divendres, 28 de desembre de 2007

La Cantant Calba: Gènesi d'un Mite

-L’any que estem a punt de tancar ens deixa moltes bones notícies teatrals, entre elles es podria destacar una: la celebració al mític teatre de la Huchette de París dels cinquanta anys consecutius de representacions de l’obra ‘La cantant calba’, escrita per Eugène Ionesco. La peça s’ofereix en un interessant programa doble juntament amb ‘La lliçó’, escrita també pel dramaturg francès nascut a Romania. Ambdues es mantenen en cartell ininterrompudament des de 1957, establint el rècord de continuïtat més important conegut fins a la data. Açò suposa més de 13.500 representacions de dues de les obres de referència de l’anomenat “teatre de l’absurd”. Molts autors teatrals estarien disposats a fer qualsevol cosa per tal d’aconseguir crear uns clàssics contemporanis tan cèlebres. Qui no coneix els bojos diàlegs entre el Sr. i la Sra. Smith, o la irrupció absurda del bomber que no troba focs que apagar? El què no molta gent coneix és que la ‘La cantant calba’ va nàixer fruit de la frustració de l’autor enfront un curs d’idiomes. Ionesco tractava d’aprendre anglès utilitzant un mètode anomenat Assimil, que llavors era molt popular i que es basava en la repetició constant de frases tòpiques. Aquesta acumulació de clixés anotats al seu quadern inspirà Ionesco a l’hora de donar forma als conegudíssims diàlegs. Açò explica que el contingut de les converses dels personatges es base en els dies de la setmana, l’alimentació, les parts de la casa o altres tòpics de les lliçons d’idiomes per a principiants. Els protagonistes—arquetípics de la societat anglesa—també foren extrets dels quaderns de l’autor, la qual cosa explica el marcat caràcter anglès de les situacions. De fet, el títol provisional de l’obra era ‘L’anglais sans peine’ (L’anglès sense esforç), en referència a l’eslògan dels cursos. Més avant aquest títol mutaria quan, de forma accidental a un assaig, un actor va pronunciar malament una part del diàleg i en compte de “mestra rossa” (institutrice blonde) va recitar “cantant calba” (cantatrice chauve). Una errada que serviria per batejar aquesta històrica peça que, malgrat l’èxit actual, va ser un fracàs absolut el dia de la seva estrena. Conten les cròniques que aquell 11 de maig de 1950 el públic del parisenc teatre dels Noctàmbuls va sortir visiblement molest, grunyint d’incomprensió en front d’uns diàlegs sense cap ni peus, pensant que aquella “antipeça” era una broma de mal gust. Tampoc les condicions del debut van ser les millors: Ionesco era un desconegut corrector de textos de 40 anys que no tenia res a veure amb el teatre. Estrenava la seva primera obra a l’incòmode horari de les 6 de la tarda, precedint altres peces d’autors ja consagrats com Brecht o Kafka. D’aquesta forma, l’estrena del nouvingut va passar gairebé desapercebuda. Després de només 25 representacions ‘La cantant’ va desaparèixer dels escenaris amb indiferència general de crítica i públic. Ionesco va perdre els 500.000 francs que hi havia invertit i es replantejà abandonar la carrera teatral que acabava de començar. Afortunadament, no ho va fer i va continuar escrivint encoratjat per un grapat d’intel·lectuals que havien sabut apreciar el valor del seu treball. Influents autors com Breton, Péret o Buñuel elogiaren la peça creient trobar en ella una inspiració surrealista. Amb aquest boca a boca la fama transgressora de ‘La cantant’ va augmentar ràpidament, propiciant la seva publicació a l’any següent i obrint camí cap a noves reposicions. Seria al 1957 quan la tercera posada en escena de ‘La cantant calba’ va desbordar totes les previsions al convertir-se en una obra de referència de les nits parisenques. Un rècord absolut de permanència que arriba fins als nostres dies.

dissabte, 22 de desembre de 2007

El Colom i el Soltici

-El dia més curt de l’any és la fi d’una setmana intensa, plujosa, esgotadora. Núvols grisos a sobre la mar fosca i blava. El fred gela les idees per la nit, i el Nadal no calfa gens quan s’està tan lluny de casa. L’infant del costat plora, li estant eixint les dents, i la mare l’engrunsa corredor amunt, corredor avall. L’avia que viu davall renega del soroll, dels riures altisonants. El veí de dalt trenca les hores d’insomni amb teletenda i porno barat.

Mentrestant, gros i templat, ben nodrit i prou galà, d’aquestos amb la pitrera verda brillant, un colom intenta conquerir el desllunat. Ha trobat un petit forat que porta a l’entresolat tancat de la cisterna de casa nostra. Tots els matins entona la seua repetitiva cançó d’hormones i solitud, assajant el seu gemegós parrup de cercar i no trobar. Ja portava unes quantes setmanes així, des que va trobar l‘escletxa no ho ha deixat d’intentar, esperant de totes totes trobar la coloma que s’enamore del seu petit trau d’aigua de cisterna, del seu cau de misèria i runa. Tots els dies la mateixa cançó, primer unflar el pit, aguantar el posat mentre es balla una dansa circular, després una desil·lusió, i després una altra, i la pluja i tot el fred d’aquesta setmana, i aquelles molles de pa que la senyora amable reparteix al passeig de Sant Joan.

Fa una estona, al capvespre efímer del nou hivern, el jove colom altiu tornava sol un cop més. Cap coloma, com sempre. Pensava dormir solitàriament arrupit, envoltat de sons de wàter i humitat llefiscosa. No ha pogut però, el seu niu es trobava tancat. Julià, el meu company de pis—gran detractor dels coloms—, ha omplit el seu oci nadalenc amb bricolatge esterilitzador, precintat el forat de l’entresolat que hi ha dalt del bany. El colom passarà al carrer la nit més llarga i plujosa de l’any. El parrup desconsolat del nostre company colom no tornarà a acaronar els meus somnis de diumenge i ressaca.

dilluns, 17 de desembre de 2007

Nominacions i Premis

-Fa unes hores s’acaben de conèixer les nominacions als Premis Goya, que com cada any entrega l’Academia de Cine. Els jutges, és a dir, els membres de l’Academia, són unes gents anònimes i misterioses, que representen uns interessos estranys, i que any rere any emeten un dictamen desconcertant. I parle d’açò perque sempre m’ha resultat colpidor el criteri “artístic” que els motiva. No és l’Espanyol l’únic cas, més bé és el continuador de l’exemple holliwoodià, del que mama forma, estructura i criteri.

Enguany, es trobem com les grans “triomfadores” El Orfanato de Juan Antonio Bayona i Las Trece Rosas d’Emilio Martinez Lázaro, que han assolit catorze candidatures cadascuna. Bé, no em posaré a discutir ara la qualitat que presenten—sobretot la segona més que de la primera—, això ho deixaré per als crítics que cobren per fer aquestes coses. El que si que es criticable és que altres grans treballs que destaquen pel seu risc, qualitat i eficiència estiguen poc o res representats. Hi ha mols casos, però parlaré de tres en concret: [·Rec], La Soledad i En la Ciudad de Sylvia. Aquests tres treballs són, sense dubte, tres grans obres, estandard insigne d’allò que hauria d’abundar més al cinema espanyol. Tot i això, els dos primers a penes compten amb alguna nominació de consol, però la tercera, el gran treball de Jose Luis Guerin, èxit de crítica a Cannes, no ha aparegut en el pre-palmarés. Vergonyós.

