dimecres, 31 d’octubre de 2007

Troballes

-Una gran notícia: he trobat on venen café licor alcoià a Barcelona. El lloc es diu el La Cava de les Llums o alguna cosa semblant i es troba en la plaça de la Universitat, cantó amb la Ronda de Sant Antoni. Malauradament costa quasi el doble que al País Valencià. Tanmateix, m’han donat informacions al voltant d’un altre indret on el podria trobar a millor preu.

Barcelona està gairebé completa després d’aquesta troballa. Hui celebraré Halloween com cal. Feliç Nit de Morts.

dimarts, 30 d’octubre de 2007

Rothko: Escultor de Llum

-Va existir un temps en el que l’art i la pintura en concret tenien una funció social que més bé era una obediència feudal. Els pintors pintaven motius incitats per les butxaques plenes o la moda imperant. La pintura no era un art en si mateix sinó que era un art representatiu, calia un objecte de representació, un motiu, una excusa. La invenció d’aparells físics que acomplien mecànicament la funció representativa va començar a desplaçar la pintura cap a altres camins més subjectius. El retrat, el paisatge, la natura morta, començaren a mutar. Van aparèixer els primers impressionismes (fins i tot abans de la invenció de la fotografia, l’art és sempre anticipatiu), que vehiculaven la subjectivitat per damunt del motiu. I així, xino-xano, arribaren les avantguardes i l’explosió artística del segle XX.

L’art de l’abstracció naixeria en adonar-se els pintors que no calia un objecte, que no calia representar res, que la pintura era capaç d’independitzar-se, d’esdevenir un art pur, sense regles ni normes. La pintura com a pintura. I sense objecte la finalitat artística no era la representació, sinó pintar. La pintura era ja lliure. Molts grans autors van seguir aquesta norma de forma brillant, exposant geometries mondrianianes, o lirismes kandinskyans, o tantes altres formes; però és a la dècada dels quaranta on l’art abstracte va trobar la gran empenta amb una sèrie d’autors establits als Estats Units que posaren l’accent d’or d’aquest moviment. Entre els pollocks, klines i newmans vull destacar un: Mark Rothko.

El Palazzo delle Esposizioni alberga fins al sis de gener una mostra que ningú es pot permetre el luxe de perdre’s si viatja a Roma. Més de cent obres del genial pintor d’origen rus que va desenvolupar un expressionisme abstracte d’una singularitat excepcional. I no només podem trobar les obres del gran format “clàssic” que desenvolupara el pintor a la fi de la seua carrera; els primerencs treballs, associats al Realisme americà, són també presents, oferint una retrospectiva única com poques vegades s’ha vist al Món. Aquests primers treballs contenen un gust molt urbà, amb un domini precoç del color i les tonalitats, anunciant allò que hauria d’arribar.

Però òbviament és als grans formats característics on Rothko brilla espectacularment. Aquestes sèries són en la seua major part uns rectangles disposats de forma enfrontada, amb el marges sempre velats per oferir un major contrast i dinamisme de la forma. Els seu gran tamany permetia al pintor de submergir-se a la composició, de manera que l’acte de pintar esdevenia en un ritual místic de comunió entre l’artista i l’obra. Seria a través d’aquesta fusió on el pintor crearia l’univers de llum tan característic, perquè si hi ha una diferencia entre altres pintors abstractes i Rothko es que ell va saber mirar més enllà de la pura tècnica per crear un cosmos personal i transferible, on la llum supera el pur abtraccionisme i crea una referencialitat pròpia. La pintura rothkiana no és sinó objecte de si mateixa, de les seues característiques íntimes, té un referent intern que es projecta magistralment en forma de color-llum. Blaus intensos, rojos penetrants, negre profund, descomunal; uns colors que contenen la puresa perfecta d’un sistema creat només per ells. Rothko modela la llum com si fora més escultor que pintor. Els seus llenços semblen molts cops pantalles electròniques, llum projectada a la sala. Rothko pintor, Rothko escultor de llum, la pintura com a referent de si mateixa. L’art de pintar i ja està.

Ara que en aquest sobtat començament de segle XXI sembla que els pintors tornen a necessitar d’objectes referencials, ens cal formular-nos una pregunta: no arribaria ja la pintura al seu estat més pur amb l’Abstraccionisme? Potser tot és una qüestió de cercles, d’esperar temps millors. L’art abstracte va estar prop de llibertar a l’artista del narrativisme, de la representació. Un viatge a la puresa d’estil que a molts poders els encantava per ésser ideològicament buit. Una honestedat artística per a la qual—potser—no estem preparats. Un món complex necessita d’un art complex.

dilluns, 29 d’octubre de 2007

Roma i Altres Punts a l’Espai

-Coloms, corbs, gavines, un gos que lladra des de les pàgines d’un llibre en blanc, una granota de fusta, uns malsons que ens assalten ara però que porten anys cuinant-se damunt de l’empedrat d’una ciutat eterna (encara hi ha sang).

