divendres, 28 de desembre de 2007

La Cantant Calba: Gènesi d'un Mite

-L’any que estem a punt de tancar ens deixa moltes bones notícies teatrals, entre elles es podria destacar una: la celebració al mític teatre de la Huchette de París dels cinquanta anys consecutius de representacions de l’obra ‘La cantant calba’, escrita per Eugène Ionesco. La peça s’ofereix en un interessant programa doble juntament amb ‘La lliçó’, escrita també pel dramaturg francès nascut a Romania. Ambdues es mantenen en cartell ininterrompudament des de 1957, establint el rècord de continuïtat més important conegut fins a la data. Açò suposa més de 13.500 representacions de dues de les obres de referència de l’anomenat “teatre de l’absurd”. Molts autors teatrals estarien disposats a fer qualsevol cosa per tal d’aconseguir crear uns clàssics contemporanis tan cèlebres. Qui no coneix els bojos diàlegs entre el Sr. i la Sra. Smith, o la irrupció absurda del bomber que no troba focs que apagar? El què no molta gent coneix és que la ‘La cantant calba’ va nàixer fruit de la frustració de l’autor enfront un curs d’idiomes. Ionesco tractava d’aprendre anglès utilitzant un mètode anomenat Assimil, que llavors era molt popular i que es basava en la repetició constant de frases tòpiques. Aquesta acumulació de clixés anotats al seu quadern inspirà Ionesco a l’hora de donar forma als conegudíssims diàlegs. Açò explica que el contingut de les converses dels personatges es base en els dies de la setmana, l’alimentació, les parts de la casa o altres tòpics de les lliçons d’idiomes per a principiants. Els protagonistes—arquetípics de la societat anglesa—també foren extrets dels quaderns de l’autor, la qual cosa explica el marcat caràcter anglès de les situacions. De fet, el títol provisional de l’obra era ‘L’anglais sans peine’ (L’anglès sense esforç), en referència a l’eslògan dels cursos. Més avant aquest títol mutaria quan, de forma accidental a un assaig, un actor va pronunciar malament una part del diàleg i en compte de “mestra rossa” (institutrice blonde) va recitar “cantant calba” (cantatrice chauve). Una errada que serviria per batejar aquesta històrica peça que, malgrat l’èxit actual, va ser un fracàs absolut el dia de la seva estrena. Conten les cròniques que aquell 11 de maig de 1950 el públic del parisenc teatre dels Noctàmbuls va sortir visiblement molest, grunyint d’incomprensió en front d’uns diàlegs sense cap ni peus, pensant que aquella “antipeça” era una broma de mal gust. Tampoc les condicions del debut van ser les millors: Ionesco era un desconegut corrector de textos de 40 anys que no tenia res a veure amb el teatre. Estrenava la seva primera obra a l’incòmode horari de les 6 de la tarda, precedint altres peces d’autors ja consagrats com Brecht o Kafka. D’aquesta forma, l’estrena del nouvingut va passar gairebé desapercebuda. Després de només 25 representacions ‘La cantant’ va desaparèixer dels escenaris amb indiferència general de crítica i públic. Ionesco va perdre els 500.000 francs que hi havia invertit i es replantejà abandonar la carrera teatral que acabava de començar. Afortunadament, no ho va fer i va continuar escrivint encoratjat per un grapat d’intel·lectuals que havien sabut apreciar el valor del seu treball. Influents autors com Breton, Péret o Buñuel elogiaren la peça creient trobar en ella una inspiració surrealista. Amb aquest boca a boca la fama transgressora de ‘La cantant’ va augmentar ràpidament, propiciant la seva publicació a l’any següent i obrint camí cap a noves reposicions. Seria al 1957 quan la tercera posada en escena de ‘La cantant calba’ va desbordar totes les previsions al convertir-se en una obra de referència de les nits parisenques. Un rècord absolut de permanència que arriba fins als nostres dies.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...