No és tampoc mullar-se afirmar que aquests jutges representen un cinema que, primer de tot, aspira a erigir-se en indústria, i que els premis han de ser l’adob que faça créixer el mític arbre de la solvència econòmica del cinema espanyol. Aleshores, siguem sincers, i no anomenem Academia de la Artes i las Ciencias Cinematográicas quan en realitat volem dir Associació de Productors Frustrats. En ambdós casos, algú hauria de fer-los veure que el progrés del cinema espanyol està en mans de qui arrisca, i que els grans consolidats de l’escena del còpia-i-pega no van a fer flotar una indústria que no acaba de madurar mai. El futur, el prestigi i la solvència del cinema espanyol està en les mans de tots aquells que, a força de treball i d’innovació, regeneren les bases d’un cinema estancat, consolidant una avantguarda de la què per fi puguem estar-ne orgullosos.

diumenge, 16 de desembre de 2007

Un Post Estúpid de Diumenge

-Cap de setmana completet. Entre assemblees, i sopars diversos gairebé no he tingut temps per a res. Però bé esta el que bé comença i en estes dates és el que toca: sopars d’empresa, amic invisible, retrobaments de gent que va, que torna. Per cert, tornaré a la Pàtria en una setmana, de fet he de comprar-me el billets...

Escric hui sense trellat, de fet he començat a escriure sense una finalitat concreta, ni tan sols amb un tema al cap sobre el qual parlar. Clar, és diumenge i tinc les connexions neuronals una mica ressentides. Millor ho deixe. Soparé una pizza fastigosa que m’he comprat al pakistanès del cantó i potser mire una peli del Kieslowski.

dissabte, 15 de desembre de 2007

Més Censura

-Quasi una setmana després del tancament del repetidor de TV3 de la Carrasqueta, les reaccions de les boques grans no s’han fet d’esperar. Cadascú ha estat al seu lloc. S’han dit els ets i els uts, s’ha fet el posat intelectualoide i s’han carregat les tintes amb arsènic. Eliseu Climet continua el seu automartiri per la causa, quasi en solitari. L’antic i fracassat Compromís aireja draps mentre els socialistes s’amaguen davall del coixí per no tacar-se del buf catalanista. I mentrestant, des d’ací dalt es miren les coses com “uf, ja s’apanyaran... son ells els que els han votat”.

Malgrat tot, el Govern del Partit Popular prepara ja el tancament dels repetidors del Bartolo (Plana Alta) i el de Mondúver (la Safor) i ho justifiquen dient que TV3 no té el més “mínim respecte institucional” cap a la Generalitat Valenciana. I no m’estranya, jo ja el vaig perdre fa temps. Estem parlant d’un Govern despòtic, que aplica la legislació de forma sectària, censurant una emissió amb l’excusa de la legalitat mentre desenes de televisions locals (fins i tot un repetidor de Canal 9 a Torrent) presenten la mateixa situació. Franco, una vegada va dir: ¿Es que ha visto usted algún censor que no sea tonto?

El que resulta més colpidor no és l’actitud dels polítics—crec que el Partit Popular ja no pot arribar a fer res que ens sorprenga, només que ens cabrege—, el més escandalitzant és l’actitud de la gent. Escasses cent cinquanta persones es manifestaren ahir a València, segons VilaWeb. Segurament hi havia desconeixement, malinformació, etc, però només cent cinquanta persones. No són aquests senyors i les seues actituds totalitàries—ja ens els coneixem—, la llàstima la dóna la societat civil que sembla passar de tot. A ningú no l’interessa que es perga la pluralitat informativa, que s’ataque la llengua i la cultura; dóna el mateix tot, ara més que ve el Nadal s’ha de comprar per damunt de tot.

He volgut contribuir des d’ací dalt a la causa i aquesta setmana he fet un acostament a l’associació Espai País Valencià. No podia estar més temps parat, em cremava la sang. Ha sigut una aportació mínima, la meua aportació. Si cadascú donara un xicotet pas, encara que fos mínim, les coses canviarien. Malauradament, les coses no donen la impressió d’anar a canviar, sí de seguir dins d’aquest estancament. Cal, però, no perdre l’esperança.

dilluns, 10 de desembre de 2007

Censura

-Ja ho venien advertint, fins que al final, d’amagat i amb nocturnitat com els lladres, ho han fet. El Govern de Francisco Camps va precintar ahir per la nit el repetidor de TV3 de la Carrasqueta, impedint d’aquesta forma que el senyal de la Televisió Catalana es veja a les comarques del sud d’Alacant. La indignació a hores d’ara és majúscula. Es tracta d’un bàrbar acte de censura perpetrar per l’analfabet Partit Popular valencià, que amb aquesta mesura es col·loca a l’avantguarda del sectarisme europeu. És una acció sense precedents en democràcia, més pròpia d’altres temps, i ens serveix d’exemple de la difícil situació que travessa la cultura catalana al País Valencià.

Els acords de reciprocitat no han arribat a temps, i alguns parlen de mesura electoralista. El cas és que entremig del guirigall polític els drets fonamentals de milers de valencians, com ara el dret a la llibertat d’expressió i a la pluralitat informativa, han estat malmesos un cop més. Si a aquest acte totalitari li afegim els recents atemptats terroristes que estan patint algunes forces de l’oposició, podem parlar d’una situació d’extrema gravetat mai coneguda fins ara.

No podem permetre que açò s’agreuge més, la situació al País Valencià ha arribat al límit. Quantes majories absolutes ens fan falta per adonar-nos que hem de ser nosaltres els que hem d’actuar. Quantes agressions fan falta per despertar-nos. Ara més que mai, és el moment de fer alguna cosa.

diumenge, 9 de desembre de 2007

Conquestes

-Una ciutat no s'ha conquerit del tot fins que no es donen tres passos fonamentals: Un, sexe. Dos, vomitar. Tres, veure, després d'una nit de festa, la sortida del sol.

He conquerit Barcelona després de dos mesos (hui precisament es compleixen dos mesos des de la meua arribada a la ciutat). Conquerir una ciutat no és un procés fàcil, i depén de quin pas, tampoc agradable. Malgrat haver-la conquerit, Barcelona no es deixa dominar, no se sotmet, el seu orgull és ben bast i ample. La vida discorre als seus carrers com un corrent foll on només els grans nedadors no s'ofeguen. La resta quedem inerts i mòrbids, arrossegats cap a voreres d'incertesa i desorientació. Conquerir és relativament fàcil, sotmetre no. He d'aprendre a nedar amb força., ací la gent ja porta anys d'avantatge, tenen els braços forts i ben polits. Jo he arribat fóra de temporada i encara no tinc ni banyador. Aquesta situació em pot arraconar a un atzucac, i per això he d'obligar-me a estar a l'aguait, a no baixar la guàrdia.

A dia nou de desembre de dos mil set, Barcelona ha estat conquerida. A pesar de la victòria aparent, encara queda molt per fer. Sotmetre-la serà un llarg i dolorós procés.

dilluns, 3 de desembre de 2007

Cadàvers Exqusits

-La casualitat és i serà sempre un tema molt sucós, i més quan s’habita en un poble gran com Barcelona, tan donat als encontres atzarosos. Bretón i companyia jugaven al cadàver exquisit amb cert grau d’inconsciència, sense adonar-se que quasi sempre la casualitat supera a la vida. Clar, ells no havien llegit encara a Milgram, i no sabien que segons la Teoria dels sis graus, tothom està connectat a qualsevol persona del món gràcies a sis persones. Arribats fins a aquest punt, cal descobrir quin és la xarxa de coneguts que em portaria fins a la jove, dolça i rica Athina Onassis.

Doncs bé, mentre investigue quin és el camí cap a la meua bella hereua, he de conformar-me amb la meua raquítica nòmina, que ni tan sols fa de mi un trist mileurista. I com que hui he rebut la meua primera paga, he decidit celebrar la misèria amb consumisme, per a alegria dels llibretaires locals.

La casualitat ha posat aquestes darreres setmanes suculents i exquisits cadàvers damunt la taula. Alguns coneguts i estimats, altres gairebé desconeguts. Fernando Fernán-Gómez serà sempre un del mestres més importants del segle XX. Teatre, cinema, literatura, interpretació; un monstre que tot ho fa bé. Francesc Candel per la seua part era un geni local dedicat a teoritzar als humils. Els dos van morir la mateixa setmana amb tot el fast i la glòria local, cada u a la seua latitud.

