divendres, 9 de novembre de 2007

Promeses i Somnis

-Sorprenentment, aquesta darrera setmana m’he donat un festí de cinema nord-americà (entenent Nord-américa sense restriccions nacionalistes). I m’he engolit els dos darrers treballs de prestigiosos directors de la zona. No em va desencoratjar el darrer i decebedor acostament a directors com Scorsese. La Indústria (producció + distribució) s’encarrega de mantenir les sales ben farcides de pel·lícules d’aqueixa part del Nou Continent, així com les revistes del gènere, que també passen la bossa, pequen d’elevar a la categoria d’obra mestra la porqueria més infumable, fent-nos picar tard o d’hora. Afortunadament no és el cas, o no ho és del tot.

David Cronemberg estrena Eastern Promises amb un sempre lacònicament efectiu cawboy postmodern, Vigo Mortensen; i amb altres joies interpretatives com la que ens dedica Armin Mueller-Stahl. Cronemberg consolida la nova etapa simbòlica mutant les seues obsessions per adaptar-les a un món globalitzat. Si al finals dels huitanta els guions ens parlaven d’un terror psico-biològic d’estranyament del propi cos—pense en per exemple, en The Fly (1986) o en Inseparables (1988)—, ara sembla que la violència, la solitud, l’emigració (relacionant-la amb la màfia) i altres trets dels nostres temps, són els que generen un nou estranyament, que aquesta vegada és extern i es manifesta de forma agressiva en contra de la unitat del cos i de l’esperit de la persona, esgarrant-lo si és menester. Ja hi vam trobar aquesta línia d’acció a Una Historia de Violencia (2005) i ara la consolida amb aquest nou treball. Promesas del Este ens compta una història de la màfia russa amb certes similituds amb Infiltrados (2006) del ja nomenat Scorsese, però aquest cop dins d’un Londres que sembla ser el fetitxe del nostre temps.

I dic això de Londres perquè la segona pel·lícula sobre la qual vull escriure és Cassandra's Dream, que casualment tanca l’etapa londinenca que Woody Allen va començar al 2005 amb l’esplèndida Match Point i que continuaria més tard amb Scoop (2006), que encara no he vist. El Somni de Cassandra és una barqueta al voltant de la qual s’obre i es tanca aquest drama moral amb tocs de tragèdia shakesperiana, moralina inclosa. De fet, el film és una tercera relectura d’altres treball més encertats com són Delitos y Faltas (Crimes and Misdemeanors, 1989) o la ja nomenada Match Point. Aquest cop però, se li escapa la mà al novaiorqués. L’avarícia de classe se’ns presenta ara amb l’embolcall d’una parella de germans, amb més trets de Caín que d’Abel. I la referència als testaments no és casual, ja que la culpa acabarà arrossegant als protagonistes a l’infern de les seues mentides i ambicions. Però la presència del sentiment de culpabilitat no és una innovació als arguments del Mestre, la novetat és la falta de coherència i d’inversemblança d’un relat que, al prescindir dels codis de la comèdia, no es justifica internament, forçant la trama fins a l’extrem de trencar la credibilitat. El que en altres temps va ser un desplegament de bones maneres i una més que magistral resolució, ara queda en res. Tot i així, el Mestre és el Mestre, i cal anar a veure’l per tal de gaudir d’una més que correcta dissecció de la societat anglesa i quasi per extensió de europea.

Si ha tingut aquestes pretensions amb Londres, em muir de ganes de veure que no farà amb Barcelona. Romandrem a l’espera.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...