dilluns, 15 d’octubre de 2007

Primera Carta a Trenc d’Alba

-Benvolguts xiquets i xiquetes:

Acabe de sobreviure al meu primer cap de setmana a Barcelona. No va ser fàcil, ho reconec. Barcelona està plena de perills. Per exemple, a la Rambla habiten unes dones, que de vegades no ho són, que intenten segrestar-te. M’imagine les seues intencions, però no deixa de sorprendre’m la gosadia i la desesperació del seu requeriment. Probablement, moltes d’aquestes treballadores no han sopat. També cal sobreviure als elevats preus dels cubates i al molt menyspreable costum del garrafó. També s’ha d’admirar la mà esquerra amb què els inspectors de sanitat jutgen molts establiments, tot un exercici de bones intencions.

Sort que per fer-ho tot més digerible hi ha uns àngels custodis que vetllen per tots nosaltres. No parle dels Mossos d’Esquadra, dels quals més avant parlaré, sinó dels lateros. Aquests senyors—paquistanesos, asiàtics i àrabs en la seua majoria—no només distribueixen alcohol barat, contribuint d’aquesta forma al moviment social de protesta contra els preus i a favor del botelló, sinó que a més a més, són capaços d’aconseguir qualsevol cosa. “Farlopa?” en deu minuts. “Pastilles?” “Quantes vols?” Vols descomptes per a un after? Doncs també tenen. Qualsevol tipus d’informació al voltant d’algun local o activitat il·legal? Un viu catàleg. Que vols una falla plantada en mig de la plaça Reial? Doncs espera que crida l’artista faller i te la munten en deu minuts. Tot és possible si és de nit i estem a Barcelona.

Malauradament, no vaig lligar. Vam arribar massa tard a la disco (o al club, que ací tot és molt més cool) i ja només quedaven les despulles. També, la colla d’impresentables que m’envoltava no era massa vistosa davant dels sofisticats ulls de les noies catalanes. Érem cinc alcoians, un il·licità actor còmic fracassat i un mag sense gràcia ni traça. Portàvem tots una borratxera com un cabàs, i d’aquesta forma, no es pot fer res amb trellat. Només se m’acostaren dues noies. La primera tenia xicot i no va passar res. Amb la segona, quan ja semblava que passaria alguna cosa, es va posar a plorar. Sí, com ho llegiu. Vaig haver d’aguantar un quart d’hora de plors perquè no-sé-què d’un tio que passava d’ella. Res a fer.

Així que acabarem la nit el meu amic Santi, Luis, l’actor fracassat i jo. Quan ja sortia el sol se’ns va unir un senyor bisexual de cincuanta anys molt educat, amb les comissures dels llavis plenes de sèu. L’elxà i jo discutíem a crits de política, intentava de fer-li veure (coses d’aquestes absurdes que té la intoxicació etílica) que era un fatxa i un blavero. Ell deia que jo era un traïdor a la pàtria per haver-me exiliat i per parlar català en comptes de valencià (sí, és allò que té ésser blavero, són tots iguals). En això que els Mossos d’Escuadra ens paren, no pels crits de la discussió sinó perquè Santi tractava de pixar a la porta de la Fnac. Va ser el moment en què vam perdre al senyor bisexual, va desaparèixer sobtadament. La sang no va arribar al riu i tot quedà en un avís per part de l’Autoritat. Vaig poder arribar sa i estalvi a casa, just per prendre el desdejuni i gitar-me.

I això és tot, continuaré informant-vos. Però ja sabeu, vosaltres no feu res que jo no faria.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...