Jo no sé si Fernán-Gomez i Candel es coneixien, ni si acomplien la Regla dels sis graus, però el fet de què moriren la mateixa setmana els ha ficat dins d’una casual roda de coincidència. Una excusa com qualsevol altra per gastar part de la meua esquifida nòmina adquirint un parell d’obres seues. Durant les properes setmanes les idees dels dos s’entrellaçaran casualment dins del meu cap.

Deia Umbral—un altre il·lustre cadàver recent—que la literatura és l’únic regne on no mor mai ningú. Aquesta afirmació es pot fer extensible a moltes altres arts. Però es fa casualment aclaridora quan s’adonem de què le cadavre exquis boira du nouveau vin.

diumenge, 2 de desembre de 2007

Dos de Desembre

-Un desllunat humil, polsós d’una pols negra, amb coloms, coloms d’ales grises que desprenen un xiulit espés en enlairar-se. I un altre despertar de diumenge, de migdia. Llançols blaus de solitud, un lingot de plom dins del cap, un poal d’arena a la boca, i la resta més o menys com sempre, cap novetat al front.

Es confonen els records, les cares, les situacions. Un local de color roig, els ulls que busquen altres ulls, el meu reflex enfront de l’espill de wàter, el sabor del vodka, i finalment després de moltes coses més, el despuntar de l’alba.

I ara un altre diumenge que s’acaba, demà un dilluns inserit a la roda sense fi ni meta. Irremeiablement arrossegats pel corrent.

dissabte, 1 de desembre de 2007

U de Desembre

-Trencàvem solituds establertes i ens menjàvem les molles de pa perdudes entre els llençols. Em sagnàvem les genives d’impotència, i nostàlgicament blaus suràvem per damunt les hores. Més tard, dins d’una cambra tota feta d’esperança, jo mateix seia en front d’un full en blanc. Tot és ara possible udolava vent mentre dipositava una rosada d’incertesa sota l’asfalt greixós. És ara o mai, i les hores anaven consumint-se sense que es trencara l’altre glaç. Veus, ni un miserable clevill, em deia a mi mateix, és ara que ve l’hivern; u de desembre.

dijous, 29 de novembre de 2007

Una de Zombis en Directe

[REC]

TÍTOL
ORIGINAL:

REC (AKA [REC])

ANY: 2007

DURACIÓ: 85 min.

PAÍS: España

DIRECTOR

Jaume Balagueró, Paco Plaza

GUIÓ

Jaume Balagueró, Paco Plaza, Luiso Berdejo

FOTOGRAFIA

Pablo Rosso

WEB OFICIAL

http://movies.filmax.com/rec/

-El gènere de terror ha estat sempre un dels més propensos a caure en encasellaments, clixés i tòpics. Últimament aquestes coses sembla que estan començant a invertir-se, i, cada cop més, vegem productes força interessants a les pantalles. Darrere d’aquest floriment hi ha alguns cops la mà dels nous efectes digitals, altres no.

[REC] és un exemple d’aquests darrers casos, d’aquestes pel·lícules on la imaginació prima per damunt dels diners. De fet, la cinta destaca només amb un grapat d’excel·lents actors, una càmera i un parell de claus de gènere.

En essència [REC] és una de zombis, amb tot els tòpics del gènere i fins i tot amb un posat de sèrie B. Però Jaume Balagueró i Paco Plaza—en camí cap a la glòria del terror espanyol—no anaven a conformar-se només amb això; i amb una sorprenent fusió de llenguatge televisiu i cinematogràfic mai vist en aquestes latituds, han parit un monstre sanguinolent i claustrofòbic.

Els periodistes d’un reality acompanyen a uns bombers en la seua ronda nocturna. El que semblava una urgència rutinària a una comunitat de veïns, acabarà convertint-se en una trampa mortal. Descripció tòpica, argument tòpic. El que fa especial el llargmetratge és la seua posada en escena. Tota la història serà narrada amb la càmera dels periodistes, amb el llenguatge del directe. És com El Projecte de la Bruixa de Blair filmat pels redactors del Aquí hay tomate. I si e estos ingredients li afegim unes pinzellades d’angoixa a lo Cube i el toc hispànic de La Comunidad, s’aconsegueix una barreja explosiva, un resultat sorprenent.

[REC] acollona, diverteix, té moments per riure i alhora ens fa reflexionar al voltat de la convivència multicultural. Un plat complet i nutritiu. Només embafa la falta de versemblança de la seua execució, i certs punts foscos o massa clarificadors del seu guió. En tot cas el festí dels zombis és un banquet suculent, nouvelle coisune del terror amb un punt de reflexió. Bon Apetit.

dimecres, 28 de novembre de 2007

D'Ors

-Mai he negat la meua ignorància, que és ben basta i fonda. Així que no em fa vergonya dir que no havia sentit parlar d’Eugeni d’Ors fins que vaig arribar a la Facultat. Va ser llavors quan Martí Domínguez es va escandalitzar un fum perquè ningú de la meua quinta sabia qui era d'Ors. Després, a força llegir, no he deixat de trobar referències a ell. El mestre tenia raó. Fuster, Pla, Umbral i els fills del Noucentisme, contenen tots referències suficientment amples d’aquest senyor com per a clarificant d’una forma sensata la seua importància literària.

De fet, aquest senyor va ser el pare i alma mater del moviment noucentista, i va ser ell mateix qui va batejar-lo a una d'aquelles gloses que publicara entre 1907 i 1921 al diari La Veu de Catalunya. Un moviment que l’autor personifica com cap altre. Definir a d’Ors és definir al Noucentisme, i açò no deixa ben parat al moviment.

Xènius (el pseudònim sota el qual signava les gloses), era catòlic, apostòlic i romà, xenòfob, racista, imperialista, burgés, masclista, i, per què no dir-ho: feixista. Podríem fer una defensa, al·ludint que aquells temps eren diferents, que les coses no eren com ara. No cola. El socialisme, la democràcia, el sufragisme, el feminisme, i tantes altres idees ja es trobaven ben escampades, fins tot per Catalunya. Un altra cosa era no voler escoltar-les. D’Ors s'enfrontà al romanticisme, a la sensibilitat, al subjectivisme, a la individualitat, al laïcisme, al naturalisme. Va reprendre un classicisme de caire intervencionista molt proper a les idees de d’Annuncio i d’altres intel·lectuals feixistes. L’ordre, la raó, la civilitat, el bon comportament, la moral de classe, la nació (extrapolada a l’Imperi), la religiositat; temes d’aquests que et fan deixar un llibre a les vint pàgines.

No obstant això, és impressionant el poder que tenen aquestes gloses per atraure l’atenció, quin és la seua capacitat de síntesi en uns pocs paràgrafs, com són capaces d’aprofundir tan òptimament als temes més diversos. D’Ors és, sobretot, un geni de la crítica d’art, de l’escriptura catalana (conec però la versió adaptada), un gran analista polític, un gran observador de la vida quotidiana. Un home que escoltava del palpitar del temps com a ell li agradava dir de si mateix. Llegir a d’Ors és un plaer perquè és el cronista perfecte de la seua societat, del seu racó d’intel·lectualisme català. Un tros d’història sense la qual seria impensable desembolicar aquella època i tot allò que vindria després.

I que va ser això que vindria després? Doncs l’adhesió de d’Ors a l’Alçament del 36 i la seua posterior deserció de les lletres catalanes, del catalanisme i de la Nació (d’un tipus de nació, clar). D’Ors esdevindria un dels intel·lectuals més importants del franquisme. Abans hi havia sigut el pare moral de tota una societat, després ho va ser d’un altra no tan diferent. Els mateixos interessos hi havia a la Barcelona noucentista que al Madrid de postguerra. Els interessos d’una classe dominant, d’un poder establert que sempre s’ha rodejat d’aquesta aura d’importància, d’aquest paternalisme, d’aquests conceptes d’agrupació sectària amb què tant els agrada d’omplir-se la boca: la Nació, la Bandera, la Raça, Nosaltres i els altres. Paraules que lamentablement no acaben de passar de moda.

