divendres, 23 de novembre de 2007

Tot es Cura Llegint

-Il·lustres valencians han xafat aquesta setmana els humits carrers del cap i casal del Principat. Resulta complex confrontar-se a una vida cultural valenciana fóra del País Valencià. Però així estan les coses, i els Grans han de sortir per ser grans, o simplement per ser escoltats. A menys, és clar, que sigues un escriptor en castellà i guanyes un Planeta. La resta roman arraconada al pintoresc reducte de l’excepció cultural d’una cultura petita.

Comencem per una poetessa: Maria Josep Escrivà. Aquesta dona, nascuda al Grau de Gandia, va ser al maig la guanyadora dels Jocs Florals de Barcelona. Dimecres es presentava la publicació de l’obra guanyadora al palau de la Virreina. Vaig acudir turmentat de curiositat per aquest concepte, “Jocs Florals”, pensant-me que anava a trobar un seguici d’escriptors huitcentistes barallant-se per guanyar violes i englantines, composant poemes a la pàtria i aquestes bufonades. Ara bé, sembla que les coses han canviat, almenys per ací, i ara els Jocs Florals són una manera de forrar-se (10.000 € de premi), presenten tema lliure (mort al “pàtria, fides i amor”) i damunt aconsegueixes ésser el/la Poeta de la Ciutat durant tot un any. Que supose que serà paregut a una fallera major però amb més lirisme.

Doncs Maria Josep Escrivà és la poetessa de la Ciutat d’enguany, i acomplirà el seu mandat llegint poemes intimistes i metaforicoflorals per les diferents biblioteques municipals. Aquestes coses serveixen per difondre, encara que mínimament, l’obra d’un autor. Estem parlant òbviament d’un tipus de literatura minoritària dins del minoritari món de la literatura. Així i tot, algú caurà, entre ells jo, que m’he fet la promesa de llegir-me algun llibre de Maria Josep Escrivà donant-li una oportunitat. No conec gairebé res l’obra d’aquesta dona. Tan sols he llegit algun poemeta dispers, pensant que tant d’intimisme mínimal a lo haiku no passa de l’anècdota egocèntrica, mancant de gust per l’acció social que tant admire als poetes dels seixanta i setanta. Però que hem de fer, haurem d’adaptar-se als nous temps llegint aquests versos que són com una pelussa al melic. Molt propis, sí, però amb un interès general relatiu. Potser m’equivoque, car no he llegit prou. Però parle, més que d’una autora, d’una certa tendència de la poesia dels últims anys, que no acaba d’agradar-me i que m’obliga a tornar als mateixos llibres i autors de sempre, on em trobe a gust.

Una altra manera de sentir-se a gust és anar a escoltar a Joan F. Mira. No sols té la virtut d’escriure d’una manera colossal, també és un magnífic orador. Així ho va demostrar ahir a una xarrada que va donar a l’Institut d’Estudis Catalans. L’excusa era el 75è aniversari de les Normes de Castelló, el tema era la percepció d’unitat i el sentiment de pertinença que dóna l’adscripció a una llegua. Plantejament generalista, matisacions precises i les conclusions que cadascú se les traga a casa. Una llengua no ha de correspondre necessàriament a una cultura, una mateixa llengua pot tenir moltes cultures. Això sí, una llengua ha de tenir necessàriament una sola literatura. Arribats a aquest punt es poden fer xicotetes crítiques amb la boca petita (estem fora de casa), crítiques cap a un món editorial en català que s’arrebossa de reducte localista impedint la lliure circulació de materials pels Països Catalans, i que “a València almenys sabem que ho fem, ací a Catalunya no sou conscients d’aquest localisme” que identifica la part pel tot. Un tancament que en certes ocasions ens provoca alguns problemetes als que escrivim sota el designi de les Normes de Castelló. Encara que la recepta està clara, ja ens ho diu Mira: “tot es cura llegint”.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...