dissabte, 24 de novembre de 2007

Camera: de l’Ull a l’Escopeta

-Aquesta nit, a l’incomparable Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, es clausura la 14è Festival de Cinema Independent. Ha sigut una setmaneta intensa, que no he pogut aprofitar tot el que haguera volgut, ja que no vaig poder falsificar-me el passe de premsa. Malgrat tot, he aconseguit veure uns quants treballs, i he pogut assabentar-me de les carreres de cineastes com Paul Bush i Peter Brook, als quals se’ls dedicava una retrospectiva enguany.

Tampoc no vull criticar més, no he vist prou projeccions i estic coaccionat pel fet de no haver aconseguit el passe. Em quede amb una imatge: la que ha servit de cartell i de capçalera del Festival. És una imatge molt retro, en la qual un home de començaments del segle XX sosté una escopeta enmig d’una filmació en Súper8 d’una cacera molt kitsch. Acostumem a veure metàfores clàssiques de la càmera, on se’ns mostra com un ull, com un punt d’observació que actua com a finestra del món. Així ho vegem des de les avantguardes, primers moviments que es van atrevir a reflexionar metadiscursivament al voltant del dispositiu fílmic. Buñuel va voler anar una mica més lluny i ens va presentar al Chien Andalou un ull que volia ésser esgarrat per una afiladíssima navalla d’afaitar. Interessant plantejament que resumeix tot sol la voluntat colpidora del surrealisme i d’altres avantguardes que van tenir al cinema com a referent cap als anys 30 del passat segle.

Ara però, els amics de l’Alternativa ens col·loquen una capçalera on la càmera es una escopeta amb objectiu de caça i captura d’imatges en moviment. És molt bona icona definitòria que serviria de senyera, no sols d’un festival sinó de tota una tendència del cinema actual. Un cinema que gràcies a la democratització dels mitjans de producció es transforma lentament en una eina de denúncia social, allunyant-se de l’estret i corrupte marc comercial. Hui més que mai, tot el món és potencial productor de material fílmic (al format que vullgueu) i així, xino xano, l’ull passiu esdevindrà escopeta colpidora, els trets de la qual són passos cap a la democratització de les arts.

Ara, només cal donar sortida als materials, i poc a poc anar obrint la noció de cinema, tancada als grisos cervells de la critica clàssica i del públic hollywoodianement adoctriat. Festivals com aquest són una bona pitança per obrir camí.



2 comentaris:

Alicia ha dit...

La imagen de la escopeta relacionada con la cámara -especialmente, con la fotográfica- no deja de ser sugerente, aunque ya antigua. Para mí tiene dos vertientes, una metadiscursiva como tú muy bien has dicho -fragmentación de la imagen, el plano que siempre intenta desbordar sus límites y siempre se ve limitado por sus fronteras, etc. En la segunda, no estoy tan segura de que sea siempre algo positivo. Puede que el cine independiente pretenda actuar "cazando" la realidad,"golpeando" a la sociedad, pero el problema es que muchas veces se convierte no en una concienciación, sino en un adoctrinamiento. El equilibrio entre los dos es muy fino: no olvidemos que lo que se ve a través del cañón de la escopeta no deja de ser un espacio muy pequeño en comparación al resto del paisaje. En ese caso, la democratización sale perdiendo.
¡Toma rallada! La que tuvo, retuvo ;)

#M# ha dit...

Tens raó, la càmera com a escopeta no és una imatge nova. Fins i tot podem arribar a dir que és una imatge fundacional associada als valors materials de l’objecte mateix. No obstant, el seu ús—tan pràctic com teòric—ha estat clàssicament una prolongació de l’ull humà. Podem arribar a parlar d’una immortalització de la mirada i de l’acte de mirar. Ho vegem als clàssics com Buñuel o als contemporanis com Wong Kar-wai. Ahí és on volia arribar. Partir de la metàfora per arribar als usos.
La indústria fa de l’espectador un subjecte passiu. Pensa en una colla de gent asseguda a una butaca d’una sala a les fosques. Aquest és, sens dubte, un bon marc per a la difusió ideològica, per a un adoctrinament. És fàcil.
L’adveniment de la democratització de les arts visuals era un fet impossible fa anys, però la solució estava prop. De fet una part d’ella la tens davant dels teus ulls. Parle d’Internet. Ja tenim un canal de difusió-distribució una mica horitzontal, sense massa verticalitat ni ordre establert pel Poder o els Governs. Ara afegeix uns mitjans de producció que gràcies a la digitalització són accessibles i voilà, ja tenim un marc explosiu al que tinc moltes esperances dipositades (falta veure que ens amaga el futur).
Tornes a tenir raó quan dius que un pla sempre comporta—perdona el lèxic econòmic—un cost d’oportunitat. Quan “dispares” un pla, deixes fora de camp tota la resta de la realitat. Un pla suposa una automàtica simplificació. Malgrat això, és ara quan disposem dels canals adequats per difondre milers de milions de punts de vista, no sols els estret marc d’uns quants estudis de Los Angeles o d’un grapat de holdings de comunicació. Afortunadament, visquem l’Era digital, cal ser optimistes.
Ara, ací, cal apuntar que no tots els habitants del planeta tenen accés a les xarxes de la informació, sempre cal matisar que hem de referir-nos estretament al marc “Primer Món”.

Alison, sempre és un plaer escoltar-te i llegir-te. No sols ets una Dama de la Producció, ets també una Senyora de l’Assaig.
Besets, et trobe a faltar.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...