Josep Pla deia que s’haguera estimat més no conéixer personalment a Eugeni d’Ors, que hauria preferit quedar-se amb el mite, amb el Xènius de les gloses i no amb la persona. Jo em quede també amb les gloses, i cada matí al metro—que és el meu moment glosa del dia—llig el Glosari com se’l llegien els noucentistes, i m’imagine a mi mateix com un petit burgés de començaments del segle XX. És aleshores quan gaudisc dels escrits d’un geni.

dissabte, 24 de novembre de 2007

Camera: de l’Ull a l’Escopeta

-Aquesta nit, a l’incomparable Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, es clausura la 14è Festival de Cinema Independent. Ha sigut una setmaneta intensa, que no he pogut aprofitar tot el que haguera volgut, ja que no vaig poder falsificar-me el passe de premsa. Malgrat tot, he aconseguit veure uns quants treballs, i he pogut assabentar-me de les carreres de cineastes com Paul Bush i Peter Brook, als quals se’ls dedicava una retrospectiva enguany.

Tampoc no vull criticar més, no he vist prou projeccions i estic coaccionat pel fet de no haver aconseguit el passe. Em quede amb una imatge: la que ha servit de cartell i de capçalera del Festival. És una imatge molt retro, en la qual un home de començaments del segle XX sosté una escopeta enmig d’una filmació en Súper8 d’una cacera molt kitsch. Acostumem a veure metàfores clàssiques de la càmera, on se’ns mostra com un ull, com un punt d’observació que actua com a finestra del món. Així ho vegem des de les avantguardes, primers moviments que es van atrevir a reflexionar metadiscursivament al voltant del dispositiu fílmic. Buñuel va voler anar una mica més lluny i ens va presentar al Chien Andalou un ull que volia ésser esgarrat per una afiladíssima navalla d’afaitar. Interessant plantejament que resumeix tot sol la voluntat colpidora del surrealisme i d’altres avantguardes que van tenir al cinema com a referent cap als anys 30 del passat segle.

Ara però, els amics de l’Alternativa ens col·loquen una capçalera on la càmera es una escopeta amb objectiu de caça i captura d’imatges en moviment. És molt bona icona definitòria que serviria de senyera, no sols d’un festival sinó de tota una tendència del cinema actual. Un cinema que gràcies a la democratització dels mitjans de producció es transforma lentament en una eina de denúncia social, allunyant-se de l’estret i corrupte marc comercial. Hui més que mai, tot el món és potencial productor de material fílmic (al format que vullgueu) i així, xino xano, l’ull passiu esdevindrà escopeta colpidora, els trets de la qual són passos cap a la democratització de les arts.

Ara, només cal donar sortida als materials, i poc a poc anar obrint la noció de cinema, tancada als grisos cervells de la critica clàssica i del públic hollywoodianement adoctriat. Festivals com aquest són una bona pitança per obrir camí.



divendres, 23 de novembre de 2007

Tot es Cura Llegint

-Il·lustres valencians han xafat aquesta setmana els humits carrers del cap i casal del Principat. Resulta complex confrontar-se a una vida cultural valenciana fóra del País Valencià. Però així estan les coses, i els Grans han de sortir per ser grans, o simplement per ser escoltats. A menys, és clar, que sigues un escriptor en castellà i guanyes un Planeta. La resta roman arraconada al pintoresc reducte de l’excepció cultural d’una cultura petita.

Comencem per una poetessa: Maria Josep Escrivà. Aquesta dona, nascuda al Grau de Gandia, va ser al maig la guanyadora dels Jocs Florals de Barcelona. Dimecres es presentava la publicació de l’obra guanyadora al palau de la Virreina. Vaig acudir turmentat de curiositat per aquest concepte, “Jocs Florals”, pensant-me que anava a trobar un seguici d’escriptors huitcentistes barallant-se per guanyar violes i englantines, composant poemes a la pàtria i aquestes bufonades. Ara bé, sembla que les coses han canviat, almenys per ací, i ara els Jocs Florals són una manera de forrar-se (10.000 € de premi), presenten tema lliure (mort al “pàtria, fides i amor”) i damunt aconsegueixes ésser el/la Poeta de la Ciutat durant tot un any. Que supose que serà paregut a una fallera major però amb més lirisme.

Doncs Maria Josep Escrivà és la poetessa de la Ciutat d’enguany, i acomplirà el seu mandat llegint poemes intimistes i metaforicoflorals per les diferents biblioteques municipals. Aquestes coses serveixen per difondre, encara que mínimament, l’obra d’un autor. Estem parlant òbviament d’un tipus de literatura minoritària dins del minoritari món de la literatura. Així i tot, algú caurà, entre ells jo, que m’he fet la promesa de llegir-me algun llibre de Maria Josep Escrivà donant-li una oportunitat. No conec gairebé res l’obra d’aquesta dona. Tan sols he llegit algun poemeta dispers, pensant que tant d’intimisme mínimal a lo haiku no passa de l’anècdota egocèntrica, mancant de gust per l’acció social que tant admire als poetes dels seixanta i setanta. Però que hem de fer, haurem d’adaptar-se als nous temps llegint aquests versos que són com una pelussa al melic. Molt propis, sí, però amb un interès general relatiu. Potser m’equivoque, car no he llegit prou. Però parle, més que d’una autora, d’una certa tendència de la poesia dels últims anys, que no acaba d’agradar-me i que m’obliga a tornar als mateixos llibres i autors de sempre, on em trobe a gust.

Una altra manera de sentir-se a gust és anar a escoltar a Joan F. Mira. No sols té la virtut d’escriure d’una manera colossal, també és un magnífic orador. Així ho va demostrar ahir a una xarrada que va donar a l’Institut d’Estudis Catalans. L’excusa era el 75è aniversari de les Normes de Castelló, el tema era la percepció d’unitat i el sentiment de pertinença que dóna l’adscripció a una llegua. Plantejament generalista, matisacions precises i les conclusions que cadascú se les traga a casa. Una llengua no ha de correspondre necessàriament a una cultura, una mateixa llengua pot tenir moltes cultures. Això sí, una llengua ha de tenir necessàriament una sola literatura. Arribats a aquest punt es poden fer xicotetes crítiques amb la boca petita (estem fora de casa), crítiques cap a un món editorial en català que s’arrebossa de reducte localista impedint la lliure circulació de materials pels Països Catalans, i que “a València almenys sabem que ho fem, ací a Catalunya no sou conscients d’aquest localisme” que identifica la part pel tot. Un tancament que en certes ocasions ens provoca alguns problemetes als que escrivim sota el designi de les Normes de Castelló. Encara que la recepta està clara, ja ens ho diu Mira: “tot es cura llegint”.


dimarts, 20 de novembre de 2007

Efemèrides

-I em diuen que tal dia com hui va morir un senyor molt dolent que jo recorde perquè quan era un nen la seua calba lletja eixia a les monedes de pesseta rubias. I resulta que de major m’assabente de que va morir a causa d’una tromboflebitis per passar-se un cap de setmana sencer mirant el Mundial de futbol sense alçar-se. I diu la llegenda que els metges el van mantenir amb vida uns dies per fer coincidir la seua mort amb la de Primo de Rivera. Xafardejos per no dormir.

La gent no es cansa, aprofitant els vents—brises més bé—de progressisme, de parlar de Memòria Històrica, i fan lleis i macrodesenterraments, mirant de fer penedir-se, mirant de tirar culpes, intentant oblidar que aquell Senyor tan fill de puta va morir plàcidament al llit d’un hospital, i que a més a més va designar a dit el destí universal de la seua Espanya, fent-la catòlica, continuista i monàrquica.

Ara, tard com sempre, Ricardo Blázquez com a cap dels bisbes proclama un ambigu i desensucrat mea culpa, que ja no aprofita per res. Tot arriba ja tard, a deshora, i el que és pitjor, tot sembla respondre a interessos actuals, deslligats del passat, ancorats al present d’ullal, pa i oportunisme.