He tornat. Cinc dies a Roma donen per molt, fins i tot per conèixer la ciutat. No deixa de sorprendre’m la brutícia que s’amuntona pels carrers, o els omnipresents grafitis que sense gust ni mesura embruten perpètuament murs, metros i mobiliari. Tampoc no deixa impassible el tòrpid discórrer de la vida d’una capital europea que es pressuposa moderna. Roma manca del gust de la postmodernitat, com si els seus muscles arrossegaren muntanyes de columnes de marbre, antics vestigis de glòries imperials.

Altres càrregues, igualment caducades tanmateix presents, llasten el perfil romà. El mons vaticanus roman grollerament altiu, esguitant de negres alçacolls i còfies el paisatge ideològic local. L’Església sempre ha sabut treure rèdits venent falsos paradisos, i part d’aquests beneficis es deixen veure als murs i sostres de Sant Pere, a la Capella Sixtina, als Museus Vaticans. Aquests quaranta-quatre quilometres quadrats són un fòssil vivent, prova manifesta dels punts foscos de la nostra Europa, de sempre i d’avui, la càrrega metàl·lica del càncer italià contemporani.

Mentrestant, la Roma del poble treballa, la columna de Trajà somnia amb la seua policromia perduda, el Panteó recompta els noms oblidats dels déus pagans, la Boca de la Veritat calla mentides, el Coliseu torna mirades de negre petroli als turistes, els nous temples de la unificació huitcentista romanen—foc perpetu inclòs—gegantinament kitschs al final d’avingudes massa estretes per ser comercialment còmodes. Hi ha també, és clar, els racons inoblidables que sobrepassen el sempre estret camp de les postals turístiques: la Fontana di Trevi, el barri del Trastevere, o les places de Spagna, Navona, Popolo, o Campo dei Fiori, i altres tantes més, perquè Roma és sobretot una ciutat de places que són cruïlla de mil·lenaris carrers estrets, on el tarannà mediterrani es farceix de xarrades interminables i inútils, de gust per l’oci casolà estés a terrasses amb mantells de quadres, racons afables on gaudir d’unes estones de joia sense l’estirament i la posada de revista que embruta d’esnobisme el perfil d’altres ciutats.

Cinc dies no donen per molt, només per esbossar una ciutat. Roma tornaré aviat.

dilluns, 22 d’octubre de 2007

Itàlia Novament

-Alçaria novament un llarg cant a Itàlia, ara que estic a put de partir, ara que he de tornar a refer maletes, ara que els aeroports esperen silenciosament blaus; és el moment.

Em trobe ací, dins d’aquest vell pis, amb poques ganes de ser explícitament descriptiu, amb les molles dels dits bategant de puresa i d’olor a dona, amb el front tot ple de somnis i de ganes de trencar tota la solidesa d’aquesta ciutat. Escolte els despertars d’un desllunat matiner de lleganyes, ràdios, bons dies i olor de café. Les finestres són amples, els vidres una mica bruts. Però plàcidament tinc la sensació d’estar al camí correcte, al lloc adequat, i a poc a poc, la vida anirà fent i desfent.

Itàlia m’espera novament amb el seu potent perfum de fustes orientals, amb la suau llum dels capvespres, amb la cadència màgica d’una terra fèrtil. Thom Yorke diu “Phew, for a minute there, I lost myself” i jo entre novament dins de mi mateix. Itàlia m’espera novament amb el seu ritme de poema clàssic, amb frescor verge i besos calents. Només s’ha de creuar un mar per tenir la glòria, només volant s'estima la terra.

diumenge, 21 d’octubre de 2007

Espirals de Somnis

-Com si els matins pogueren trencar-se com qui trenca un espill. Com si dins d’un matí trencat els ulls no arribaren a obrir-se del tot (la xurreria a punt de tancar, sense mercaderies que oferir, tampoc queden ja diaris al quiosc). Un somni dins d’un altre somni, despertars successius sense arribar mai a la lucidesa. Un somni dins d’un altre somni fins a completar una espiral sense fi. Uns cops el despertar sobtat de llit dur i fred, altres un despertar dolç de sol i pols flotant damunt la llum del matí. Però sempre un somni que acaba dins d’un altre somni, una espiral infinita de rostres, perfums, ressaques.

