dilluns, 17 de desembre de 2007

Nominacions i Premis

-Fa unes hores s’acaben de conèixer les nominacions als Premis Goya, que com cada any entrega l’Academia de Cine. Els jutges, és a dir, els membres de l’Academia, són unes gents anònimes i misterioses, que representen uns interessos estranys, i que any rere any emeten un dictamen desconcertant. I parle d’açò perque sempre m’ha resultat colpidor el criteri “artístic” que els motiva. No és l’Espanyol l’únic cas, més bé és el continuador de l’exemple holliwoodià, del que mama forma, estructura i criteri.

Enguany, es trobem com les grans “triomfadores” El Orfanato de Juan Antonio Bayona i Las Trece Rosas d’Emilio Martinez Lázaro, que han assolit catorze candidatures cadascuna. Bé, no em posaré a discutir ara la qualitat que presenten—sobretot la segona més que de la primera—, això ho deixaré per als crítics que cobren per fer aquestes coses. El que si que es criticable és que altres grans treballs que destaquen pel seu risc, qualitat i eficiència estiguen poc o res representats. Hi ha mols casos, però parlaré de tres en concret: [·Rec], La Soledad i En la Ciudad de Sylvia. Aquests tres treballs són, sense dubte, tres grans obres, estandard insigne d’allò que hauria d’abundar més al cinema espanyol. Tot i això, els dos primers a penes compten amb alguna nominació de consol, però la tercera, el gran treball de Jose Luis Guerin, èxit de crítica a Cannes, no ha aparegut en el pre-palmarés. Vergonyós.

No és tampoc mullar-se afirmar que aquests jutges representen un cinema que, primer de tot, aspira a erigir-se en indústria, i que els premis han de ser l’adob que faça créixer el mític arbre de la solvència econòmica del cinema espanyol. Aleshores, siguem sincers, i no anomenem Academia de la Artes i las Ciencias Cinematográicas quan en realitat volem dir Associació de Productors Frustrats. En ambdós casos, algú hauria de fer-los veure que el progrés del cinema espanyol està en mans de qui arrisca, i que els grans consolidats de l’escena del còpia-i-pega no van a fer flotar una indústria que no acaba de madurar mai. El futur, el prestigi i la solvència del cinema espanyol està en les mans de tots aquells que, a força de treball i d’innovació, regeneren les bases d’un cinema estancat, consolidant una avantguarda de la què per fi puguem estar-ne orgullosos.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...