Senyors, si volen plorar per la República, per l’Espanya que no va poder ser, pel disgust històric, avant, tot el món té dret a la pataleta en front la manifesta injustícia del destí. Certament, dins d’aquestes latituds les coses semblen arribar sempre tard, i pot ser ara és el moment.

Per aquesta regla de tres, els meus nets demanaran explicacions als nets d’Aznar per la Guerra d’Iraq.

dissabte, 17 de novembre de 2007

Oda a les Juanis

-Aquest matí m’he alçat decidit afer alguna cosa amb la meua imatge. Últimament tots el dissabtes en alçar-me se m’encreuen els cables. Doncs dit i fet. Una amiga m’ha aconsellat un estudi de perruqueria i m’he plantat allà per tallar-me els cabells. Ara ja soc un noi modern preparat per a la vida a la Metròpoli.

Però jo no volia parlar d’aquestes ximpleries, jo volia parlar de les juanis. El concepte “juani” va néixer de la mà del director barceloní Bigas Luna, al film homònim “Yo soy la Juani”. L’obra venia a nomenar un concepte que ronda des de sempre els suburbis de les grans ciutats i que defineix a les donetes descarades que ensenyen el tanga i escolten La Oreja de Van Gogh, El Sueño de Morfeo i altres grups pel l’estil, també una mica de rap feminista. Les juanis són addictes als Reality, a les compres, als pírcings i als tatuatges, i quasi sempre tenen un nóvio addicte als porros, al tunnig i a la Play Station. Bigas Luna va més enllà—ell sempre tan iconoclasta i tan mitòman a alhora—i diu: Les juanis són adolescents creatives, ambicioses i amb molta personalitat, són la nova icona ibèrica després de les folklòriques. Manuel Vilas, Juan José Millás i molts altres autors han cantat també a la nova musa del segle XXI, musa que pren forma en caixeres, dependentes, cambreres o teleoperadores.

És la juani doncs, una espècie de nostàlgia del mascle ibèric vers aquella dona antiga, ximple i servicial. Aquella dona en front la qual l’home se sentia intel·lectualment superior i de la que encara queden reminiscències a l’estreta psique masculina. Però les juanis són molt més que un mite de vell verd. El concepte camina per ell mateix i ja pren forma autònomament. Una Juani representa el segle XXI, la rebel·lia de la dona, l’explicitament de la feminitat, el poder fet sexe i a intel·ligència feta eina. És una visió massa romàntica, ho sé, però no puc ser objectiu, sóc un gran fan de les juanis. Les meues favorites són les perruqueres. És per això que parle d’això hui, aquest matí m’he tornat a enamorar.

Una dona desconeguda que et llava els cabells, que et fa un massatge al cap, que es passa un quart d’hora acondicionant-me. Qui es podria no sentir enamorat? La meua juani portava un pentinat molt a la moda, amb metxes rosses de tons diversos, duia minifalda damunt del pantaló, davantal amb taques de tints vegetals i, travessant-li la boca, un pírcing. Mentre em tallava els cabells imaginava la vida de la meua juani; una família humil, una escola de perruqueria, un nóvio babau, una vida carregada de somnis. Malauradament, algú sempre les acaba prenyant, i es deixen atrapar pel lleig palpitar dels anys, podrint-se ràpidament al calaix de la mediocritat.

Però ara no és el moment de pensar coses tristes, ara és el moment de terminar la meua Oda, el meu cant a les juanis, pensant en la meravellosa sensació de seure indefens davant d’una dóna armada amb tisores. No comprenc encara el perquè, però si les dones volgueren serien les ames del món, o potser ja ho són.

divendres, 16 de novembre de 2007

El Arte Aparte

-Com totes les coses bones s’ha fet d’esperar. Era gran el clamor popular, pels que ja l’havien vist i per tots aquells que el van veure al seu moment però que estaven desitjant tornar-lo a visionar. Per això no he volgut ajornar-ho més i he decidit publicar a la meua galeria la peça que tanca el treball vídeo-assagistic RBG.

Amb tot vosaltres El Arte Aparte, que conté l’honor d’ésser protagonitzat per una de les meues grans muses, la sempre espontànea Carmen Llamas.

Espere que us agrade.



La Galeria

dilluns, 12 de novembre de 2007

Carta de la Sort

-Benvolguts xiquets i xiquetes:

Sembla que estic de sort. Amb l’alegria encara al cos per haver trobat el café-licor a Barcelona, la providència m’ha tornat ser propicia i el destí em torna a somriure. Aquest cop la benastrugança (nova paraula que m’acabe de trobar al diccionari, mola eh?) ha sigut majúscula i he sigut l’agraciat d’un sorteig! Sí, com ho llegiu. M’ha tocat una fantàstica PLANXA ELÈCTRICA a un sorteig del supermercat Keisy d’ací a la cantonada.

Estic súper content! La planxa no penseu que és per la roba, no; és molt millor: és una planxa per cuinar d’aquestes que traus a un sopar i cuines a la mateixa taula, i fas unes verdures torrades amb xulles que quedes com un xef, i a continuació les noies cauen en rodó als peus del cuiner.

Demà aniré a arreplegar-la i l’estrenaré per celebrar la victòria del Alcoyano. Sí, no ho oblideu. Hui, 13 de novembre de 2007, a les 21 hores al camp del Collao d’Alcoi es juga el partit del Mil·leni: Alcoyano-Barça. Tot preparat.

Manar Callar

-El singular pallasso mediàtic bolivarià, Hugo Chávez, ja ens té més que acostumats a intervencions iconoclastes. Jo sóc particularment fan d’aquell parlament històric que va fer a Nacions Unides on va afirmar en referència a Bush: “Ayer vino el diablo aquí—es fa la senyal de la creu i prossegueix—en este mismo lugar huele a azufre todavía” Genial.



Amb aquest historial còmic a les seues espatlles, tan aliè a l’ortodòxia discursiva dels europeus, ningú hauria ja de sorprendre’s quan Hugo Chávez enceta un dels seus shows sense mesura ni trellat. A la darrera Cimera Iberoamericana que va concloure dissabte, el president veneçolà ens va oferir un nou exemple, llançant aquest cop el seu verí populista a sobre de l’imperialisme espanyol. Pel que es veu, el tema de la cohesió social tractat aquest any a l’encontre va calfar els ànims, al xocar frontalment dues formes d’encarar el futur de cara a solucionar els greus problemes de pobresa que encara afecten gran part d’Amèrica Llatina. Chávez es trobava recolçat per part dels seus clons (Evo Morales, Daniel Ortega), i desgraciadament no hi era el pare de tots ells, el convalescent Fidel Castro. Així i tot, l’espectacle va ser suculent.

Però allò que va causar l’escàndol dissabte no va ser el fet que la trontollada llengua de Chávez repartira mantega a tort i a dret—cosa ben habitual—, la gresca la va causar Don Joan Carles I rei d’Espanya, manant callar a Chávez amb un autoritarisme propi del segle XVII. Jo comprenc que el Rei estiga fart de que el deixen parlar només a la nit de Nadal, però tampoc és correcte que per a una vegada que diu alguna cosa siga per manar callar a un president escollit democràticament. Joan Carles hauria d’anar amb més cura, sobretot ara que passa uns mesos als quals la seua figura està sent molt discutida per diverses raons.

A mi m’agrada escoltar-me a Chávez, em fa gràcia. És subversiu i provocador, i no té pèls a la llengua. És també cert que prescindeix molts cops d’unes normes d’educació bàsiques, i que moltes vegades es creu que els fòrums internacionals son un capítol del seu culebró televisiu Aló Presidente. Aquesta manca de formes hauria de ser l’exemple d’on no s’ha d’arribar en política. Algú hauria d’explicar-li que val més una frase irònica que cent insults.