Nota desficiosa

-Aquest matí m’he alçat i he decidit d’anar-me’n uns dies a Roma. Marxe dimarts.

dijous, 18 d’octubre de 2007

L’Alcoyano Campió

Benvolguts xiquets i xiquetes!

Tinc una extraordinària notícia!

El Club Deportivo Alcoyano i el Futbol Club Barcelona s’enfrontaran al partit de Copa del Rei que es jugarà en partit d’anada el proper 13 de novembre al camp del Collao, i la tornada serà ací a Barcelona el pròxim 2 de gener de 2008.

No m’agrada el futbol, ja ho sabeu; però ningú pot ignorar la repercussió mediàtica d’un esdeveniment semblant. Ja va ser casualitat que el Barça guanyara la Copa d’Europa a París mentre hi vivia jo. Ara, l’equip de la moral farà història una vegada més guanyant al Camp Nou!

ALCOIANS EN PEU ALCEU-SE!

Ha arribat el moment de despertar i dur a terme el nostre pla de conquerir el món!

Que córrega el café licor!!

PER ALCOI I PER SANT JORDI!

BARCELONA SERÀ NOSTRA!


http://www.alcoidigital.com/noticiaamp.asp?not=7392


Versos Bruts

M’agradaria poder fer un alfabet amb els teus gemecs

i així poder escriure un poema net, pur, només per tu.

No l’escriuré però,

els meus mots estan plens de brutícia, de fum, de molsa gris.


Voldria tenir el cisell de Hierro,

i esculpir purs mots de pedra, impermeables.

Voldria unes llavors com les d’Espriu

i plantar arbres mediterranis prop del mar.


Però no puc, no són els meus dits instruments precisos,

ni tinc a les espatlles càrregues sublimes d’argent.

M’agrada massa l’alcohol i altres febleses poc doctes,

i preferiria mil i una vegades ton cos

que qualsevol altra fama, glòria o notorietat.


(potser allò darrer no és cert)


T’escriuria uns versos simples, transparents,

sense eixa brutor de les paraules,

tots fets d’un vell idioma massa nostre,

posant gemecs de plaer com a lletres.

dimecres, 17 d’octubre de 2007

Sobre les possibilitats

-A un full en blanc totes les opcions són possibles, totes les histories són possibles. El rostre d’una desconeguda és com un full en blanc, un llenç sobre el qual traçar un univers d’opcions. Una plaça, un café, un indret qualsevol on trobem uns rostres que poden ser un objecte reflexiu, un instrument mitjançant el qual podem fer volar la nostra imaginació. Aquest és el trencaclosques al qual ens submergeix Jose Luis Guerin al seu darrer film En la Ciudad de Sylvia. Treball sensiblement diferent a aquell En Construcción que en 2001 va revolucionar el panorama cinematogràfic i documental del país. Ara, ha deixat de banda la realitat directa però continua parlant-nos amb el llenguatge del cinema: la mirada. És la mirada del seu protagonista la que vehicula les reflexions discursives, el to del missatge. Un film que des de la butaca ens transporta dins de nosaltres mateixos gràcies al més pur estil de la postmodernitat cinematogràfica.

Una d’aquestes pel·lícules cultíssimes al voltant de les quals els crítics es fan unes palles mentals considerables. Un delícia de film. Tanmateix, m’estime de no dur amics a veure’l, no vull sentir-los roncar, o que després em recriminen la despesa de sis euros. M’estime molt els meus amics, més quan tinc tan pocs ací a Barcelona.

D’un temps a esta part, quan veig un film d’aquest tipus, em ronda pel cap aquella reflexió que Basilio Gomez Patiño va fer a Londres: “Soy muy egoista, hago películas para mí mismo, hago la película que me gustaría ver”.

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Primera Carta a Trenc d’Alba

-Benvolguts xiquets i xiquetes:

Acabe de sobreviure al meu primer cap de setmana a Barcelona. No va ser fàcil, ho reconec. Barcelona està plena de perills. Per exemple, a la Rambla habiten unes dones, que de vegades no ho són, que intenten segrestar-te. M’imagine les seues intencions, però no deixa de sorprendre’m la gosadia i la desesperació del seu requeriment. Probablement, moltes d’aquestes treballadores no han sopat. També cal sobreviure als elevats preus dels cubates i al molt menyspreable costum del garrafó. També s’ha d’admirar la mà esquerra amb què els inspectors de sanitat jutgen molts establiments, tot un exercici de bones intencions.

