dimarts, 20 de novembre de 2007

Efemèrides

-I em diuen que tal dia com hui va morir un senyor molt dolent que jo recorde perquè quan era un nen la seua calba lletja eixia a les monedes de pesseta rubias. I resulta que de major m’assabente de que va morir a causa d’una tromboflebitis per passar-se un cap de setmana sencer mirant el Mundial de futbol sense alçar-se. I diu la llegenda que els metges el van mantenir amb vida uns dies per fer coincidir la seua mort amb la de Primo de Rivera. Xafardejos per no dormir.

La gent no es cansa, aprofitant els vents—brises més bé—de progressisme, de parlar de Memòria Històrica, i fan lleis i macrodesenterraments, mirant de fer penedir-se, mirant de tirar culpes, intentant oblidar que aquell Senyor tan fill de puta va morir plàcidament al llit d’un hospital, i que a més a més va designar a dit el destí universal de la seua Espanya, fent-la catòlica, continuista i monàrquica.

Ara, tard com sempre, Ricardo Blázquez com a cap dels bisbes proclama un ambigu i desensucrat mea culpa, que ja no aprofita per res. Tot arriba ja tard, a deshora, i el que és pitjor, tot sembla respondre a interessos actuals, deslligats del passat, ancorats al present d’ullal, pa i oportunisme.

Senyors, si volen plorar per la República, per l’Espanya que no va poder ser, pel disgust històric, avant, tot el món té dret a la pataleta en front la manifesta injustícia del destí. Certament, dins d’aquestes latituds les coses semblen arribar sempre tard, i pot ser ara és el moment.

Per aquesta regla de tres, els meus nets demanaran explicacions als nets d’Aznar per la Guerra d’Iraq.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...