El populisme maleducat i autoritari ara sembla tenir un altre seguidor: el Rei. Amb una diferència, Chávez es troba democràticament recolzat i les seues formes són les que ha votat el poble veneçolà; però jo no he votat mai a Joan Carles.

dissabte, 10 de novembre de 2007

El Primer Mes

-Ja fa un mes que vaig arribar a Barcelona. Un primer mes que ha sigut suculent però que encara no ha sigut prou temps, o jo no l’he sabut aprofitar com volia. Tanmateix les coses van a bon ritme. La feina ha començat. Treballe per una multinacional estadounidenca que té la subcontracta dels serveis de comunicació d’un conegudíssim portal de negocis d’Internet. Sembla que les meues tasques seran limitades, i que de moment faré només labors d’atenció i gestió de comptes d’usuari o alguna cosa semblant: encara no ho tinc clar perquè no he acabat la formació. L’espai és un modern edifici d’oficines a Poblenou, tirant cap a Diagonal Mar, amb tot allò que ha de contenir un immoble de només un any: cristall, acer i mobles de l’Ikea. A la Plataforma—com ells ho anomenen—treballem junts equips de diferents països, generant-se un ambient de treball molt agradable i obert. Nosaltres ocupem l’última planta, el que ens garanteix unes precioses vistes a la mar i una constant envolta de vols de gavina. Aquests matins suaus de tardor, quan el sol surt pel mar tranquil de color taronja alba, el vol gris i blanc de les gavines es pot seguir amb la mirada pels contorns transparents de l’edifici. Barcelona està plena de poesia lluminosament mediterrània. M’encanta la llum de Barcelona.

divendres, 9 de novembre de 2007

Promeses i Somnis

-Sorprenentment, aquesta darrera setmana m’he donat un festí de cinema nord-americà (entenent Nord-américa sense restriccions nacionalistes). I m’he engolit els dos darrers treballs de prestigiosos directors de la zona. No em va desencoratjar el darrer i decebedor acostament a directors com Scorsese. La Indústria (producció + distribució) s’encarrega de mantenir les sales ben farcides de pel·lícules d’aqueixa part del Nou Continent, així com les revistes del gènere, que també passen la bossa, pequen d’elevar a la categoria d’obra mestra la porqueria més infumable, fent-nos picar tard o d’hora. Afortunadament no és el cas, o no ho és del tot.

David Cronemberg estrena Eastern Promises amb un sempre lacònicament efectiu cawboy postmodern, Vigo Mortensen; i amb altres joies interpretatives com la que ens dedica Armin Mueller-Stahl. Cronemberg consolida la nova etapa simbòlica mutant les seues obsessions per adaptar-les a un món globalitzat. Si al finals dels huitanta els guions ens parlaven d’un terror psico-biològic d’estranyament del propi cos—pense en per exemple, en The Fly (1986) o en Inseparables (1988)—, ara sembla que la violència, la solitud, l’emigració (relacionant-la amb la màfia) i altres trets dels nostres temps, són els que generen un nou estranyament, que aquesta vegada és extern i es manifesta de forma agressiva en contra de la unitat del cos i de l’esperit de la persona, esgarrant-lo si és menester. Ja hi vam trobar aquesta línia d’acció a Una Historia de Violencia (2005) i ara la consolida amb aquest nou treball. Promesas del Este ens compta una història de la màfia russa amb certes similituds amb Infiltrados (2006) del ja nomenat Scorsese, però aquest cop dins d’un Londres que sembla ser el fetitxe del nostre temps.

I dic això de Londres perquè la segona pel·lícula sobre la qual vull escriure és Cassandra's Dream, que casualment tanca l’etapa londinenca que Woody Allen va començar al 2005 amb l’esplèndida Match Point i que continuaria més tard amb Scoop (2006), que encara no he vist. El Somni de Cassandra és una barqueta al voltant de la qual s’obre i es tanca aquest drama moral amb tocs de tragèdia shakesperiana, moralina inclosa. De fet, el film és una tercera relectura d’altres treball més encertats com són Delitos y Faltas (Crimes and Misdemeanors, 1989) o la ja nomenada Match Point. Aquest cop però, se li escapa la mà al novaiorqués. L’avarícia de classe se’ns presenta ara amb l’embolcall d’una parella de germans, amb més trets de Caín que d’Abel. I la referència als testaments no és casual, ja que la culpa acabarà arrossegant als protagonistes a l’infern de les seues mentides i ambicions. Però la presència del sentiment de culpabilitat no és una innovació als arguments del Mestre, la novetat és la falta de coherència i d’inversemblança d’un relat que, al prescindir dels codis de la comèdia, no es justifica internament, forçant la trama fins a l’extrem de trencar la credibilitat. El que en altres temps va ser un desplegament de bones maneres i una més que magistral resolució, ara queda en res. Tot i així, el Mestre és el Mestre, i cal anar a veure’l per tal de gaudir d’una més que correcta dissecció de la societat anglesa i quasi per extensió de europea.

Si ha tingut aquestes pretensions amb Londres, em muir de ganes de veure que no farà amb Barcelona. Romandrem a l’espera.

dimarts, 6 de novembre de 2007

Fent, desfent, embolicant...

-Podem aprofitar un pont de Tots Sants per fer reviure aquelles cendres que hi havia dessota les pedres, o desviure les inclemències de la foscor amb alcohols i racons innombrables. Tot va molt apresa aquests darrers mesos. No puc dir gran cosa. No recorde molt del que va passar la Nit de Morts, mai aprendré la regla d’or del café licor: no es barreja amb el vodka.

La resta—divendres, dissabte, diumenge—van ser dies feliços, estranyament dolços, d’un sucre de canya grogós i antic, però estranyament fresc, com si el vent net de les properes muntanyes haguera baixat a netejar de teranyines els calaixos del meu passat recent. (aquesta darrera frase m’ha sortit molt llarga, em fa l’efecte que tot està ara embolicat).

Pensaré...

dimecres, 31 d’octubre de 2007

Troballes

-Una gran notícia: he trobat on venen café licor alcoià a Barcelona. El lloc es diu el La Cava de les Llums o alguna cosa semblant i es troba en la plaça de la Universitat, cantó amb la Ronda de Sant Antoni. Malauradament costa quasi el doble que al País Valencià. Tanmateix, m’han donat informacions al voltant d’un altre indret on el podria trobar a millor preu.

Barcelona està gairebé completa després d’aquesta troballa. Hui celebraré Halloween com cal. Feliç Nit de Morts.

dimarts, 30 d’octubre de 2007

Rothko: Escultor de Llum

-Va existir un temps en el que l’art i la pintura en concret tenien una funció social que més bé era una obediència feudal. Els pintors pintaven motius incitats per les butxaques plenes o la moda imperant. La pintura no era un art en si mateix sinó que era un art representatiu, calia un objecte de representació, un motiu, una excusa. La invenció d’aparells físics que acomplien mecànicament la funció representativa va començar a desplaçar la pintura cap a altres camins més subjectius. El retrat, el paisatge, la natura morta, començaren a mutar. Van aparèixer els primers impressionismes (fins i tot abans de la invenció de la fotografia, l’art és sempre anticipatiu), que vehiculaven la subjectivitat per damunt del motiu. I així, xino-xano, arribaren les avantguardes i l’explosió artística del segle XX.

L’art de l’abstracció naixeria en adonar-se els pintors que no calia un objecte, que no calia representar res, que la pintura era capaç d’independitzar-se, d’esdevenir un art pur, sense regles ni normes. La pintura com a pintura. I sense objecte la finalitat artística no era la representació, sinó pintar. La pintura era ja lliure. Molts grans autors van seguir aquesta norma de forma brillant, exposant geometries mondrianianes, o lirismes kandinskyans, o tantes altres formes; però és a la dècada dels quaranta on l’art abstracte va trobar la gran empenta amb una sèrie d’autors establits als Estats Units que posaren l’accent d’or d’aquest moviment. Entre els pollocks, klines i newmans vull destacar un: Mark Rothko.

