dimecres, 28 de novembre de 2007

D'Ors

-Mai he negat la meua ignorància, que és ben basta i fonda. Així que no em fa vergonya dir que no havia sentit parlar d’Eugeni d’Ors fins que vaig arribar a la Facultat. Va ser llavors quan Martí Domínguez es va escandalitzar un fum perquè ningú de la meua quinta sabia qui era d'Ors. Després, a força llegir, no he deixat de trobar referències a ell. El mestre tenia raó. Fuster, Pla, Umbral i els fills del Noucentisme, contenen tots referències suficientment amples d’aquest senyor com per a clarificant d’una forma sensata la seua importància literària.

De fet, aquest senyor va ser el pare i alma mater del moviment noucentista, i va ser ell mateix qui va batejar-lo a una d'aquelles gloses que publicara entre 1907 i 1921 al diari La Veu de Catalunya. Un moviment que l’autor personifica com cap altre. Definir a d’Ors és definir al Noucentisme, i açò no deixa ben parat al moviment.

Xènius (el pseudònim sota el qual signava les gloses), era catòlic, apostòlic i romà, xenòfob, racista, imperialista, burgés, masclista, i, per què no dir-ho: feixista. Podríem fer una defensa, al·ludint que aquells temps eren diferents, que les coses no eren com ara. No cola. El socialisme, la democràcia, el sufragisme, el feminisme, i tantes altres idees ja es trobaven ben escampades, fins tot per Catalunya. Un altra cosa era no voler escoltar-les. D’Ors s'enfrontà al romanticisme, a la sensibilitat, al subjectivisme, a la individualitat, al laïcisme, al naturalisme. Va reprendre un classicisme de caire intervencionista molt proper a les idees de d’Annuncio i d’altres intel·lectuals feixistes. L’ordre, la raó, la civilitat, el bon comportament, la moral de classe, la nació (extrapolada a l’Imperi), la religiositat; temes d’aquests que et fan deixar un llibre a les vint pàgines.

No obstant això, és impressionant el poder que tenen aquestes gloses per atraure l’atenció, quin és la seua capacitat de síntesi en uns pocs paràgrafs, com són capaces d’aprofundir tan òptimament als temes més diversos. D’Ors és, sobretot, un geni de la crítica d’art, de l’escriptura catalana (conec però la versió adaptada), un gran analista polític, un gran observador de la vida quotidiana. Un home que escoltava del palpitar del temps com a ell li agradava dir de si mateix. Llegir a d’Ors és un plaer perquè és el cronista perfecte de la seua societat, del seu racó d’intel·lectualisme català. Un tros d’història sense la qual seria impensable desembolicar aquella època i tot allò que vindria després.

I que va ser això que vindria després? Doncs l’adhesió de d’Ors a l’Alçament del 36 i la seua posterior deserció de les lletres catalanes, del catalanisme i de la Nació (d’un tipus de nació, clar). D’Ors esdevindria un dels intel·lectuals més importants del franquisme. Abans hi havia sigut el pare moral de tota una societat, després ho va ser d’un altra no tan diferent. Els mateixos interessos hi havia a la Barcelona noucentista que al Madrid de postguerra. Els interessos d’una classe dominant, d’un poder establert que sempre s’ha rodejat d’aquesta aura d’importància, d’aquest paternalisme, d’aquests conceptes d’agrupació sectària amb què tant els agrada d’omplir-se la boca: la Nació, la Bandera, la Raça, Nosaltres i els altres. Paraules que lamentablement no acaben de passar de moda.

Josep Pla deia que s’haguera estimat més no conéixer personalment a Eugeni d’Ors, que hauria preferit quedar-se amb el mite, amb el Xènius de les gloses i no amb la persona. Jo em quede també amb les gloses, i cada matí al metro—que és el meu moment glosa del dia—llig el Glosari com se’l llegien els noucentistes, i m’imagine a mi mateix com un petit burgés de començaments del segle XX. És aleshores quan gaudisc dels escrits d’un geni.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...