Sort que per fer-ho tot més digerible hi ha uns àngels custodis que vetllen per tots nosaltres. No parle dels Mossos d’Esquadra, dels quals més avant parlaré, sinó dels lateros. Aquests senyors—paquistanesos, asiàtics i àrabs en la seua majoria—no només distribueixen alcohol barat, contribuint d’aquesta forma al moviment social de protesta contra els preus i a favor del botelló, sinó que a més a més, són capaços d’aconseguir qualsevol cosa. “Farlopa?” en deu minuts. “Pastilles?” “Quantes vols?” Vols descomptes per a un after? Doncs també tenen. Qualsevol tipus d’informació al voltant d’algun local o activitat il·legal? Un viu catàleg. Que vols una falla plantada en mig de la plaça Reial? Doncs espera que crida l’artista faller i te la munten en deu minuts. Tot és possible si és de nit i estem a Barcelona.

Malauradament, no vaig lligar. Vam arribar massa tard a la disco (o al club, que ací tot és molt més cool) i ja només quedaven les despulles. També, la colla d’impresentables que m’envoltava no era massa vistosa davant dels sofisticats ulls de les noies catalanes. Érem cinc alcoians, un il·licità actor còmic fracassat i un mag sense gràcia ni traça. Portàvem tots una borratxera com un cabàs, i d’aquesta forma, no es pot fer res amb trellat. Només se m’acostaren dues noies. La primera tenia xicot i no va passar res. Amb la segona, quan ja semblava que passaria alguna cosa, es va posar a plorar. Sí, com ho llegiu. Vaig haver d’aguantar un quart d’hora de plors perquè no-sé-què d’un tio que passava d’ella. Res a fer.

Així que acabarem la nit el meu amic Santi, Luis, l’actor fracassat i jo. Quan ja sortia el sol se’ns va unir un senyor bisexual de cincuanta anys molt educat, amb les comissures dels llavis plenes de sèu. L’elxà i jo discutíem a crits de política, intentava de fer-li veure (coses d’aquestes absurdes que té la intoxicació etílica) que era un fatxa i un blavero. Ell deia que jo era un traïdor a la pàtria per haver-me exiliat i per parlar català en comptes de valencià (sí, és allò que té ésser blavero, són tots iguals). En això que els Mossos d’Escuadra ens paren, no pels crits de la discussió sinó perquè Santi tractava de pixar a la porta de la Fnac. Va ser el moment en què vam perdre al senyor bisexual, va desaparèixer sobtadament. La sang no va arribar al riu i tot quedà en un avís per part de l’Autoritat. Vaig poder arribar sa i estalvi a casa, just per prendre el desdejuni i gitar-me.

I això és tot, continuaré informant-vos. Però ja sabeu, vosaltres no feu res que jo no faria.

divendres, 12 d’octubre de 2007

Pròleg

-Benvolgut i estimat Virrei Morcillo:

Ja ha començat la meua nova vida a Barcelona. Només aplegar ens assaltaren els bons pressentiments. Als carrers transiten esperances, somnis, anhels. Hi ha cartells plens de possibilitats i els llibres viscuts ens parlen d’experiències profitoses, de mel de romer. Ja comence a calcular probabilitats, a fer equacions sense base imaginable. Tot sembla ara factible.

Només arribar, el primer dia, vaig baixar a les Rambles, al Gòtic, al Born. Vaig anar a saludar a la mar, i ella em va rebre amb una pluja fràgil, cristal·lina; em va llepar els peus i les mans amb ones tímides d’incertesa, les arrossegava un vent de llevant net, ple de sal, que viatjava vers les muntanyes per continuar un de tants cercles. Després va ploure amb força, i jo dempeus al carrer mirava de netejar el meu esperit de tanta impuresa viscuda, de la por al fracàs, de les tristeses, de les nostàlgies i dels acomiadaments.

Hui m’he alçat desorientat, no sabia on era. He somniat amb Londres, amb la meua família d’Alcoi (ma mare, mon pare, el meu germà), tot com quan era xiquet. He somniat també amb la xica que és mil cares però cap en concret, amb València, amb el Rebel i amb tu. Massa emocions viscudes, molt encara per descobrir.

Se sent una gavina, Morcillo, que puja pel passeig de Sant Joan. Recorde la nit que tu m’esperaves i jo em vaig retardar mirant una pel·li d’Aristarain. Aleshores vaig aprendre que el lloc que cadascú té reservat al món costa de descobrir, potser no es troba mai; però al moment que el descobreixes, saps que és el teu lloc perquè ja no et pots marxar. Jo encara no he trobat el meu, tu tampoc. Mentre cadascú troba el seu, has de saber que estaré esperant-te en qualsevol altra part.

Cuida’t i cuida de la boira, jo ja no la necessitaré.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...