsiques, i que moltes vegades es creu que els fòrums internacionals son un capítol del seu culebró televisiu Aló Presidente. Aquesta manca de formes hauria de ser l’exemple d’on no s’ha d’arribar en política. Algú hauria d’explicar-li que val més una frase irònica que cent insults.

El populisme maleducat i autoritari ara sembla tenir un altre seguidor: el Rei. Amb una diferència, Chávez es troba democràticament recolzat i les seues formes són les que ha votat el poble veneçolà; però jo no he votat mai a Joan Carles.

dissabte, 10 de novembre de 2007

El Primer Mes

-Ja fa un mes que vaig arribar a Barcelona. Un primer mes que ha sigut suculent però que encara no ha sigut prou temps, o jo no l’he sabut aprofitar com volia. Tanmateix les coses van a bon ritme. La feina ha començat. Treballe per una multinacional estadounidenca que té la subcontracta dels serveis de comunicació d’un conegudíssim portal de negocis d’Internet. Sembla que les meues tasques seran limitades, i que de moment faré només labors d’atenció i gestió de comptes d’usuari o alguna cosa semblant: encara no ho tinc clar perquè no he acabat la formació. L’espai és un modern edifici d’oficines a Poblenou, tirant cap a Diagonal Mar, amb tot allò que ha de contenir un immoble de només un any: cristall, acer i mobles de l’Ikea. A la Plataforma—com ells ho anomenen—treballem junts equips de diferents països, generant-se un ambient de treball molt agradable i obert. Nosaltres ocupem l’última planta, el que ens garanteix unes precioses vistes a la mar i una constant envolta de vols de gavina. Aquests matins suaus de tardor, quan el sol surt pel mar tranquil de color taronja alba, el vol gris i blanc de les gavines es pot seguir amb la mirada pels contorns transparents de l’edifici. Barcelona està plena de poesia lluminosament mediterrània. M’encanta la llum de Barcelona.

divendres, 9 de novembre de 2007

Promeses i Somnis

-Sorprenentment, aquesta darrera setmana m’he donat un festí de cinema nord-americà (entenent Nord-américa sense restriccions nacionalistes). I m’he engolit els dos darrers treballs de prestigiosos directors de la zona. No em va desencoratjar el darrer i decebedor acostament a directors com Scorsese. La Indústria (producció + distribució) s’encarrega de mantenir les sales ben farcides de pel·lícules d’aqueixa part del Nou Continent, així com les revistes del gènere, que també passen la bossa, pequen d’elevar a la categoria d’obra mestra la porqueria més infumable, fent-nos picar tard o d’hora. Afortunadament no és el cas, o no ho és del tot.

David Cronemberg estrena Eastern Promises amb un sempre lacònicament efectiu cawboy postmodern, Vigo Mortensen; i amb altres joies interpretatives com la que ens dedica Armin Mueller-Stahl. Cronemberg consolida la nova etapa simbòlica mutant les seues obsessions per adaptar-les a un món globalitzat. Si al finals dels huitanta els guions ens parlaven d’un terror psico-biològic d’estranyament del propi cos—pense en per exemple, en The Fly (1986) o en Inseparables (1988)—, ara sembla que la violència, la solitud, l’emigració (relacionant-la amb la màfia) i altres trets dels nostres temps, són els que generen un nou estranyament, que aquesta vegada és extern i es manifesta de forma agressiva en contra de la unitat del cos i de l’esperit de la persona, esgarrant-lo si és menester. Ja hi vam trobar aquesta línia d’acció a Una Historia de Violencia (2005) i ara la consolida amb aquest nou treball. Promesas del Este ens compta una història de la màfia russa amb certes similituds amb Infiltrados (2006) del ja nomenat Scorsese, però aquest cop dins d’un Londres que sembla ser el fetitxe del nostre temps.

I dic això de Londres perquè la segona pel·lícula sobre la qual vull escriure és Cassandra's Dream, que casualment tanca l’etapa londinenca que Woody Allen va començar al 2005 amb l’esplèndida Match Point i que continuaria més tard amb Scoop (2006), que encara no he vist. El Somni de Cassandra és una barqueta al voltant de la qual s’obre i es tanca aquest drama moral amb tocs de tragèdia shakesperiana, moralina inclosa. De fet, el film és una tercera relectura d’altres treball més encertats com són Delitos y Faltas (Crimes and Misdemeanors, 1989) o la ja nomenada Match Point. Aquest cop però, se li escapa la mà al novaiorqués. L’avarícia de classe se’ns presenta ara amb l’embolcall d’una parella de germans, amb més trets de Caín que d’Abel. I la referència als testaments no és casual, ja que la culpa acabarà arrossegant als protagonistes a l’infern de les seues mentides i ambicions. Però la presència del sentiment de culpabilitat no és una innovació als arguments del Mestre, la novetat és la falta de coherència i d’inversemblança d’un relat que, al prescindir dels codis de la comèdia, no es justifica internament, forçant la trama fins a l’extrem de trencar la credibilitat. El que en altres temps va ser un desplegament de bones maneres i una més que magistral resolució, ara queda en res. Tot i així, el Mestre és el Mestre, i cal anar a veure’l per tal de gaudir d’una més que correcta dissecció de la societat anglesa i quasi per extensió de europea.

Si ha tingut aquestes pretensions amb Londres, em muir de ganes de veure que no farà amb Barcelona. Romandrem a l’espera.

dimarts, 6 de novembre de 2007

Fent, desfent, embolicant...

-Podem aprofitar un pont de Tots Sants per fer reviure aquelles cendres que hi havia dessota les pedres, o desviure les inclemències de la foscor amb alcohols i racons innombrables. Tot va molt apresa aquests darrers mesos. No puc dir gran cosa. No recorde molt del que va passar la Nit de Morts, mai aprendré la regla d’or del café licor: no es barreja amb el vodka.

La resta—divendres, dissabte, diumenge—van ser dies feliços, estranyament dolços, d’un sucre de canya grogós i antic, però estranyament fresc, com si el vent net de les properes muntanyes haguera baixat a netejar de teranyines els calaixos del meu passat recent. (aquesta darrera frase m’ha sortit molt llarga, em fa l’efecte que tot està ara embolicat).

Pensaré...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...