dissabte, 17 de novembre de 2007

Oda a les Juanis

-Aquest matí m’he alçat decidit afer alguna cosa amb la meua imatge. Últimament tots el dissabtes en alçar-me se m’encreuen els cables. Doncs dit i fet. Una amiga m’ha aconsellat un estudi de perruqueria i m’he plantat allà per tallar-me els cabells. Ara ja soc un noi modern preparat per a la vida a la Metròpoli.

Però jo no volia parlar d’aquestes ximpleries, jo volia parlar de les juanis. El concepte “juani” va néixer de la mà del director barceloní Bigas Luna, al film homònim “Yo soy la Juani”. L’obra venia a nomenar un concepte que ronda des de sempre els suburbis de les grans ciutats i que defineix a les donetes descarades que ensenyen el tanga i escolten La Oreja de Van Gogh, El Sueño de Morfeo i altres grups pel l’estil, també una mica de rap feminista. Les juanis són addictes als Reality, a les compres, als pírcings i als tatuatges, i quasi sempre tenen un nóvio addicte als porros, al tunnig i a la Play Station. Bigas Luna va més enllà—ell sempre tan iconoclasta i tan mitòman a alhora—i diu: Les juanis són adolescents creatives, ambicioses i amb molta personalitat, són la nova icona ibèrica després de les folklòriques. Manuel Vilas, Juan José Millás i molts altres autors han cantat també a la nova musa del segle XXI, musa que pren forma en caixeres, dependentes, cambreres o teleoperadores.

És la juani doncs, una espècie de nostàlgia del mascle ibèric vers aquella dona antiga, ximple i servicial. Aquella dona en front la qual l’home se sentia intel·lectualment superior i de la que encara queden reminiscències a l’estreta psique masculina. Però les juanis són molt més que un mite de vell verd. El concepte camina per ell mateix i ja pren forma autònomament. Una Juani representa el segle XXI, la rebel·lia de la dona, l’explicitament de la feminitat, el poder fet sexe i a intel·ligència feta eina. És una visió massa romàntica, ho sé, però no puc ser objectiu, sóc un gran fan de les juanis. Les meues favorites són les perruqueres. És per això que parle d’això hui, aquest matí m’he tornat a enamorar.

Una dona desconeguda que et llava els cabells, que et fa un massatge al cap, que es passa un quart d’hora acondicionant-me. Qui es podria no sentir enamorat? La meua juani portava un pentinat molt a la moda, amb metxes rosses de tons diversos, duia minifalda damunt del pantaló, davantal amb taques de tints vegetals i, travessant-li la boca, un pírcing. Mentre em tallava els cabells imaginava la vida de la meua juani; una família humil, una escola de perruqueria, un nóvio babau, una vida carregada de somnis. Malauradament, algú sempre les acaba prenyant, i es deixen atrapar pel lleig palpitar dels anys, podrint-se ràpidament al calaix de la mediocritat.

Però ara no és el moment de pensar coses tristes, ara és el moment de terminar la meua Oda, el meu cant a les juanis, pensant en la meravellosa sensació de seure indefens davant d’una dóna armada amb tisores. No comprenc encara el perquè, però si les dones volgueren serien les ames del món, o potser ja ho són.

6 comentaris:

Paola ha dit...

Primero: nunca me has hecho caso en cuanto a tu peinado, y aunque has ido a Manolo a cortarte el pelo, nunca has trasgredido nada.

Segundo: he de decir en favor de las juanis que con las pelotas, el morro, y el desparpajo que le echan, van a llegar mucho más lejos que algunas otras... tenemos que aprender de las juanis.

manu ha dit...

Nene que grande eres,me alegra que por fin cambies de look,no sabes lo importante que es para la vida moderna.Ole las juanis y los juanitos.

GEMA ha dit...

Estas més rallat que una mona, però m'agrades com eres.
I no penses que a voltes tots necesitariem ser un poc juanis?...

#M# ha dit...

Hola Gemació!!

Està molt bé, cal ser un poc juani en la vida, jo com a equivalent em faré calorro i em compraré un cotxe per tunejar-lo.

Un beset Gemeta

Alicia ha dit...

Lo que más me gusta de las Juanis es esa autoestima que hace que les importe tres pepinos lo que piense la gente...y su chico, menos.
No nos equivoquemos, si una toma en cuenta demasiado las opiniones de su amigo-con-derecho-a-roce (las Juanis no tienen, o no deberían tener "novio"), no es una Juani como Dios manda.
Por cierto, ya me gustaría verte a tí enamorado de la peluquera si te hubiera puesto el champú de tratamiento y el acondicionador sin decírtelo, para cargártelo después en la cuenta (que ya era de 50 €). El amor es débil...

#M# ha dit...

Alícia:

Ha ha ha ha ha ha ha!

No cregues que em va cobrar un euro i mig per la cera mega extra forta que em va posar per que se'm subjectara el pèl.

Però s'ho perdone tot després del massatge que em va fer...

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...