dilluns, 12 de novembre de 2007

Manar Callar

-El singular pallasso mediàtic bolivarià, Hugo Chávez, ja ens té més que acostumats a intervencions iconoclastes. Jo sóc particularment fan d’aquell parlament històric que va fer a Nacions Unides on va afirmar en referència a Bush: “Ayer vino el diablo aquí—es fa la senyal de la creu i prossegueix—en este mismo lugar huele a azufre todavía” Genial.



Amb aquest historial còmic a les seues espatlles, tan aliè a l’ortodòxia discursiva dels europeus, ningú hauria ja de sorprendre’s quan Hugo Chávez enceta un dels seus shows sense mesura ni trellat. A la darrera Cimera Iberoamericana que va concloure dissabte, el president veneçolà ens va oferir un nou exemple, llançant aquest cop el seu verí populista a sobre de l’imperialisme espanyol. Pel que es veu, el tema de la cohesió social tractat aquest any a l’encontre va calfar els ànims, al xocar frontalment dues formes d’encarar el futur de cara a solucionar els greus problemes de pobresa que encara afecten gran part d’Amèrica Llatina. Chávez es trobava recolçat per part dels seus clons (Evo Morales, Daniel Ortega), i desgraciadament no hi era el pare de tots ells, el convalescent Fidel Castro. Així i tot, l’espectacle va ser suculent.

Però allò que va causar l’escàndol dissabte no va ser el fet que la trontollada llengua de Chávez repartira mantega a tort i a dret—cosa ben habitual—, la gresca la va causar Don Joan Carles I rei d’Espanya, manant callar a Chávez amb un autoritarisme propi del segle XVII. Jo comprenc que el Rei estiga fart de que el deixen parlar només a la nit de Nadal, però tampoc és correcte que per a una vegada que diu alguna cosa siga per manar callar a un president escollit democràticament. Joan Carles hauria d’anar amb més cura, sobretot ara que passa uns mesos als quals la seua figura està sent molt discutida per diverses raons.

A mi m’agrada escoltar-me a Chávez, em fa gràcia. És subversiu i provocador, i no té pèls a la llengua. És també cert que prescindeix molts cops d’unes normes d’educació bàsiques, i que moltes vegades es creu que els fòrums internacionals son un capítol del seu culebró televisiu Aló Presidente. Aquesta manca de formes hauria de ser l’exemple d’on no s’ha d’arribar en política. Algú hauria d’explicar-li que val més una frase irònica que cent insults.

El populisme maleducat i autoritari ara sembla tenir un altre seguidor: el Rei. Amb una diferència, Chávez es troba democràticament recolzat i les seues formes són les que ha votat el poble veneçolà; però jo no he votat mai a Joan Carles.

1 comentari:

Paola ha dit...

Per aci per a on estic, diuen que encara que ningu haja votat al nostre maleducat Rei, la seua figura es molt necessària... necessària per a mostrar publicament que és qui és, i es troba on es troba, pel fet d'haver nasqut a una familia i no a un altra... institucions de sang... quanta democràcia.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...