El Palazzo delle Esposizioni alberga fins al sis de gener una mostra que ningú es pot permetre el luxe de perdre’s si viatja a Roma. Més de cent obres del genial pintor d’origen rus que va desenvolupar un expressionisme abstracte d’una singularitat excepcional. I no només podem trobar les obres del gran format “clàssic” que desenvolupara el pintor a la fi de la seua carrera; els primerencs treballs, associats al Realisme americà, són també presents, oferint una retrospectiva única com poques vegades s’ha vist al Món. Aquests primers treballs contenen un gust molt urbà, amb un domini precoç del color i les tonalitats, anunciant allò que hauria d’arribar.

Però òbviament és als grans formats característics on Rothko brilla espectacularment. Aquestes sèries són en la seua major part uns rectangles disposats de forma enfrontada, amb el marges sempre velats per oferir un major contrast i dinamisme de la forma. Els seu gran tamany permetia al pintor de submergir-se a la composició, de manera que l’acte de pintar esdevenia en un ritual místic de comunió entre l’artista i l’obra. Seria a través d’aquesta fusió on el pintor crearia l’univers de llum tan característic, perquè si hi ha una diferencia entre altres pintors abstractes i Rothko es que ell va saber mirar més enllà de la pura tècnica per crear un cosmos personal i transferible, on la llum supera el pur abtraccionisme i crea una referencialitat pròpia. La pintura rothkiana no és sinó objecte de si mateixa, de les seues característiques íntimes, té un referent intern que es projecta magistralment en forma de color-llum. Blaus intensos, rojos penetrants, negre profund, descomunal; uns colors que contenen la puresa perfecta d’un sistema creat només per ells. Rothko modela la llum com si fora més escultor que pintor. Els seus llenços semblen molts cops pantalles electròniques, llum projectada a la sala. Rothko pintor, Rothko escultor de llum, la pintura com a referent de si mateixa. L’art de pintar i ja està.

Ara que en aquest sobtat començament de segle XXI sembla que els pintors tornen a necessitar d’objectes referencials, ens cal formular-nos una pregunta: no arribaria ja la pintura al seu estat més pur amb l’Abstraccionisme? Potser tot és una qüestió de cercles, d’esperar temps millors. L’art abstracte va estar prop de llibertar a l’artista del narrativisme, de la representació. Un viatge a la puresa d’estil que a molts poders els encantava per ésser ideològicament buit. Una honestedat artística per a la qual—potser—no estem preparats. Un món complex necessita d’un art complex.

dilluns, 29 d’octubre de 2007

Roma i Altres Punts a l’Espai

-Coloms, corbs, gavines, un gos que lladra des de les pàgines d’un llibre en blanc, una granota de fusta, uns malsons que ens assalten ara però que porten anys cuinant-se damunt de l’empedrat d’una ciutat eterna (encara hi ha sang).

He tornat. Cinc dies a Roma donen per molt, fins i tot per conèixer la ciutat. No deixa de sorprendre’m la brutícia que s’amuntona pels carrers, o els omnipresents grafitis que sense gust ni mesura embruten perpètuament murs, metros i mobiliari. Tampoc no deixa impassible el tòrpid discórrer de la vida d’una capital europea que es pressuposa moderna. Roma manca del gust de la postmodernitat, com si els seus muscles arrossegaren muntanyes de columnes de marbre, antics vestigis de glòries imperials.

Altres càrregues, igualment caducades tanmateix presents, llasten el perfil romà. El mons vaticanus roman grollerament altiu, esguitant de negres alçacolls i còfies el paisatge ideològic local. L’Església sempre ha sabut treure rèdits venent falsos paradisos, i part d’aquests beneficis es deixen veure als murs i sostres de Sant Pere, a la Capella Sixtina, als Museus Vaticans. Aquests quaranta-quatre quilometres quadrats són un fòssil vivent, prova manifesta dels punts foscos de la nostra Europa, de sempre i d’avui, la càrrega metàl·lica del càncer italià contemporani.

Mentrestant, la Roma del poble treballa, la columna de Trajà somnia amb la seua policromia perduda, el Panteó recompta els noms oblidats dels déus pagans, la Boca de la Veritat calla mentides, el Coliseu torna mirades de negre petroli als turistes, els nous temples de la unificació huitcentista romanen—foc perpetu inclòs—gegantinament kitschs al final d’avingudes massa estretes per ser comercialment còmodes. Hi ha també, és clar, els racons inoblidables que sobrepassen el sempre estret camp de les postals turístiques: la Fontana di Trevi, el barri del Trastevere, o les places de Spagna, Navona, Popolo, o Campo dei Fiori, i altres tantes més, perquè Roma és sobretot una ciutat de places que són cruïlla de mil·lenaris carrers estrets, on el tarannà mediterrani es farceix de xarrades interminables i inútils, de gust per l’oci casolà estés a terrasses amb mantells de quadres, racons afables on gaudir d’unes estones de joia sense l’estirament i la posada de revista que embruta d’esnobisme el perfil d’altres ciutats.

Cinc dies no donen per molt, només per esbossar una ciutat. Roma tornaré aviat.

dilluns, 22 d’octubre de 2007

Itàlia Novament

-Alçaria novament un llarg cant a Itàlia, ara que estic a put de partir, ara que he de tornar a refer maletes, ara que els aeroports esperen silenciosament blaus; és el moment.

Em trobe ací, dins d’aquest vell pis, amb poques ganes de ser explícitament descriptiu, amb les molles dels dits bategant de puresa i d’olor a dona, amb el front tot ple de somnis i de ganes de trencar tota la solidesa d’aquesta ciutat. Escolte els despertars d’un desllunat matiner de lleganyes, ràdios, bons dies i olor de café. Les finestres són amples, els vidres una mica bruts. Però plàcidament tinc la sensació d’estar al camí correcte, al lloc adequat, i a poc a poc, la vida anirà fent i desfent.

Itàlia m’espera novament amb el seu potent perfum de fustes orientals, amb la suau llum dels capvespres, amb la cadència màgica d’una terra fèrtil. Thom Yorke diu “Phew, for a minute there, I lost myself” i jo entre novament dins de mi mateix. Itàlia m’espera novament amb el seu ritme de poema clàssic, amb frescor verge i besos calents. Només s’ha de creuar un mar per tenir la glòria, només volant s'estima la terra.

diumenge, 21 d’octubre de 2007

Espirals de Somnis

-Com si els matins pogueren trencar-se com qui trenca un espill. Com si dins d’un matí trencat els ulls no arribaren a obrir-se del tot (la xurreria a punt de tancar, sense mercaderies que oferir, tampoc queden ja diaris al quiosc). Un somni dins d’un altre somni, despertars successius sense arribar mai a la lucidesa. Un somni dins d’un altre somni fins a completar una espiral sense fi. Uns cops el despertar sobtat de llit dur i fred, altres un despertar dolç de sol i pols flotant damunt la llum del matí. Però sempre un somni que acaba dins d’un altre somni, una espiral infinita de rostres, perfums, ressaques.

Nota desficiosa

-Aquest matí m’he alçat i he decidit d’anar-me’n uns dies a Roma. Marxe dimarts.

dijous, 18 d’octubre de 2007

L’Alcoyano Campió

Benvolguts xiquets i xiquetes!

Tinc una extraordinària notícia!

El Club Deportivo Alcoyano i el Futbol Club Barcelona s’enfrontaran al partit de Copa del Rei que es jugarà en partit d’anada el proper 13 de novembre al camp del Collao, i la tornada serà ací a Barcelona el pròxim 2 de gener de 2008.

No m’agrada el futbol, ja ho sabeu; però ningú pot ignorar la repercussió mediàtica d’un esdeveniment semblant. Ja va ser casualitat que el Barça guanyara la Copa d’Europa a París mentre hi vivia jo. Ara, l’equip de la moral farà història una vegada més guanyant al Camp Nou!

ALCOIANS EN PEU ALCEU-SE!

Ha arribat el moment de despertar i dur a terme el nostre pla de conquerir el món!

Que córrega el café licor!!

PER ALCOI I PER SANT JORDI!

BARCELONA SERÀ NOSTRA!


http://www.alcoidigital.com/noticiaamp.asp?not=7392


Versos Bruts

M’agradaria poder fer un alfabet amb els teus gemecs

i així poder escriure un poema net, pur, només per tu.

No l’escriuré però,

els meus mots estan plens de brutícia, de fum, de molsa gris.


Voldria tenir el cisell de Hierro,

i esculpir purs mots de pedra, impermeables.

Voldria unes llavors com les d’Espriu

i plantar arbres mediterranis prop del mar.


Però no puc, no són els meus dits instruments precisos,

ni tinc a les espatlles càrregues sublimes d’argent.

M’agrada massa l’alcohol i altres febleses poc doctes,

i preferiria mil i una vegades ton cos

que qualsevol altra fama, glòria o notorietat.


(potser allò darrer no és cert)


T’escriuria uns versos simples, transparents,

sense eixa brutor de les paraules,

tots fets d’un vell idioma massa nostre,

posant gemecs de plaer com a lletres.

dimecres, 17 d’octubre de 2007

Sobre les possibilitats

-A un full en blanc totes les opcions són possibles, totes les histories són possibles. El rostre d’una desconeguda és com un full en blanc, un llenç sobre el qual traçar un univers d’opcions. Una plaça, un café, un indret qualsevol on trobem uns rostres que poden ser un objecte reflexiu, un instrument mitjançant el qual podem fer volar la nostra imaginació. Aquest és el trencaclosques al qual ens submergeix Jose Luis Guerin al seu darrer film En la Ciudad de Sylvia. Treball sensiblement diferent a aquell En Construcción que en 2001 va revolucionar el panorama cinematogràfic i documental del país. Ara, ha deixat de banda la realitat directa però continua parlant-nos amb el llenguatge del cinema: la mirada. És la mirada del seu protagonista la que vehicula les reflexions discursives, el to del missatge. Un film que des de la butaca ens transporta dins de nosaltres mateixos gràcies al més pur estil de la postmodernitat cinematogràfica.

Una d’aquestes pel·lícules cultíssimes al voltant de les quals els crítics es fan unes palles mentals considerables. Un delícia de film. Tanmateix, m’estime de no dur amics a veure’l, no vull sentir-los roncar, o que després em recriminen la despesa de sis euros. M’estime molt els meus amics, més quan tinc tan pocs ací a Barcelona.

D’un temps a esta part, quan veig un film d’aquest tipus, em ronda pel cap aquella reflexió que Basilio Gomez Patiño va fer a Londres: “Soy muy egoista, hago películas para mí mismo, hago la película que me gustaría ver”.

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Primera Carta a Trenc d’Alba

-Benvolguts xiquets i xiquetes:

Acabe de sobreviure al meu primer cap de setmana a Barcelona. No va ser fàcil, ho reconec. Barcelona està plena de perills. Per exemple, a la Rambla habiten unes dones, que de vegades no ho són, que intenten segrestar-te. M’imagine les seues intencions, però no deixa de sorprendre’m la gosadia i la desesperació del seu requeriment. Probablement, moltes d’aquestes treballadores no han sopat. També cal sobreviure als elevats preus dels cubates i al molt menyspreable costum del garrafó. També s’ha d’admirar la mà esquerra amb què els inspectors de sanitat jutgen molts establiments, tot un exercici de bones intencions.

Sort que per fer-ho tot més digerible hi ha uns àngels custodis que vetllen per tots nosaltres. No parle dels Mossos d’Esquadra, dels quals més avant parlaré, sinó dels lateros. Aquests senyors—paquistanesos, asiàtics i àrabs en la seua majoria—no només distribueixen alcohol barat, contribuint d’aquesta forma al moviment social de protesta contra els preus i a favor del botelló, sinó que a més a més, són capaços d’aconseguir qualsevol cosa. “Farlopa?” en deu minuts. “Pastilles?” “Quantes vols?” Vols descomptes per a un after? Doncs també tenen. Qualsevol tipus d’informació al voltant d’algun local o activitat il·legal? Un viu catàleg. Que vols una falla plantada en mig de la plaça Reial? Doncs espera que crida l’artista faller i te la munten en deu minuts. Tot és possible si és de nit i estem a Barcelona.

Malauradament, no vaig lligar. Vam arribar massa tard a la disco (o al club, que ací tot és molt més cool) i ja només quedaven les despulles. També, la colla d’impresentables que m’envoltava no era massa vistosa davant dels sofisticats ulls de les noies catalanes. Érem cinc alcoians, un il·licità actor còmic fracassat i un mag sense gràcia ni traça. Portàvem tots una borratxera com un cabàs, i d’aquesta forma, no es pot fer res amb trellat. Només se m’acostaren dues noies. La primera tenia xicot i no va passar res. Amb la segona, quan ja semblava que passaria alguna cosa, es va posar a plorar. Sí, com ho llegiu. Vaig haver d’aguantar un quart d’hora de plors perquè no-sé-què d’un tio que passava d’ella. Res a fer.

Així que acabarem la nit el meu amic Santi, Luis, l’actor fracassat i jo. Quan ja sortia el sol se’ns va unir un senyor bisexual de cincuanta anys molt educat, amb les comissures dels llavis plenes de sèu. L’elxà i jo discutíem a crits de política, intentava de fer-li veure (coses d’aquestes absurdes que té la intoxicació etílica) que era un fatxa i un blavero. Ell deia que jo era un traïdor a la pàtria per haver-me exiliat i per parlar català en comptes de valencià (sí, és allò que té ésser blavero, són tots iguals). En això que els Mossos d’Escuadra ens paren, no pels crits de la discussió sinó perquè Santi tractava de pixar a la porta de la Fnac. Va ser el moment en què vam perdre al senyor bisexual, va desaparèixer sobtadament. La sang no va arribar al riu i tot quedà en un avís per part de l’Autoritat. Vaig poder arribar sa i estalvi a casa, just per prendre el desdejuni i gitar-me.

I això és tot, continuaré informant-vos. Però ja sabeu, vosaltres no feu res que jo no faria.

divendres, 12 d’octubre de 2007

Pròleg

-Benvolgut i estimat Virrei Morcillo:

Ja ha començat la meua nova vida a Barcelona. Només aplegar ens assaltaren els bons pressentiments. Als carrers transiten esperances, somnis, anhels. Hi ha cartells plens de possibilitats i els llibres viscuts ens parlen d’experiències profitoses, de mel de romer. Ja comence a calcular probabilitats, a fer equacions sense base imaginable. Tot sembla ara factible.

Només arribar, el primer dia, vaig baixar a les Rambles, al Gòtic, al Born. Vaig anar a saludar a la mar, i ella em va rebre amb una pluja fràgil, cristal·lina; em va llepar els peus i les mans amb ones tímides d’incertesa, les arrossegava un vent de llevant net, ple de sal, que viatjava vers les muntanyes per continuar un de tants cercles. Després va ploure amb força, i jo dempeus al carrer mirava de netejar el meu esperit de tanta impuresa viscuda, de la por al fracàs, de les tristeses, de les nostàlgies i dels acomiadaments.

Hui m’he alçat desorientat, no sabia on era. He somniat amb Londres, amb la meua família d’Alcoi (ma mare, mon pare, el meu germà), tot com quan era xiquet. He somniat també amb la xica que és mil cares però cap en concret, amb València, amb el Rebel i amb tu. Massa emocions viscudes, molt encara per descobrir.

Se sent una gavina, Morcillo, que puja pel passeig de Sant Joan. Recorde la nit que tu m’esperaves i jo em vaig retardar mirant una pel·li d’Aristarain. Aleshores vaig aprendre que el lloc que cadascú té reservat al món costa de descobrir, potser no es troba mai; però al moment que el descobreixes, saps que és el teu lloc perquè ja no et pots marxar. Jo encara no he trobat el meu, tu tampoc. Mentre cadascú troba el seu, has de saber que estaré esperant-te en qualsevol altra part.

Cuida’t i cuida de la boira, jo ja no la necessitaré.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...